Que agnòstics i ateus, en veure la quantitat de gent que assisteix als actes de la visita del Papa, es facin la pregunta que dona títol a aquesta columna, no és una bona notícia. No ho és ni per a ells, ni per als qui ens diem catòlics. En realitat, és la mostra d’una guetització religiosa —ja em disculpo si emprar aquest adjectiu té un punt de frivolitat— que explica una incomprensió mútua entre col·lectius, sovint per manca de contacte entre ells. Pels condicionants socials, econòmics i, per què no dir-ho, d’identitat nacional que s’entrellacen amb la identificació religiosa, així com per la història recent de l’Església al nostre país i a l’Estat espanyol, jo diria que els catòlics tenen tendència a relacionar-se sobretot amb aquells qui professen la mateixa fe que ells. Aquesta intuïció beu de la meva subjectivitat i de la meva experiència personal en cercles eclesials, que a hores d'ara ja és prou basta. Diria que són forces els qui, quan troben un ambient on no s’han de justificar tothora, on la seva fe no és tractada com una malaltia mental i on anar a missa no és entès com una relíquia romàntica i prou, es queden i s’acomoden al lloc en qüestió. Fins aquí, tot té una certa lògica. En realitat, amb altres prioritats i moguts per altres interessos, tots busquem de viure col·lectivament allò que pensem que ens explica.
Per als catòlics, però, la vida en comunitat és més —o ha de ser més— que la nostra comunitat parroquial, el nostre grup d’adoració eucarística o el nostre equip de voluntaris de Càritas. En el moment en què entenem i ens sentim cridats a estimar el proïsme amb el mateix amor que sabem que Déu ens té, la nostra comunitat passa a ser la humanitat sencera, professi la nostra fe o no, respecti l’autoritat que li reconeixem al Sant Pare o no. Qui creu en Déu i se sap catòlic sovint ho viu d’aquesta manera, o està disposat a fer tots els possibles per a perfeccionar-se i viure-ho d'aquesta manera, però a l’hora d’anomenar el mòbil del seu amor, viu una mena d’esquizofrènia —se’m disculpi de nou la frivolitat del mot. És catòlic arreu: a la feina, amb els amics, amb la família, a les xarxes socials. Però per alguna mena de motiu, només parla de Déu obertament amb la seva comunitat parroquial, amb el seu grup d’adoració eucarística o amb el seu equip de voluntaris de Càritas. En alguns casos, com que només allà pot ser plenament ell mateix sense reserves, al final s’hi acaba resclosint. D’alguna manera, la comunitat deixa de ser la humanitat i passa a ser “aquells que creguin com jo”. Allò que hauria de facilitar una obertura, facilita i justifica en replegament en la comoditat.
L'hostilitat amb el fet religiós en determinats ambients alimenta la dissociació del catòlic
Diria que això passa, en menor o major mesura —potser en grau més baix—, també a les Espanyes, i per això alguns han seguit amb estupefacció el fet que hi hagués mig milió de persones a la vigília amb el Sant Pare a Madrid. A Catalunya, però, també pel factor nacional —i perquè en som menys—, aquesta dissociació d’alguns catòlics encara és més extrema. Els que omplen les esglésies no parlen obertament de Déu amb la part de catalans que encara es pensa que les esglésies són buides. O no hi parla perquè, per altres factors, no hi ha espai de relació, i punt. Quan escric “parlar obertament” no em refereixo a evangelitzar ningú a base de tabarres amb la Bíblia sota el braç; em refereixo a admetre’s com a catòlic amb la mateixa naturalitat amb què un s’admet qualsevol altra cosa. Per a molts creients, fora dels àmbits típicament religiosos, Déu és un tabú. L'hostilitat amb el fet religiós en determinats ambients alimenta la dissociació del catòlic i, sense un referent de persona religiosa que no es reclou en els ambients religiosos i que viu la seva fe amb naturalitat, sense la concreció de la fe que ofereix el rostre personal, els entorns hostils tenen encara més marge per a l'hostilitat, per a la caricaturització, per al prejudici.
El nostre testimoni compta. La manera com el presentem, també. Aquests dies, les masses, i les danses, i les diverses performances d’estètica kitsch —que són molt més típicament catòliques del que alguns voldrien— sobten a un sector de la societat per la pompositat de la cosa, però també perquè, havent tractat el fet religiós com una reminiscència anacrònica que ja era a les acaballes de la seva existència, alguns han descobert que són envoltats de molta més gent catòlica de la que es pensaven. Aquí, la tendència descaradament anticlerical —vers l’Església en conjunt— dels mitjans generalistes del país hi ha tingut un paper important. La confusió entre desig i realitat dels que ja volien donar-ho tot plegat per mort, també. I el paper dels que, per confort o per vergonya, aleshores i avui, viuen el que més estimen de manera compartimentalitzada, també. “Però, d’on surt tota aquesta gent?”, és la pregunta que es fan els que tot just ara palpen el gir religiós dels joves, però també tots els que s’adonen que mirar cap a una altra banda no fa desaparèixer res. En aquest context, la mena de testimoni que se’ns demana no és el de sortir un cop cada deu anys pels carrers de Barcelona amb la bandera vaticana per capa —res en contra de rebre el Sant Pare amb entusiasme—, ans el de viure la fe integrada a les nostres vides, en tots els nostres entorns de manera transversal. I procurant que allò que som compti perquè, sent a prop nostre, aquell que ens mirava amb recel pugui sentir el Déu que abans negava un xic més a prop.