Va ser tal la repressió que va exercir Felip V damunt de Catalunya —i de tots els territoris de la Corona d’Aragó— que James Fitz-James, duc de Berwick i responsable d’executar el dictat del rei, va escriure a les seves Memòries que aquelles ordres li semblaven “desmesurades i poc cristianes”. I afegia que Felip V i els seus ministres consideraven que “tots els rebels havien de ser passats a degolla” i que “els que no havien manifestat la seva repulsa contra l’arxiduc havien de ser tinguts per enemics”. El resultat va ser terrible: més de quatre mil catalans executats públicament, milers de condemnats a galeres o a la deportació, confiscació generalitzada de béns a qualsevol que no mostrés entusiasme amb el nou règim, i un èxode sense precedents a l’època, amb més de 30.000 catalans exiliats. En resum: la destrucció social, política, econòmica i cultural de Catalunya. Era tal el terror borbònic, que un cronista austriacista va escriure que fins i tot el silenci era perillós, perquè “es conjeturava poca satisfacció i gust pel govern”. La metàfora de la repressió va quedar exemplificada en el martiri i execució del general Josep Moragues, que, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins al patíbul, i allà fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir les tres condemnes de mort que havia rebut. Finalment, com a escarni i recordatori de qui manava a Catalunya, el seu cap va ser dipositat en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar. Hi va estar dotze anys.

Per tota aquella intensa feina de repressió va ser necessari comptar amb el suport i l’acció d’allò que, en l’època, es va anomenar “els botiflers”; és a dir, aquells que durant la Guerra de Successió s’havien posat al costat dels Borbons, i que ara conformaven la nova classe dirigent. De fet, l’equivalent al que va fer Franco quan va entrar a Barcelona. Un cronista de l’època, Ramon Fina, els va descriure amb duresa en el seu dietari personal, quan explicava que, a partir d’aquell moment, “els catalans quedarien esclaus per sempre”, i que serien governats per “botiflers, negres de cor, traïdors a sa pàtria i sanch”. Emperò, va ser tan escàs el nombre de botiflers a moltes parts del Principat, que Felip V va tenir dificultats per proveir els càrrecs municipals que preveia el Decret de Nova Planta, segons el qual només podien exercir els addictes a la causa borbònica. Des d’aleshores, el terme botifler té la connotació de traïdor a Catalunya, i ha estat emprat en totes les ocasions històriques en què hi ha hagut catalans que han avalat i/o col·laborat amb la repressió del règim espanyol de torn.

Des de 1714 ha quedat quallat un principi que ningú no qüestiona: contra la lluita nacional catalana, tot s’hi val i tot es perdona, i això deriva en un estat malalt i corrupte des de la base

És lícit usar ara el terme botifler? És a dir, hi ha equivalents contemporanis als botiflers del 1714? Personalment, crec que els moments històrics són tan diversos, com ho són les contingències de cada moment, i probablement seria un terme extemporani molt forçat en l’actualitat. En tot cas, és absolutament evident que mai no es podria referir a posicions ideològiques, ni a les persones que, legítimament, no han estat d’acord amb el procés català o amb la idea de la independència, i que fins i tot han treballat en contra. Aquest és un marc de confrontació dialèctica, totalment legítim, que pertany al territori de la diversitat i la democràcia. Però si el focus no es posa en la confrontació ideològica, sinó en l’acció repressiva, és un fet que hi ha hagut persones que han col·laborat explícitament amb aquesta repressió, sia per la via de la delació, l’assenyalament de persones, la criminalització o l’abús del poder per ensorrar prestigis i carreres. És a dir, una cosa és defensar la idea de la unitat, i l’altra molt diferent intentar destruir les persones que defensen la independència. Per preguntar-ho directament, com caldria anomenar alguns periodistes catalans que varen marcar jutges en favor del dret a decidir, o a entitats i empresaris propers a l’independentisme, o a altres periodistes per les seves idees? I com anomenar a determinats jutges que es varen posar a favor de la causa, com aquell a qui Lesmes va agrair els serveis prestats a Espanya (no a la justícia, o a la democràcia, sinó a Espanya...). I així, en altres camps, des d’empresarials a polítics.

Emperò, els casos més emblemàtics, atesa la seva preeminència i efectivitat, són sobradament coneguts. Com hauríem d’anomenar personatges com Alicia Sánchez-Camacho o Jorge Fernández Díaz? Perquè en casos com aquests, no es tracta de les diferències ideològiques, sinó de la perversió del joc democràtic per intentar aniquilar, de la pitjor manera, les persones que defensen idees democràtiques. No sé si cal anomenar-los botiflers, atès que ni tan sols estic segura que se sentin catalans, de manera que no poden trair una pàtria que no conceben com a tal. Però sí han estat els personatges, juntament amb molts d’altres, que han fet servir les seves arts, els seus poders, els seus contactes i la seva força per ajudar a reprimir el moviment catalanista. És a dir, són l’equivalent als catalans borbònics del 1714, o als franquistes del 1939, servents d’un poder repressiu pel qual han delatat conciutadans seus, els han posat a la diana i han col·laborat amb les xarxes policials corruptes, per tal de destruir-los. El cas de Sánchez-Camacho és espectacular, atès que tots els noms que va donar varen patir alguna mena de repressió: va assenyalar l’empresari Sumarroca, i va començar a patir tota mena de problemes legals; va assenyalar al periodista José Antich, i el van treure de la direcció de La Vanguardia; va marcar l’actual conseller Jaume Giró, i va perdre la direcció de la Fundació La Caixa; va assenyalar Oriol Pujol, i va ser el primer dels Pujol que va caure; va marcar a foc Artur Mas (“no te olvides de Mas”), i va perdre les eleccions... Ara la tenim feliçment premiada a l’Assemblea de Madrid i com a membre del Senat, per designació també de Madrid. Roma no paga traïdors, però Espanya és més indulgent.

En el cas de l’exministre Fernández Díaz, l’escàndol és un podrimener de tal categoria, que en qualsevol país decent estaria, a hores d’ara, sota la lupa judicial. Les campanyes que va dirigir, amb les clavegueres, per destruir líders polítics i influir electoralment (recordem Trias o Mas) i, sobretot, per crear un macroescàndol amb la família Pujol, només per poder anorrear el símbol que significava a Catalunya, va ser tan destralera i brutal que seria equiparable a les maneres repressives de la Stasi comunista.

No cal dir que tots aquests catalans tenien la benedicció dels estaments de l’Estat, i com a bons lacais, van usar els mètodes més bruts per servir el Rei i Espanya. Valle-Inclán n’hauria fet, de tota aquesta patuleia miserable, alguna obra memorable. La tragèdia, emperò, no rau només en el fet que van actuar amb impunitat i que continuaran vivint sota la impunitat dels seus actes, sinó que els seus abusos i les seves accions indignes no escandalitzaran gairebé ningú a Espanya, fins al punt que continuaran rebent favors i simpaties. Des de 1714 ha quedat quallat un principi que ningú no qüestiona: contra la lluita nacional catalana, tot s’hi val i tot es perdona, i això deriva en un estat malalt i corrupte des de la base. Ho va expressar el socialista i president de la Segona República Juan Negrín, tot parlant dels catalans: “Si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere, pero estos hombres son inaguantables. Acabarán por dar la razón a Franco". I continuen pensant el mateix. Per això a les Camacho i els Fernández Díaz no els passarà res: són patriotes.