Realment, els catalans no podem ser més desgraciats. O tenir una situació més desgraciada. Ens espolien els recursos, ens neguen la sobirania bàsica per administrar les nostres necessitats, depenem d’un Estat depredador que danya els nostres sectors vitals i quan la suma de tot plegat ens porta a una degradació dels serveis, aleshores ens diuen que tornem a pagar si volem resoldre el desori. És a dir, paguem dues vegades: quan enviem els nostres diners, i quan hem de posar-ne més per resoldre l’estrall.
Aquest és, entre d’altres, el cas de l’AP-7 que després d’anys de sagnar els contribuents amb peatges que s’allargaven eternament (perquè el negoci era rodó), va passar a mans de l’Estat, responsable directe del manteniment i la seguretat de la via. Finalment, doncs, els catalans aconseguíem deixar de patir el greuge comparatiu amb els ciutadans d’altres territoris (especialment Madrid), que circulaven gratuïtament. Però la felicitat tenia una penyora: l’Estat havia de complir amb el seu deure de mantenir en bones condicions una via vital de comunicació que, lògicament, augmentaria en volum de circulació. Especialment pel que fa a mercaderies, les empreses de les quals aprofitarien la nova situació. Sobretot si es té en compte que l’altra opció de trasllat de mercaderies, el corredor del Mediterrani, ni s’ha fet, ni hi ha intenció. Però més volum de cotxes i camions, implicava inevitablement més deteriorament de l’asfalt i, en conseqüència, més sinistralitat. Si l’Estat no complia amb les exigències de la nova situació, és a dir, si no invertia el que era necessari, només podia passar el que ha passat: la degradació severa de la via. I, com és costum quan es tracta de Catalunya, el Ministeri ha optat per la desídia i l’abandonament.
És tot l’eixam de vies de comunicació que han patit dècades de desídia i desinversió de l’Estat, en un procés depredador que ha danyat i danya seriosament el benestar dels catalans
Què ha passat a partir d’aquest moment, una vegada assumida la situació de degradació de l’AP-7? Que el president de la Generalitat ha reclamat més inversions de l’Estat i ha exigit un pla de xoc? Que ha posat el crit al cel per la situació de les infraestructures a Catalunya, que acumulen dècades d’incompliment i d’estafa de l’estat? Que el Parlament ha exigit un pla de contingència? Res de tot plegat, no fos cas que la minyona de Sánchez que s’asseu a la trona de la Generalitat, es despentinés. Ans al contrari, el senyor Illa ha tret el Sant Cristo Gros i, amb la veu capellanesca que li és característica, ha engegat una pregunta per a la història: "potser tots ens vam equivocar quan demanàvem que desapareguessin?". És a dir, sembla que per al president, no és l’Estat qui ha abandonat completament una via de comunicació central per a l’economia del nostre país, sinó que som nosaltres, els catalanets, els que som tan rucs que no ens agrada pagar més del compte. I heus aquí la solució: que retornin els peatges. Va tan ràpida la cosa que el seu secretari de Mobilitat, en Manel Nadal, no ha trigat ni cinc segons a anar a la SER a posar la data per a tornar a pagar: “ho podríem tenir en dos o tres anys”, i en Nadal s’ha quedat tan ample.
Probablement és l'única sortida per evitar la degradació absoluta de les nostres vies centrals i reduir el col·lapse al qual estem arribant. Però és l'única solució perquè patim un Estat fallit que no inverteix en manteniment, ni en millores, i que és especialment indolent a Catalunya. Certament no podem mantenir la situació deplorable en què està l’AP-7, sobretot perquè si la xarxa viària està malament, la xarxa ferroviària està encara pitjor, i s’imposen mesures urgents, si no volem danyar encara més la vida i l’economia del nostre país. Però quina patètica situació la nostra, atrapats per un Estat que ens xucla els recursos i ens impedeix tenir la sobirania per administrar-los, però alhora ens deixa abandonats i ens obliga a tornar a pagar, si volem que les coses funcionin. De moment tenim les autopistes sobresaturades i degradades, l’AVE al ralentí, els avions cada vegada més cars i la xarxa ferroviària en estat de xoc. Nosaltres, la nació que va inaugurar el primer tren de l’Estat per poder connectar amb el món, estem ara més isolats que mai per culpa de la inutilitat i la depredació de l’Estat que ens controla.