Barcelona s’ha tornat una ciutat avorrida que té addicció a polèmiques d'estar per casa. Així s’esdevé anualment, durant allò que els cursis (germans bessons dels illetrats) anomenen “les festes” de Nadal, arran del pessebre que l’Ajuntament apuntala a la plaça de Sant Jaume. L’administració Colau convertí aquest display de la cristiandat en un objecte de capgirament ideològic, perquè l’esquerra d’avui té la curiosa mania de pensar més aviat poc en el progrés i massa en la doctrina de l’alliberament (un quelcom contradictori en essència). Doncs bé, l’alcalde Jaume Collboni podria haver tallat de soca-rel la beneiteria en qüestió, fent una cosa tan sana com abstenir-se, car sovint el quietisme també té alguna cosa de revolucionari. Podria haver deixat en pau la plaça, per la qual cada dia és més difícil trescar; però no, en Jaume ha decidit ser més religiós que l’antiga papessa.
Heus ací una nova versió actualitzada del pessebre dels collons (i que les feministes em perdonin el vocabulari fàl·lic), una mandanga més tradicional que la d’anys anteriors, però on les escenes bíbliques sobreviuen simbòlicament entre postaletes gaudinianes, horts urbans i, per tal d’evitar qualsevol discriminació possible de gènere (en aquest cas, de tipologia anal), una “caganera”. A pesar d’ésser una instal·lació de caràcter sociovergent, el pessebre de Collboni (dissenyat per l’escenògraf Ignasi Cristià, i diria que en aquest cas el nom no fa la cosa) continua amb la pauta de les invencions d’anteriors lustres: és una horterada de mil dimonis. A banda d’això, el tema de la despesa pública també es manté inalterable; la mona de pasqua ens costarà uns cent mil euricos. Malgastar és un art antic de la política, és cert: ara només faltaria perpetrar-ho amb bon gust.
Per essencial que sigui la imatgeria i el pensament cristià en la cultura d’Occident, que ho és i de manera troncal, caldria recordar que Barcelona és una ciutat aconfessional. Més enllà del gust estètic, servidora no tinc cap problema amb el fet que cadascú edifiqui el seu pessebre particular a casa i, si vol convertir el part de la santa Maria en una trobada de transsexuals heroïnòmans, doncs barra lliure a la imaginació. Tampoc em causa cap neguit que les parròquies, el plom de bisbe que patim i el gerent d’El Corte Inglés decideixin instal·lar un pessebre dins de la seva propietat. Però hauríem d’intentar assumir una cosa tan senzilla com la neutralitat religiosa del carrer i, al seu torn, les administracions haurien d’ésser curoses pel que fa al foment del bon gust entre la ciutadania; si no tenen cap proposta estètica decent, goso insistir, millor deixar d’empastifar el carrer amb experiments.
Si no tenen cap proposta estètica decent, goso insistir, millor deixar d’empastifar el carrer amb experiments
Els habitants de Ciutat Vella ja tenim prou maldecaps estètics en forma d’intromissió, la qual cosa va dels nous comerços ideats per al gaudi dels visitants més xarons de tot el planeta, tan cools com reproduïbles en qualsevol altre indret (són els principals assassins de les botigues ancestrals dels barris), a l’espantosa mania de permetre absurdíssims grups de ballarins al carrer que entorpeixen aquesta dèria que encara tenim alguns ciutadans de voler passejar pel nostre barri. A les masses insofribles de turistes que depreden el Call o els racons més bells del Born, ara caldrà sumar manades de centenars de cretins que baixaran al barri per admirar el collons de pessebre i col·lapsar encara més una zona de la ciutat que demana a crits que la deixin respirar de tanta collonada. Cent mil euros, cent mil, tot per sufragar quelcom tan atrevit com canviar de gènere al barretinaire.
Mentre el pessebre de plaça de Sant Jaume relluirà com les joies d’Isabel II, la majoria de carrers de Ciutat Vell encara tenen un enllumenat deficient i resulta ben normal que molts conveïns tinguin por a l’hora de sortir a fer un volt pel barri de nit. Mentre ens gastem diners públics en tanoqueries que hauria de pagar l’Església, el centre de la nostra ciutat continua patint una degradació imparable en termes de seguretat, neteja i salut pública. Però això no és l’important, perquè ara toca celebrar aquest pessebre dels putos collons que ens encegarà de flaixos la Plaça Sant Jaume mentre, a pocs carrers d’allí, hi ha narcopisos operant amb una alegria immensa i comerços locals que han de tancar perquè no poden sufragar uns lloguers dignes de Nova York. Serà una llàstima que no puguem fer justícia al nou pessebre dipositant-hi una tifa: perquè a Sant Jaume, aquí sí, sempre hi ha bòfia.
Aquesta ciutat sabia ésser alegre, digna i ordenada. Ara ja fa massa temps que és un exemple d’avorriment i estètica xarona. El més preocupant del cas és que a tothom ja li resulta normal. I fins a l’any vinent i tomba que gira.