Fa temps circulava un acudit en forma de pregunta malintencionada. Deia: “si atraco un polític, és un robatori o un reemborsament?”. Per bé que la idea parteix d’un concepte demagògic, i que no participo de la demonització generalitzada dels polítics, no he pogut evitar recordar-lo quan he llegit les escandaloses informacions sobre l’estafa en infraestructures a Catalunya. Certament, per molt que els catalans atraquéssim el govern espanyol, difícilment arribaríem a reemborsar-nos tot el que ens han robat durant els darrers segles. I faig servir el terme “robar” perquè no hi ha cap altre mot al diccionari que defineixi amb més precisió l’espoli permanent que pateix Catalunya.

Només cal recordar l’espoli fiscal insofrible que patim des que no tenim la nostra sobirania, per confirmar l’empobriment al qual ens han sotmès. Les dades són, en aquest sentit, tan tràgiques, com inapel·lables. Les recordava l’economista Josep Àlvarez en un article detallat: “Cada any tenim un dèficit fiscal aproximat del 8% del PIB, que representa uns 16.000 milions d’euros. El problema és que ens toca cada any i que amb el temps s’ha incrementat. L’any 1986 representava 1.076 euros per habitant i el 2009 havia augmentat a 2.251 euros. De fet, Catalunya aporta a l’Estat espanyol 16.000 milions més dels que rep. En resum, la Generalitat ha calculat que el dèficit fiscal anual que ha experimentat el nostre país des del 1986 fins al 2009, 24 anys, és de 289.724 milions d’euros. O sigui, que Catalunya ha contribuït a la resta de l’Estat amb quasi 300.000 milions a fons perdut, que suposen 44.935 euros per català”. És a dir, milers de milions d’euros que no han servit per enfortir els serveis públics dels catalans, ni millorar el seu benestar. Ans al contrari, els dèficits que patim es deuen, en la seva majoria, al saqueig econòmic que malmet el nostre país.

Un saqueig que no queda només en l’espoli fiscal, perquè, al reguitzell de decisions estratègiques que ens imposen des de l’Estat en contra dels nostres interessos —energètics, financers, aeroportuaris...—, cal sumar la permanent estafa en matèria d’infraestructures, que ens relega a categoria de tercera en el context europeu. És una estafa multiplicada per tres: pressuposten per sota del PIB que representem a tot l’Estat; pressuposten per sota del proporcional demogràfic; i, tot partint d’aquesta situació d’inferioritat, després executen una part ínfima del que havien promès. La Cambra de Comerç ho resumia en una frase eloqüent, "l'Estat ha invertit només 3 de cada 4 anys. Hem perdut un any d'inversió per cada 4 anys que es pressuposten". El total de l’actual dèficit d’infraestructures, segons Foment del Treball, una entitat gens sospitosa d’independentisme, arriba als 35.000 milions que s’haurien hagut d’invertir per mantenir les necessitats del país, i no s’ha fet. Només en els darrers dos anys, aquest dèficit ha augmentat en 7.000 milions. La notícia d’aquests dies, en el sentit que l’Estat havia executat el 2021 només el 36% del que estava acordat, mentre havia arribat al 184% a Madrid, és un exemple sobradament nítid i indiscutiblement insultant. A causa d’aquest espoli sistèmic en infraestructures, hi ha més de vint grans obres que no s’han culminat, algunes de les quals amb més de vint anys de retard. És evident, doncs, que la dependència d’Espanya és una catàstrofe, i això si no hi afegim el control permanent de l’Estat sobre les nostres institucions i la resta de greuges, com els lingüístics i identitaris, que patim.

Amb els centres de poder financer, econòmic, sindical i mediàtic totalment servils, i els partits catalans desmanegats, Catalunya no amoïna, i el govern espanyol no necessita ni tan sols camuflar els greuges que ens infereix. Domesticats, ens hem tornat irrellevants

Podem acceptar, tanmateix, que els temes identitaris no mobilitzin tothom, ni de la mateixa manera que d’altres, però com és possible que la societat catalana accepti, d’una manera tan patètica i servil, aquest espoli descarat dels nostres recursos que afecta directament el seu benestar i les seves vides? Em refereixo a tota la societat civil, començant per les entitats empresarials, que de tant en tant fan informes grandiloqüents, però són els primers que acoten el cap davant el poder de Madrid. Foment mateix, o el Cercle d’Economia, de què caram serveixen en la defensa dels nostres interessos? On són aquells empresaris que es varen plantar davant Alfons XII amb un contundent memorial de greuges, o que varen fer el Tancament de Caixes a principis del segle XX? A hores d’ara, fora de la Cambra i d’algunes entitats petites, les organitzacions empresarials s’han convertit en fòssils inútils, instal·lats en la pompa institucional, sense cap incidència en els interessos reals del país, i sempre disposats a ser els camàlics del poder espanyol, inclosa la catifa vermella al Borbó, després d’haver-nos humiliat en el discurs del 3 d’octubre. Si fa no fa, el mateix que les entitats financeres catalanes, definitivament colonitzades fins al punt d’haver deixat de ser catalanes. La situació també retrata, desgraciadament, la incompetència dels sindicats catalans, uns engranatges de nul·la influència en la realitat econòmica, cada vegada més buits de contingut i, en general, igualment servils, especialment quan qui governa és de la corda ideològica. És un escàndol enorme que no hàgim sentit els sindicats davant la xifra del 36% d’execució d’obres, com si aquest brutal greuge no afectés les nostres vides.

Si els grans centres de poder econòmic i financer no són capaços d’incidir, ni reaccionar davant el degradant greuge econòmic que patim, tampoc ho fan els centres de poder mediàtic, la passivitat dels quals és esfereïdora. Era esperable alguna mena de reacció contundent per part dels grans diaris catalans, el seu recurrent acatament a Espanya no els hauria d’impedir defensar els interessos del país. Novament, en canvi, s’han convertit en la coartada plaent i obedient del greuge que ens infringeixen.

A tot plegat cal afegir el capteniment dels partits catalans espanyolistes, que no només no denuncien la situació, sinó que l’avalen i la justifiquen, tot actuant com autèntics guardians dels interessos d’Espanya. Però, i els partits d’obediència catalana, especialment els independentistes i, sobretot, els que tenen acords sòlids amb el govern espanyol? En aquest cas, la desunió, la feblesa provinent de la repressió i la insòlita estratègia d’ERC, que s’ha plegat completament a la servitud amb el PSOE, els deixen sense capacitat de reacció, més enllà d’algunes declaracions sorolloses i d’alguns tuits escandalitzats. I les entitats independentistes encara estan massa febles, després de la repressió del Primer d’Octubre, per mostrar alguna capacitat de reacció.

La conclusió és evident: amb els centres de poder financer, econòmic, sindical i mediàtic totalment servils, i els partits catalans desmanegats, Catalunya no amoïna, i el govern espanyol no necessita ni tan sols camuflar els greuges que ens infereix. Ara ja ens espolia a cara destapada. És evident que les accions lesives als nostres interessos es decideixen a Madrid, però és a Barcelona on callen, atorguen i sovint aplaudeixen. Per això ens maltracten, perquè, domesticats, ens hem tornat irrellevants.