Aquests dies està passant tot el que no ha passat en dos anys. El país torna a bullir. Els joves, a la seva manera, també han sortit al carrer i posen en qüestió moltes coses, la més evident de les quals és la forma d’actuar dels diferents cossos policials de l’estat espanyol, dels quals els Mossos en formen part, tant si ens agrada com si no.

L'independentisme —i més enllà— identifica l’escola catalana, els mitjans públics de comunicació, el sistema de salut i els Mossos com a estructures d’Estat que ja tenim, malgrat les seves mancances —fruit de les continuades interferències que pateixen i dels propis errors, tot sigui dit—. Mentre ajudàvem a desenvolupar l’estat de les autonomies i no el qüestionàvem, semblava que tot anava bé. Amb estira-i-arronses, però vam anar avançant... fins que van coincidir els dos grans fets que estan en l’origen del nostre procés d’independència nacional: la crisi i la sentència del Tribunal Constitucional que va modificar l’Estatut d’autonomia aprovat en referèndum popular el 2006.

És en aquest context que cal situar la llei Wert i totes les accions protagonitzades pel PP primer i per Cs després, amb la voluntat manifesta d’acabar amb el model català d’ensenyament públic per ferir de mort l’ús social del català, del qual la immersió lingüística només és la condició necessària. Frases com les del sinistre ministre Fernández Díaz, referint-se a la sanitat catalana i congratulant-se d’estar-la enfonsant, o les contínues amenaces de tot tipus a TV3 i la pressió fiscal a què l’estan sotmetent formen part d’una estratègia que només té un objectiu: la recuperació de les competències d’ensenyament o sanitat o el tancament dels mitjans públics en català, que volen veure com mitjans de propaganda política, la seva manera d’entendre la televisió pública, apresa amb TVE des que era en blanc i negre i formava part de l'“España, una, grande y libre”.

Els Mossos són un capítol a part. I aquests dies encara més. Ara fa poc més de dos anys, arran de l’atemptat del 17 d’agost, es va produir una actuació modèlica dels Mossos. Malgrat això, els dies posteriors vam viure un intent desesperat dels aparells de l’Estat espanyol per desacreditar-los i substituir-los, amb l’objectiu de poder impedir l’1-O, la seva gran obsessió... i fracàs. El dia del referèndum vam veure la diferència entre una policia democràtica i una policia al servei dels interessos polítics dels poders d’un Estat que es nega a evolucionar i democratitzar-se a fons.

Ara, arran de la sentència del Suprem contra els presos polítics catalans, amb la forma d’actuar de les unitats d’antiavalots dels Mossos (Brimo i Arro) estem veient com han canviat les coses i quin paper té, realment, el govern de la Generalitat autonòmica, un govern que forma part de l’estructura política i institucional de l’Estat espanyol. Un govern que, mentre actua dins de la legalitat autonòmica i sota l’amenaça del 155 o qualsevol cosa semblant, ha de tenir l’objectiu principal de preparar l’administració catalana —policia inclosa— per fer el canvi a la nova legalitat republicana quan arribi el moment que, dit sigui de passada, no és responsabilitat seva generar. Seria un contrasentit demanar al president Torra o al conseller Buch que siguin els primers a denunciar aquesta situació. En tot cas, ho hem de fer des de la ciutadania mentre els ajudem a aprofitar el marc legal en el qual s’han de moure per aconseguir l’objectiu i els hem (ens hem) d’estalviar un pressing excessiu, en forma d’exigència de dimissió del conseller o, de manera més sibil·lina, fent mostres ostensibles de suport que, de fet, persegueixen el desgast del company/adversari en benefici electoral propi.

Traslladat a la situació d’aquests dies, tot això voldria dir que el conseller Buch ha d’aplicar —sempre dins del marc legal establert— la normativa dels Mossos per identificar i sancionar els membres del cos que l’han transgredit com a condició necessària per recuperar la sintonia existent fa dos anys entre la ciutadania i el cos dels Mossos i, de retruc, per detectar les pomes podrides i treure-les del cistell quan arribi el moment decisiu de passar a la nova legalitat republicana. Des de la ciutadania, especialment, caldria aprofitar la situació per reobrir el debat sobre el model de policia que volem, partint de tota la feina feta fins a l’aplicació del 155, ara fa dos anys.

El conseller Buch ha d’aplicar —sempre dins del marc legal establert— la normativa dels Mossos per identificar i sancionar els membres del cos que l’han transgredit

 Les Brimo i les Arro estan integrades per un miler d’efectius, sobre un total d’uns 17.000 membres del cos de Mossos. La imatge que està oferint una part d’aquestes dues unitats, al costat de la policia espanyola, està malmetent el model de policia democràtica que s’ha anat construint al llarg de tots aquests anys i, el pitjor de tot, està generant un distanciament enorme entre els Mossos i la ciutadania del país, trencant la confiança que es va crear arran dels atemptats de l’agost i de l’actuació respectuosa de l’1-O. És evident que aquesta situació i el fet que s'hagi trigat a reaccionar des de la direcció política del cos no ajuda gens ni mica a recuperar aquella confiança i ha obert la veda contra el conjunt del cos dels Mossos, que paguen justos (molts) per pecadors (una minoria).

Estem demanant als Mossos que es comportin com la policia de l’Estat que volem i no tenim, que es depurin responsabilitats sobre els comportaments totalment fora de to —i de llei— i demanant la dimissió del conseller Buch. Ho entendria i seria el primer de demanar-ho si això passés a la República Catalana. Però si volem tenir el sentit d’Estat del qual tant parlem, crec que hauríem de ser capaços d’escenificar el que estem veient aquests dies en relació als Mossos, però sense anar més enllà, sabent que el nostre objectiu, en el camp de la seguretat pública, és seguir construint un model de policia democràtica per al futur republicà i que aquesta crisi actual ens haurà servit per identificar els elements que no poden tenir cabuda en la policia de la República Catalana.

Però no ens enganyem. No tenim Estat i el que tenim ens va en contra. L’estat espanyol és molt conscient de la situació (sovint penso que molt més que nosaltres) i, més d’hora que tard, es deixarà de formalismes i acabarà intervenint els Mossos, reforçant-ne les unitats antiavalots com ja ha fet ara (i fa dos anys) i actuant amb tota la contundència que calgui... i més. Quan això passi, estarem molt més a prop de la victòria... sobretot si sabem refer la confiança entre el conjunt del cos de Mossos i la ciutadania i entre aquesta i la classe política. I aquest ha de ser el principal objectiu polític.

Quan arribi el moment, necessitarem una policia compromesa, ben dirigida i disposada a servir la nova legalitat republicana. Just per això cal mantenir el comandament dels Mossos tot el temps que sigui possible i aprofitar tot el que ha passat aquests dies per dissenyar el futur sense el llast del passat. Només així la majoria de membres del cos de Mossos tindran la força suficient per suportar la intervenció definitiva que els caurà al damunt i l’ànim necessari per passar a l'altre bàndol quan arribi el moment.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (14) “L’única violència és la policial” Jordi Galves
Tian Riba
Opinió Escolteu, escoltem Tian Riba