Qualsevol aproximació a la gran bomba que ha fet esclatar Gabriel Rufián en el ja malmès territori (o camp de batalla) independentista, ha de partir de tres prèvies que marquen a foc l’anàlisi. La primera: no ha estat una poca-soltada de bocamoll. Rufián pot tenir una dialèctica trinxeraire, molt a l’estil madrileny, però pensa el que diu, i no diu mai el que no vol dir. La segona: és impensable que disparés una bala d’aquest calibre contra els seus socis de govern (i contra el mateix moviment independentista) sense que la pistola no l’hagués carregada la direcció del seu partit, com a més a més ell mateix ha confirmat en el simulacre de disculpa que ha perpetrat. I, tercera: no ha estat fruit de la improvisació, o d’un càlcul maldestre, ni tan sols una rabieta per la presumible candidatura a Santa Coloma (que Junqueras ja li ha proposat des de fa dies), sinó el resultat d’un tactisme molt ben estudiat i emmarcat en una estratègia de fons, l’objectiu de la qual comença a ser evident. De fet, s’assembla molt al que ja va dir, en paraules més “vaticanes”, el mateix Junqueras en una entrevista a El Periódico del proppassat setembre, i després de la bomba, la consellera Serret va esquivar l’escàndol Rufián, però va reblar en la mateixa idea: Catalunya només pot relacionar-se amb democràcies occidentals.

Que aquesta darrera afirmació és una bestiesa ho ratifica qualsevol estat del món que, lògicament, es relaciona amb tots els altres països de l’ONU, la majoria dels quals no són precisament una democràcia. I posats a fer la broma pertinent, fins i tot el rei emèrit, fugit del seu regne pels escàndols financers, ha escollit una funesta dictadura teocràtica per al seu exili daurat. Altrament, els negocis multimilionaris del regne d’Espanya, molts d’ells armamentístics, amb les pitjors dictadures del planeta, haurien de fer estremir la delicada pell del diputat Rufián, que, tanmateix, s’allita amb els socialistes sense gaires preservatius. I si parlem de Rússia, la cosa ja és pura conya, perquè les relacions empresarials i polítiques d’Espanya amb la Rússia de Putin han estat, fins fa dos dies, intenses, sucoses i molt fluïdes, converses de Pedro Sánchez i fotos d’Aznar incloses. Per a mostra, el botó d’un titular de El País de fa un temps: “Sánchez habla con Putin sobre las relaciones bilaterales con Rusia y con la UE”. Rufián, i ara què fem amb el teu amic!? Diguem-ho clar: tothom estava encantat amb els oligarques, els negocis i la resta de la putinada. I, lògicament, com deia el president Puigdemont en un article a La Vanguardia, qualsevol nació que vol esdevenir estat també s’ha de fer escoltar per totes les cancelleries del món i, quan s’escaigui, ha d’intentar ser reconeguda. O hem de ser l’únic estat que només accepta ser reconegut per França, Alemanya i algun altre? Aquesta afirmació és una bestiesa que sols es pot predicar des d’una mentalitat regional (o autonomista), que no mira Catalunya com una nació de ple dret, o des d’un populisme xaró per salvar la cara quan s’està en retirada independentista. Sigui com sigui, la proclama vaticana de Junqueras, la sinuosa de Serret i la barroera de Rufián són de la mateixa categoria demagògica, i conflueixen en la mateixa intenció: desprestigiar les relacions internacionals del president Puigdemont des de l’exili. Unes relacions que, a sobre, no s’han produït mai amb la Federació Russa, com afirma Puigdemont amb contundència, malgrat el delirant argumentari de les clavegueres que ara ERC ha validat.

És impensable que disparés una bala d’aquest calibre contra els seus socis de govern (i contra el mateix moviment independentista) sense que la pistola no l’hagués carregada la direcció del seu partit

La qüestió, però, no és si s’ha parlat o es parla amb Rússia, Armènia, Senegal, Mèxic o, directament, amb Espanya, el país, per cert, que ha represaliat brutalment l’independentisme. O hem d’oblidar que no ha estat la Rússia de Putin la que ha perseguit milers de catalans, empresonat els seus dirigents, inhabilitat presidents i diputats i perseguit internacionalment els que són a l’exili? Perquè, posats a ser escrupolosos, els mals de Catalunya no estan precisament al nord d’Europa, sinó més a prop... Però el tema no és si es pot parlar o no amb Rússia, perquè és un plantejament tan fal·laç que debatre'l és caure en el més simple dels paranys. El tema és per què, i per què ara, ERC ha decidit disparar una bala directa a la línia de flotació del seu soci de Govern, una bala dirigida específicament al cor del president Puigdemont.

Les hipòtesis més plausibles són dues. La primera, l’estratègia de tensar la corda per trencar la coalició de Govern, però fer-ho a la manera també “vaticana”, és a dir, enfurismant tant el soci, que sigui ell qui faci la trencadissa. La unitat independentista no existeix, especialment des del gir estratègic d’ERC, que va decidir transitar momentàniament (se suposa) per vies autonòmiques, molt semblants, per cert, al vell pujolisme. Ni Esquerra se sent còmoda amb Junts, ni Junts amb ERC, ni cap dels dos partits se sent còmode amb la CUP, però tots mantenen el miratge d’una precària unitat, perquè ningú no vol semblar el dolent que ho ha fet esberlar tot. Per això, quan Rufián va disparar la bala, va posar en una situació molt complicada els socis de Junts, perquè en validar, des d’Esquerra, una campanya de les clavegueres contra l’entorn del president Puigdemont (campanya que han elevat a categoria penal), això era motiu suficient per a un trencament de govern. No fer-ho els titllava de porucs o, pitjor, d’enganxats a la cadira; fer-ho els convertia en els malvats que havien dinamitat l’acord de Govern. Un acord, per cert, que quan es revisi també esclatarà pels aires, perquè no s’ha acomplert ni un punt de la ruta independentista signada. Sigui com sigui, a hores d’ara no és cap secret que ERC preferiria reeditar un tripartit, o un bipartit amb els comuns, que governar amb Junts: l’accent ja no el posen en l’eix nacional, sinó en l’eix ideològic.

Ni Esquerra se sent còmoda amb Junts, ni Junts amb ERC, ni cap dels dos partits se sent còmode amb la CUP, però tots mantenen el miratge d’una precària unitat, perquè ningú no vol semblar el dolent que ho ha fet esberlar tot

La segona hipòtesi no invalida la primera, més aviat la complementa: la voluntat d’ERC d’anul·lar totalment el president Puigdemont, el seu entorn, i l’activitat política del Consell per la República. Al capdavall, l’acció política de l’exili en favor de denunciar arreu la repressió i alçar la causa catalana internacionalment llima l’estratègia d’ERC, que ha virat en un sentit diferent. I aquesta voluntat de neutralitzar Puigdemont s’ha convertit en obsessió, quan s’ha conegut la decisió del president de tornar a Catalunya si la sentència del Tribunal de Justícia Europeu és favorable. En aquest sentit, emmerdar el nom de Puigdemont amb Putin, aprofitant el deliri de les clavegueres, i en plena guerra a Ucraïna, sembla una maniobra pèrfida, però hàbil, per embrutir la causa de l’exili.

Hi hauria altres hipòtesis, però totes giren al voltant d’aquestes. En suma, és força evident que la bala de Rufián l’ha carregada el diable: cerca el trencament definitiu amb Junts. Però ho fa de manera sibil·lina: posa el verí a l’abast, amb l’esperança que l’altre caigui al parany i se’l prengui.