Mentre Pedro Sánchez estigui viu políticament, és molt agosarat donar-lo per mort malgrat la pèssima situació amb què es trobi des del punt de vista judicial (amb tot el seu entorn a les portes de judicis varis), mediàtic, social o polític, incapaç d’aprovar pressupostos any rere any. La seva capacitat, no ja de resiliència, sinó directament de supervivència no és un mite sinó que ha quedat acreditada al llarg dels anys i en circumstàncies ben adverses. Aquesta capacitat de supervivència es sustenta en tres habilitats que té: una tenacitat a prova de bombes, un ego polític desmesurat i, finalment, però no menys important, saber moure les fitxes del tauler sense escrúpols ideològics.
Ara ja queda molt lluny, però el desembre del 2015 van haver unes eleccions a Espanya amb uns resultats i una aritmètica parlamentària que va impossibilitar qualsevol investidura i va comportar una repetició electoral celebrada el 2016. I aquí cal recordar que per intentar arribar a la Moncloa, enmig d’aquesta situació de bloqueig, Pedro Sánchez va signar un acord de govern amb Albert Rivera, cosa que va obligar el PSOE a assumir mesures molt més liberals que les que portava al seu programa electoral en plena pugna per l’hegemonia de les esquerres amb un Podemos aleshores unit i emergent. També és bo recordar que a Catalunya era quan el procés estava en un dels seus moments culminants, amb la perspectiva de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Tot i així, Pedro Sánchez va decidir apostar per uns Ciutadans obertament combatius contra la causa catalanista.
Pedro Sánchez no va tenir manies per pactar amb Albert Rivera primer i Pablo Iglesias després
El pacte PSOE-Ciutadans, o més ben dit, el pacte Sánchez-Rivera va resultar insuficient i va ser aleshores quan Espanya s’enfrontava a la possibilitat d’una nova repetició electoral. Va ser aquí quan, per evitar la paràlisi que comporta tres eleccions en un any, una part del PSOE es va rebel·lar i va apostar per permetre que Mariano Rajoy repetís com a president en tant que formació més votada. L’1 d’octubre -però del 2016-, Pedro Sánchez va ser cessat pel comitè federal del PSOE per negar-se a donar suport a la investidura de Mariano Rajoy. En lloc de retirar-se de la vida pública, l’actual president espanyol es va envoltar de Santos Cerdán i José Luis Ábalos i va anar d’agrupació socialista en agrupació socialista a la recerca de suports pel següent congrés del partit, en què va guanyar a Susana Díaz de l’aleshores totpoderós PSOE andalús.
Va ser d’aquesta manera com, el juny del 2018, Pedro Sánchez va poder liderar una moció de censura que, ara sí, va triomfar gràcies als vots del PSOE, de tota l’esquerra parlamentària així com de Junts i del PNB. L’abril del 2019 va convocar eleccions i aquí ve una de les claus de volta de tot plegat. D’aquells comicis en van sortir uns resultats que, ara sí, permetien formar una majoria d’esquerres al congrés espanyol. Conscient que si Podemos no hi donava suport hi havia el risc d’anar a una nova repetició electoral, Pedro Sánchez va asfixiar la formació de Pablo Iglesias amb un pacte de molts mínims que la direcció morada va trobar insuficient. No es va gestar aquest pacte d’esquerres i Espanya va tornar a viure una nova repetició electoral: eleccions el desembre del 2015, el juny del 2016, l’abril del 2019 i el novembre de 2019. Així de convulsa estava la política espanyola. Ara bé, entre un punt i un altre, el PSOE va passar dels 90 diputats als 123 mentre que Podemos anava perdent la meitat de suports a cada convocatòria: dels 71 diputats (el seu sostre) als 35 del 2019. Avui, Podemos en té 5 després de l’escissió amb Sumar.
El president espanyol s’ha mantingut dempeus gràcies al discurs de la por: o jo o la ultradreta
La capacitat de supervivència de Pedro Sánchez no s’entén, doncs, si no s’admet la seva voracitat fagocita de tots aquells actors que li poden ser socis però també adversaris. En aquesta categoria, la llista de cadàvers polítics que ha deixat pel camí és nombrosa: Susana Díaz, Pablo Iglesias, Alberto Garzón, Albert Rivera o Irene Montero que, per bé que segueix en política activa va passar de vice-presidenta a diputada rasa en unes hores. Així les coses, en un nou gest d’aquesta barreja d’audàcia política i manca de miraments, l’abril del 2023, i després d’una patacada a les eleccions municipals, Pedro Sánchez va convocar unes noves eleccions espanyoles pel juliol del 2023 i que en circumstàncies normals tenia perdudes. De fet les va perdre, però l’aritmètica parlamentària li va somriure de nou i en un acte meitat malabarisme, meitat discurs de la por, va aconseguir posar d’acord Sumar, Podemos, ERC (tots tres a la baixa menjats pel PSOE) amb PNB i Junts. Per assolir aquest últim suport, Pedro Sánchez no va tenir tampoc cap mania en fer allò que havia promès que no faria: amnistiar els líders polítics catalans i pactar amb Carles Puigdemont que, a ulls de l’opinió pública madrilenya és poc menys que la versió nostrada de Satanás.
En resum doncs, Pedro Sánchez porta dotze anys liderant el PSOE (llevat del parèntesi en què va ser fulminat) i el juny vinent en farà vuit que presideix Espanya. Per seguir dempeus, Sánchez ha estat capaç de pactar amb Albert Rivera, Pablo Iglesias i Carles Puigdemont i ha deixat pel camí dirigents socialistes díscols, tots els líders de les formacions que tenia més a l’esquerra i tampoc ha tingut cap escrúpol en renegar dels seus Santos Cerdán i José Luís Ábalos amb qui van arribar a compartir habitació d’hotel.
A les pròximes eleccions, Pedro Sánchez es presentarà com alternativa no al PP sinó a Vox
Ara ve una nova temporada de la sèrie: les pròximes eleccions espanyoles en què Pedro Sánchez només té una opció de guanyar: trencar el bloc PP-Vox (que totes les enquestes pronostiquen com a inevitable), cosa que passa -també- per absorbir tot el vot de l’esquerra en el PSOE i més concretament en la seva figura personal de líder europeu que combat i frena la ultra dreta. Per fer això, no és que pispi vots a les esquerres sinó que, directament, voldrà fer de xucladora de vots de persones que mai votarien el PSOE però que veuen en ell la única manera que Vox no governi. I és aquí on hi haurà una nova volta de cargol: preparem-nos per una precampanya i campanya electoral en què Pedro Sánchez es presentarà com l’alternativa no d’Alberto Núñez Feijóo sinó de Santiago Abascal i Vox.
Preparem-nos, doncs per successives enquestes del CIS en què Vox estigui a punt de fer -o faci- el sorpasso al PP de manera que el líder socialista podrà plantejar les eleccions com una cosa entre dos: Pedro Sánchez o la ultradreta, PSOE o Vox, democràcia o el caos. I aquí el president espanyol no tindrà, altre cop, cap mena de cautela en fer créixer Vox demoscòpicament (a cop de Tezanos), mediàticament (molts debats sobre per què puja la ultra dreta) i políticament (cara a cara al Congrés). I tot, a costa d’un PP que cada setmana dubta més de si imitar Vox o distanciar-se’n.
Les formacions catalanes s’han de preparar per un marc mental que simularà haver d’escollir només entre PSOE i Vox
És una lògica sens dubte agosarada però potencialment guanyadora com d’altra banda ha demostrat anteriorment. I en aquesta ocasió, a més, Pedro Sánchez pretendrà situar aquest embat eliminant de l’equació les qüestions nacionals de Catalunya, País Basc i Galícia. Sostindrà que ara no és prioritari abordar particularitats territorials sinó d’unificar forces contra Vox. És més, de manera implícita inclourà el discurs del mal menor: més val un partit socialista espanyolista soft amb una estètica de sensibilitat perifèrica abans que un Santiago Abascal nacionalista castellà que arrasarà qualsevol mostra de diversitat nacional, començant per la llengua.
Aquesta estratègia, ja engegada i en marxa els pròxims mesos (fins que hi hagi eleccions ja siguin anticipades o quan toquen, el 2027), pot tenir efectes devastadors per les expectatives electorals de Sumar, efectes negatius per ERC i incerts per a Junts, que hauran de dirimir com es gestionen els manifestos incompliments del PSOE envers Catalunya. Les formacions polítiques catalans hauran de pensar, doncs, què faran quan Pedro Sánchez aconsegueixi establir el marc mental que a les pròximes eleccions, per més paperetes que hi hagi a les meses, en el fons voldrà fer veure que només n’hi haurà dues: o PSOE o Vox. I Catalunya?