Fa temps que circula per les xarxes socials una vinyeta, aparentment anònima, en què una noia, vestida amb burca, pregunta al seu pare: “Papa, i tu què vas fer durant la invasió islàmica d’Europa?”. I el pare, vestit encara a la manera occidental, li respon: “Vaig callar per por que em titllessin de racista”. El dibuix serveix per il·lustrar el que fa anys que passa a tot Europa i que en alguns estats ja s’està veient que s’ha convertit en un problema de primera magnitud: la penetració de l’islam a la societat occidental. Països com ara Suècia, que de ser un exemple que tothom volia imitar, la panacea de l’estat del benestar implementat per la socialdemocràcia més avançada del Vell Continent, ha passat a ser un lloc on ningú no vol anar a causa de l’elevat índex d’immigració musulmana que acull, o d’altres com Holanda, Bèlgica, França, el Regne Unit, Irlanda i també Espanya, que han perdut completament el nord pel que fa a aquesta qüestió.
Les mal anomenades esquerres d’aquests i també d’altres estats d’Occident fora d’Europa —el Canadà i Austràlia bàsicament i en part també els Estats Units— són les principals responsables de la situació actual. En nom d’un mal entès bonisme i de la imposició de la dictadura de la correcció política que bandeja tot allò que no discorre pels camins marcats i acotats per elles mateixes, s’ha obert la porta als migrants musulmans d’arreu del planeta sense cap mena de control ni de filtre i se’ls ha posat en safata l’objectiu que no amaguen que persegueixen: la conquesta plena de tot Occident. En època del Califat Omeia o de l’Imperi Otomà, l’expansionisme del món musulmà vers Europa es mesurava literalment al camp de batalla, eren les guerres el que situaven cadascú al seu lloc. I en tots dos moments els europeus, no sense dificultats, van acabar imposant la seva llei. Ara, en canvi, tot és diferent i el xoc entre les dues civilitzacions —que és el que realment és malgrat que aquesta nova ortodòxia de la correcció política pretengui el contrari— no es dirimeix mitjançant una guerra a l’estil tradicional, sinó que la pugna és molt més sibil·lina.
La situació, de fet, és més complexa perquè una part del món musulmà s’ha radicalitzat i l’anomenat integrisme islàmic resultant s’ha fixat entre cella i cella la destrucció d’Occident i dels valors de justícia i llibertat que encarna, de la democràcia en definitiva, i li ha declarat la batejada per ell mateix com a guerra santa. Per això a la pràctica les escenes de sang i fetge són encara les predilectes d’actors com l’Iran i tots els seus satèl·lits, que han continuat intentant desestabilitzar el Pròxim Orient tot i que jugades com la de l’atac de Hamàs a Israel del 7 d’octubre del 2023 se’ls hagin girat en contra, o d’extremistes com els de la matança de jueus que el 14 de desembre passat celebraven el primer dia de la festivitat de Hanukkà a Bondi Beach, als afores de Sidney, a Austràlia. I per això és tan important que l’Estat d’Israel, amb el suport ni que sigui indirecte dels estats àrabs de la regió que aposten també per la senda de la pau, surti vencedor del conflicte amb el radicalisme islàmic, perquè el contrari, en tant que últim dic de contenció, li aplanaria el camí de la conquesta d’Occident.
La base de la cultura occidental és la tradició judeocristiana, que comparteixen des d’Europa als Estats Units passant pel Canadà i altres indrets del continent americà i Austràlia i Nova Zelanda, i Israel és l’únic racó del Pròxim Orient que, talment com una petita volva de neu enmig d’un oceà de majoria aclaparadora musulmana, representa els valors que la configuren. D’aquí que, si Israel no aguanta, la resta d’Occident es pugui ensorrar com un castell de cartes. Ara bé, el problema afegit en aquest cas és que fa temps que el fonamentalisme islàmic ha penetrat en el món occidental, i això es veu i es nota de manera molt descarada sobretot a Europa, per la via de la immigració, tant legal com il·legal. Una immigració cada vegada més nombrosa que, lluny d’integrar-se i d’adaptar-se a l’entorn que l’acull, i de respectar-ne la idiosincràsia —els costums, les tradicions i, en fi, els trets que el caracteritzen—, pretén exactament el contrari, que sigui qui l’acull que s’adapti a ella.
Aquestes festes de Nadal, que precisament avui s’acaben amb el dia de Reis, han estat la mostra de la intolerància amb què es comporten molts d’aquests integristes musulmans emigrats a Europa. A diversos indrets del Vell Continent se’ls ha pogut veure destrossant amb total impunitat qualsevol simbologia relacionada amb Nadal: pessebres, mercats, arbres, llums, garlandes i tota mena de decoració nadalenca típica de les celebracions que es duen a terme a la societat occidental, algunes d’origen religiós i altres clarament paganes, però que han estat assumides com a pròpies a mesura que l’Església cristiana, i molt especialment la catòlica, anava perdent pes i influència en els poders dels estats que esdevenien aconfessionals i laics i deixava d’impregnar la vida de tothom. Que és precisament el que fa l’islam, regir la vida dels qui el professen les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, i això és el que els islamistes radicals volen imposar arreu.
A partir d’aquí, el xoc de civilitzacions és inevitable, perquè està a bastament demostrat que el món islàmic és incompatible amb la civilització occidental. I ho és no perquè la civilització occidental no sigui tolerant i oberta de mires, sinó perquè el món islàmic és l’únic que no accepta conviure amb cap altra manera de ser diferent de la seva. A qui era president d’Algèria el 1966, Huari Boumedian, s’atribueix l’amenaça segons la qual “conquerirem Europa amb el ventre de les nostres dones”, que Moammar al-Gaddafi, el líder de Líbia, va repetir el 2006. I fins i tot Recep Tayyip Erdogan, el sempitern president de Turquia, exhortava el 2017 als immigrants turcs a “ser el futur d’Europa” i “tenir cinc fills i no tres”. Doncs ara Europa es troba justament en aquest punt. I no serà per falta d’avisos. Als quals les esquerres figaflors, i algunes dretes acomplexades, que durant anys han governat els països del Vell Continent no han fet el més mínim cas i han provocat amb la seva dimissió de responsabilitats el desori actual.
Invocant un fals deure d’acollir i no se sap quants drets universals, uns i altres han permès que els immigrants musulmans es facin els amos de carrers
Invocant un fals deure d’acollir i no se sap quants drets universals, uns i altres han permès que els immigrants musulmans es facin els amos de carrers, de barris, de pobles, es manifestin talment com turbes per reclamar la imposició de la xaria, la llei islàmica que regula tots els aspectes públics i privats de la vida, i exhibeixin actituds que atemoreixen la població autòctona dels indrets on han anat a parar, en lloc de posar-los fre i d’impedir que creixi un model social aliè al món civilitzat que esclavitza la dona i no respecta ningú que no sigui com ell. Molta gent a Europa està farta de la situació i ha començat a fer-se sentir. De moment, però, sense gaire ressò, tret de casos comptats com ara el d’Itàlia, on fa uns mesos la primera ministra Giorgia Meloni no va tenir cap mena d’inconvenient a afirmar que “si et sents ofès per un crucifix o pel pessebre, aleshores no és aquí on has de viure”. És l’única que parla clar, davant d’altres dirigents europeus que pretenen donar lliçons perquè es pensen que són el súmmum de la progressia i de la resta que o fan equilibris per no quedar malament amb ningú o callen, tots plegats potser per por, com diu el pare de la vinyeta a la filla amb burca, que els titllin de racistes (i de moltes més coses).
Últimament, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha alertat diverses vegades que en vint anys la civilització europea desapareixeria a causa de la política migratòria que practiquen els estats d’Europa. “La immigració il·legal és una horrible invasió que està matant Europa”, ha advertit. Aquí, a l’altra banda de l’Atlàntic, tanmateix, no sembla que hi hagi ningú que vulgui adonar-se de la pèrfida i maliciosa islamització que pateix efectivament, parafrasejant l’Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu, la vella, pobra, bruta, trista, dissortada Europa, uns per massa savis, altres per massa porucs.