El 92% de la ciutadania creu que la corrupció està estesa a Espanya, segons l'Eurobaròmetre Especial 573 incorporat a l'Informe sobre l'estat de dret de 2026 de la Comissió Europea, enfront d'una mitjana europea del 71%. Parlem d'una profunda crisi de confiança democràtica. Aquest 92% no significa que nou de cada deu espanyols hagin pagat un suborn o coneguin personalment una trama: parlem de la percepció que en tenim, de si considerem que la corrupció està molt o bastant estesa. És percepció, no sentència judicial. Però la percepció és política pura: mesura el grau de confiança en les institucions, en la igualtat davant la llei i en la capacitat del sistema per detectar, perseguir i castigar l'abús de poder.
La sèrie dels últims anys mostra un deteriorament instal·lat, no un pic conjuntural. El 2024, el 90% considerava que la corrupció estava estesa; el 2025, el percentatge amb prou feines va baixar al 89%; el 2026 puja al 92%, el valor més alt dels tres últims informes. La mitjana europea també empitjora (del 68% al 71%), però Espanya es manté més de vint punts per sobre del conjunt de la Unió. La fotografia comparada tampoc ofereix consol. Grècia encapçala la percepció de corrupció estesa amb un 99%, seguida de Xipre (95%) i Portugal (94%); immediatament després hi apareix Espanya, amb el 92%. A l'altre extrem, Dinamarca i Finlàndia se situen al 25%. La distància entre el bloc que concentra la desconfiança i els països amb més confiança institucional és abismal.
Si mirem l'Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional, el missatge es repeteix per un altre camí. Espanya ha passat de 61 punts el 2021 a 55 el 2025, perd sis punts en cinc anys i cau fins al lloc 17 dins de la UE i el 49 a escala mundial. En aquesta escala, com més baixa és la puntuació, pitjor és el resultat, i la mateixa Comissió qualifica de "relativament alt" el nivell de corrupció percebuda en el sector públic espanyol. Portugal ofereix un mirall incòmode: registra també un deteriorament significatiu (de 62 punts el 2021 a 56 el 2025) i comparteix amb Espanya xifres molt elevades de percepció ciutadana de corrupció. A Portugal, el 59% afirma sentir-se personalment afectat per la corrupció en la seva vida quotidiana; a Espanya, el 53%, enfront d'una mitjana europea del 30%. Itàlia completa el quadre: el 82% percep corrupció estesa i el 42% se sent afectat personalment, mentre la seva puntuació a l'índex de Transparència és de 53 punts, per sota dels 55 d'Espanya.
Tot això confirma que percepció ciutadana, avaluació experta i corrupció acreditada judicialment no són exactament el mateix, però que tampoc habiten mons separats. Els casos que arriben als tribunals, la durada de les investigacions, les portes giratòries, els problemes en la contractació pública, l'opacitat i la sensació d'impunitat acaben modelant la mirada del ciutadà.
Només el 31% dels espanyols considera que hi ha prou condemnes per dissuadir els qui participen en pràctiques corruptes
Hi ha una altra dada que hauria d'inquietar fins i tot més que el 92%. Només el 31% dels espanyols considera que hi ha prou condemnes per dissuadir els qui participen en pràctiques corruptes, per sota del 38% de mitjana a la UE. Entre les empreses espanyoles, amb prou feines el 18% creu que els qui són descoberts subornant alts càrrecs reben un càstig adequat, enfront del 31% en el conjunt de la Unió. És a dir: no només es percep molta corrupció, sinó poca capacitat de càstig. La Comissió reconeix que Espanya ha fet alguns passos per afrontar l'excessiva durada de les causes de corrupció d'alt nivell: noves places judicials i fiscals, tres llocs addicionals a l'Audiència Nacional i una unitat especialitzada dins de la Fiscalia General per coordinar les investigacions sobre delictes contra l'Administració. El 2025 es van resoldre 76 causes per delictes de corrupció, amb 52 condemnes totals o parcials i 19 absolucions, fet que demostra que el sistema investiga i jutja. Però Brussel·les adverteix que els problemes persisteixen: procediments complexos amb nombroses parts, recursos molt prolongats, retards en la cooperació internacional, dificultat dels informes pericials, escassetat de mitjans i falta d'òrgans prou especialitzats. No es pot demanar confiança mentre les grans causes tarden anys a obtenir una resposta definitiva. Les garanties processals són irrenunciables, però no poden convertir-se en coartada per a la ineficàcia: una sentència que arriba massa tard pot ser jurídicament impecable i socialment insuficient.
No hi ha democràcia sòlida si no es pot seguir amb claredat el rastre dels diners públics
L'informe s'atura també en la contractació pública. El 2025, el 34% de les licitacions espanyoles va rebre una sola oferta, enfront del 27% de mitjana europea, un senyal de manca de competència que incrementa el risc de pràctiques irregulars. L'Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació assenyala que els contractes de serveis concentren la majoria de les denúncies per corrupció i pràctiques contràries a la competència, i que les infraestructures crítiques i el finançament de partits polítics figuren entre els sectors especialment vulnerables. No hi ha democràcia sòlida si no es pot seguir amb claredat el rastre dels diners públics. Transparència no és limitar-se a abocar dades en portals inabastables, sinó permetre que qualsevol ciutadà, periodista o organisme de control pugui reconstruir qui decideix, amb quins criteris, en benefici de qui i amb quines conseqüències.
Seria incorrecte afirmar que la Comissió no reconeix cap avenç. El govern espanyol va aprovar l'agost del 2025 el primer Pla Estatal contra la Corrupció, i han començat a funcionar l'Autoritat Independent de Protecció de l'Informant i altres iniciatives destinades a reforçar la integritat pública, la regulació dels conflictes d'interessos i la millora del Consell de Transparència. El problema és un altre: massa mesures continuen atrapades al terreny dels projectes, amb plantilles reduïdes, pressupostos insuficients i normes sense mecanismes de comprovació i sanció eficaços.
Brussel·les resumeix la situació amb una fórmula rotunda: "progrés limitat" en la regulació dels conflictes d'interessos, els grups de pressió i la protecció de l'informant, i torna a reclamar un registre públic obligatori de lobbys. La crítica no consisteix a negar que s'hagi fet alguna cosa, sinó a recordar que anunciar una reforma no equival a aplicar-la, que crear un organisme no en garanteix la independència i que aprovar una estratègia serveix de poc si no s'acompanya de mitjans, capacitat investigadora i poder sancionador.
L'informe es prestarà a la batalla política immediata: el govern espanyol en subratllarà els avenços; l'oposició farà servir les conclusions per a colpejar l'Executiu. Però el document apunta una cosa més profunda que un intercanvi de consignes. La corrupció no es combat només quan apareix un sobre, una comissió o un contracte arreglat. Es combat protegint el denunciant abans que sigui destruït professionalment, blindant la independència dels òrgans de control, regulant les relacions entre el poder polític i els grups d'interès, dotant de mitjans jutges i fiscals, i exigint responsabilitats polítiques sense esperar sempre una condemna penal ferma.
Espanya no és l'únic país europeu amb un problema greu: Grècia, Xipre i Portugal mostren una percepció fins i tot pitjor. Però convertir la comparació amb els qui estan igual o pitjor en programa de regeneració democràtica seria un altre símptoma de resignació. El 92% no dicta una sentència contra Espanya. Deixa anar un avís: gairebé tota la societat sospita que el poder no es vigila com caldria fer-ho.
Davant d'aquest panorama, em sembla que el menys sensat és discutir si l'alarma sona massa fort. El que és important, i responsable, és assenyalar què ha ocasionat que saltin les alarmes, perquè, sens dubte, salten per alguna cosa. La percepció no és una mera sensació, sinó la constatació que això ha arribat ja massa lluny. Hi ha alguna manera de canviar-ho?