A finals dels noranta i principis del 2000, en plena negociació amb Israel, quan ja feia anys que s’havien signat els històrics Acords d’Oslo i es treballava per un acord definitiu que mai no arribava, es va fer famosa una controvèrsia, especialment virulenta als Estats Units. Segons la informació que es va fer pública, Arafat s’havia dedicat a “tranquil·litzar” les diverses audiències àrabs esmentant el Tractat d'al-Hudaybiyya. La cita no era gens innocent, perquè aquell tractat, signat per Mahoma amb la tribu dels Quraix, després de ser derrotat en la conquesta de la Meca, havia estat vulnerat pel profeta quan les circumstàncies li foren favorables. Molts articulistes, entre altres noms tan prestigiosos com Daniel Pipes o Charles Krauthammer, varen arribar a una conclusió evident: si Arafat recordava els Quraix en plena negociació amb els israelians, volia dir que tampoc ell no pensava mantenir els seus compromisos. També va ser l’anàlisi de molts congressistes, com el senador demòcrata de California que, en un discurs al Senat, va dir: “és evident que l’enfocament d’Arafat del procés de pau es basa en el Tractat d'al-Hudaybiyya del 628, que fou un acord enganyós. Les forces islàmiques varen arribar a una treva amb elements no islàmics i no tenien intenció de respectar l’acord. Passaren a l’ofensiva i varen destruir els que tenien un acord amb ells. El comportament d’Arafat suggereix que és la mena de pau que té al cap”. Però, sorprenentment, la controvèrsia no es va produir per la conclusió sobre el joc enganyós d’Arafat, sinó per la indignació d’algunes organitzacions islàmiques que no permetien que es digués que Mahoma havia faltat a la seva paraula. Durant setmanes els articulistes i polítics que varen mantenir aquesta hipòtesi varen rebre tota mena d’insults, atacs i amenaces, fins al punt que alguns mitjans varen arribar a publicar disculpes. Però la conclusió sobre Arafat no va ser controvertida: hi havia un ampli consens en què, certament, Arafat havia enganyat Clinton fent-li creure que creia en un acord de pau, quan només volia temps per guanyar la guerra.

Òbviament, no cometré la temeritat de fer cap paral·lelisme entre l’endèmic conflicte àrab-israelià i qualsevol altre, per pura lògica analítica. Cada conflicte és ell i les seves circumstàncies, i això també val per al conflicte que pateix Catalunya amb Espanya, des de fa tres segles, malgrat els intents que sovint es produeixen en ambdues direccions: ni som els jueus que varen lluitar per aconseguir crear l’estat d’Israel, ni els palestins que lluiten per tenir-lo. Però, feta l’afirmació i marcades les necessàries distàncies, crec, tanmateix, que la metàfora que feia servir Arafat, per indicar als àrabs que la treva era un engany maliciós per poder esclafar millor els seus enemics, explica molt de la història dels catalans amb Espanya. Una història que ha basculat en un cicle infernal de rebel·lió, repressió i treva, i sempre que hi ha hagut treva, ha estat com el Tractat d'al-Hudaybiyya: una treva per a l’engany.

L’estat espanyol, el profund, el de veritat, el que sempre ha manat per damunt de partits i voluntats, amb l’única fita de mantenir inalterable la unitat d’Espanya, ha fet servir aquesta estratègia amb notable habilitat: primer esclafar-nos i, després, des de la força de la repressió, donar-nos una mica d’oxigen, però mai amb la intenció de resoldre el conflicte. No hi ha hagut ni un sol moment en la història d’aquests tres segles, ni tan sols en la història recent, on l’estat espanyol no hagi fet servir l’enganyifa d’Arafat, i el darrer exemple és un dels més destralers: la Taula de Diàleg. No és que sigui un engany camuflat i sinuós que necessiti metàfores sobre tribus de la Meca, sinó una estafa sense subtilesa, i en totes les direccions: no és una trobada entre iguals, atès que la part dominant decideix qui pot i qui no pot anar; no és un diàleg, atès que no es permet tractar el conflicte nacional català, sinó meres qüestions provincials; i no és benintencionat, sinó que es fa servir per al tactisme més barroer, d’aquí el joc permanent del calendari. Amb aquesta Taula ens han humiliat cada vegada que han volgut, i, en tots els casos, la humiliació no ha tingut reacció, ergo, ha estat efectiva. Fet el qual no és nou, perquè cada generació de catalans que ha intentat alçar la bandera dels seus drets i, invariablement, ha estat represaliada, després fos per derrota, per incapacitat o per fatiga, sempre s’ha deixat enganyar amb ginys, quincalles i promeses arteres.

Cada generació de catalans que ha intentat alçar la bandera dels seus drets i, invariablement, ha estat represaliada, després fos per derrota, per incapacitat o per fatiga, sempre s’ha deixat enganyar amb ginys, quincalles i promeses arteres

Emperò, tot i que el repàs del passat ens explica el present, la qüestió que ens hem de plantejar no és com ens enganya Espanya, sinó per quin motiu li resulta tan fàcil. I començo amb una convicció dolorosa: estem en un dels moments més mediocres de la història autonòmica de Catalunya, i uso el terme “autonòmic”, perquè seria un atemptat contra la dignitat fer servir la paraula “nacional”. Parlo de la fatídica mediocritat del Govern català que, malgrat tenir alguns consellers d’alta categoria política, ha decidit fer un vol tan ras, que sembla més aviat que s’arrossega per terra. Sento dir-ho, especialment perquè tinc en gran estima alguns dels seus membres, però aconseguirà ser el Govern més trist des de la recuperació de la Generalitat, superació de Montilla inclosa. No hi ha alçada, ni alts horitzons, ni una mínima capacitat de resistència, fins al punt que deu ser el moment més còmode que ha tingut el govern espanyol en la seva relació amb Catalunya. Tan còmode que, fins i tot, s’han carregat la immersió lingüística d’una volada, i s’han quedat tan amples.

Puc entendre les dificultats de la situació, i no és menor el fet que la majoria dels grans líders catalans han estat empresonats, inhabilitats o estan exiliats, de manera que hi ha molta segona fila en les primeres butaques. Però és necessari ser tan servilment submisos? Perdonin, però la punyetera vergonya que vàrem sentir molts quan, en la “bilateral” —eufemisme humorístic— ens varen fer el gran honor de “cedir” el centre meteorològic de Turó de l’Home (que havíem pagat els catalans a la República, havia requisat Franco, s’havia inutilitzat i ara no valia res), i cap membre del Govern no es va aixecar de la cadira i va dir PROU, cap ni un, perdonin, però ho repeteixo: quina punyetera vergonya. No sé si el nostre Govern s’adona de fins a quin punt s’han convertit en mers funcionaris que acaten i callen. És cert que hi ha hagut algun moment gloriós, com la jugada de salvar, via Institut Català de Finances, els avals imposats pel Tribunal de Comptes als membres represaliats del govern anterior, o algunes iniciatives esperançadores, però són flors en un desert esfereïdor.

I no entro en valorar com se li ha regalat tot a Pedro Sánchez, gratis et amore, en moments que es podrien haver fet grans negociacions, perquè això ja no sé si és una tragèdia o una comèdia. Però més enllà de les estrambòtiques estratègies dels partits —en aquest cas d’un de concret— per atorgar presidències i pressupostos a un Sánchez que ens ha represaliat, humiliat i se’ns ha orinat al damunt, el que és incomprensible és que el Govern no reaccioni a res. “Están en modo alfombra”, va dir una ministra socialista d’un partit independentista, en plena negociació, i en “modo alfombra” sembla que es manté el Govern. Això sí, sovint sentim frases èpiques i retòriques del “no passaran” dites amb sonoritat presidencial, però ja sabem el que passa amb les paraules quan es fonamenten en el no-res: que cauen en el buit.

Evidentment, les ferides i les mancances del moviment independentista no es redueixen al Govern, sinó que van més enllà, amb algunes urgències (com la necessària sacsejada a l’ANC) molt evidents. Sortosament, la nova junta d’Òmnium permet un lluminós optimisme, tant com la força que va adquirint el Consell per la República. Però abans de la gent i de les entitats, hi ha uns partits i uns líders que han estat votats pels ciutadans, amb unes majories independentistes úniques a la història. I la mediocritat i submissió que demostra el Govern que n’ha sorgit, és una estafa a aquestes majories. Es pot entendre la real politik, el necessari pragmatisme, però aquí no hi ha pragmatisme, ni peix al cove pujolià. No només no ens donen peix, sinó que hem regalat el cove. I mentrestant, en Pedro Sánchez feliç amb els catalanets: al capdavall, hem passat de voler ser una República a actuar com una província. Certament, som els Quraix de la Meca catalana, i la història demostra que és molt fàcil enganyar-nos.