El cas Eduard Pujol va molt més enllà del seu protagonista i de l’infern que va patir, malgrat que això sol ja va ser molt greu. En realitat és la crònica d’una misèria col·lectiva que ens retrata a tots, als partits —especialment al seu—, als mitjans i a la ciutadania. Quan Eduard Pujol va rebre l’acusació pública d’assetjament sexual per part de dues dones, que no van presentar cap prova, ni cap denúncia, ni podien sostenir l’acusació en res, ningú no va dubtar. Senzillament, es va decidir, de manera automàtica, que la paraula d’una dona contra un home prevalia per damunt de qualsevol indici. En el reialme de la correcció política, l’axioma resultava inqüestionable: les dones sempre tenim raó quan assenyalem un home.

Si, a més, l’home assenyalat amb la lletra escarlata de l’assetjament era un polític prominent, portaveu del seu partit i amb una forta presència pública, encara calia més celeritat, més càstig, més oprobi, en una carrera desfermada per demostrar més duresa que ningú. Això mateix és el que van fer algunes diputades de Junts, amb Elsa Artadi i Aurora Madaula al capdavant: es van erigir en martell d’heretges immediat i implacable, no varen posar en dubte l’acusació contra el seu company de files —al que, altrament, coneixien bé— i el varen condemnar a la foguera. Ni tan sols varen escoltar el que ell podia explicar: que eren relacions consentides, que era ell qui havia acabat amb aquelles relacions i que, fins i tot, en un dels casos tenia més de 3.000 missatges intimidatoris de WhatsApp per haver rebutjat la dona, motiu pel qual s’ha obert judici oral per amenaces contra ella. És a dir, Eduard Pujol podia demostrar a bastament, tal com ara ha fet davant dels jutges, que no era botxí, sinó víctima. Podia demostrar-ho, però ningú no va tenir interès a escoltar-lo

El resultat és conegut: expulsió d’Eduard Pujol del partit, fulminació del seu càrrec parlamentari, destrucció de la seva carrera política i el rebuig de tots els seus entorns. El jutge Joaquín Aguirre, encarregat d’una de les querelles que va presentar Eduard Pujol contra les dues dones que l’havien acusat, és demolidor respecte al que va fer Junts en aquell moment. A banda de considerar que el partit va infringir tota la jurisprudència sobre la presumpció d’innocència, assegura que la sanció disciplinària amb la suspensió de militància i la renúncia al càrrec de portaveu, “vulnera totes les regles del dret a la defensa que té qualsevol persona, no només en el procés penal, sinó a qualsevol àmbit disciplinari de la vida”. És a dir, i en paraules del jutge, Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”. Una destrucció, doncs, completa: destrucció de la carrera política, destrucció del seu prestigi social, destrucció de la seva imatge civil, i destrucció de la majoria d’opcions professionals a les quals hauria pogut tenir accés. Convertit en pària, va haver de viure l’oprobi en la solitud dels pocs que el varen creure, va haver de lluitar als jutjats pel seu bon nom i, perduda abruptament la seva feina, va haver d’espavilar-se per poder viure i pagar tot el procés. És a dir, era la víctima, però va ser ell qui va patir la sentència.

Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”.

Dos anys després comença a veure la llum, sobretot gràcies a la contundència amb què s’han expressat i han actuat els jutges que porten les seves dues querelles. A més, les proves a favor de Pujol són tan abundants i tan inapel·lables, que no s’albiren temps fàcils per a les dues dones querellades. De fet, el jutge acaba d’imposar una fiança de 92.278 euros a una d’elles. Per altra banda, el seu partit li ha restituït la militància, per bé que s’ha fet amb la boca petita, probablement perquè, morts de vergonya, no saben on ficar-se. En aquest cas, atès que Pujol tenia vocació i talent polític, i ho va perdre tot per la precipitació de Junts, no s’hauria d’haver ofert algun càrrec que restituís el seu honor? Sincerament, crec que Junts no es va portar bé i... continua portant-se malament. Finalment, també recupera a poc a poc el seu prestigi social, no endebades la convicció que fou víctima comença a ser general. Però, cal repetir-ho: ha hagut de ser ell, tot sol, qui demostrés que no era culpable.

Alhora, per bé que el seu cas tingui un final decent —és difícil considerar-lo un final feliç, després del que ha patit—, no caldria una reflexió pública i contundent arran del que li ha passat? Ho pregunto perquè no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte. Tampoc ho és que la presumpció d’innocència dels homes desaparegui al primer instant en què una dona alça la veu acusadora. És evident que la lluita contra la violència de gènere és un tema urgent i prioritari, però també és evident que la xacra de les denúncies falses malmet aquesta lluita, a banda de fer un mal terrible als homes falsament denunciats. Cal recordar una obvietat que, tanmateix, sembla dinamitada per la correcció política: ni les dones tenim la raó pel sol fet de ser dones, ni els homes són culpables, pel fet de ser homes. O és que resulta que no hi ha dones mentideres, dolentes i venjatives...? Cosa que no exclou la ingent quantitat de dones que són víctimes. És a dir, i per repetir-ho en bucle: ni les dones som innocents per naturalesa, ni els homes són culpables per sistema. Si s’hagués aplicat aquest principi bàsic, Eduard Pujol no hauria patit un calvari. Ni ell, ni molts altres.

Amb un afegit d’ordre polític. Per bé que ja se sap que la política s’alimenta de l’aparença i que semblar tebi en un tema tan delicat, és pura dinamita, encara és més explosiu sentenciar un líder polític sense cap indici, només per semblar impol·lut. El que va fer Junts amb Eduard Pujol va ser això, pur postureig, i el postureig els ha esclatat a la cara.

Acabo amb una preocupació que creix dia a dia: no pot ser que la correcció política esdevingui una imposició dogmàtica que jutja, sentencia i expulsa de la societat tots aquells que no compleixen amb el dogma. I això val per a aquest tema i per a molts altres. Ens estem convertint en apòstols d’una nova religió ideològica, fora de la qual no hi ha debat, ni argumentari, només heretgia. I per aquest camí no fem una societat més lliure i civilitzada, sinó més opressiva i més asfixiant.