Dimarts passat, a la Plaça de la Vila de Vilafranca, el fill del meu millor amic va enfilar-se a les espatlles de son pare per veure el pilar de 9 i el primer que vaig pensar és que el meu pare ja no hi és per ensenyar-me a estimar el món. Per salvar-me en cas de caure. Per orientar-me si mai em perdo. Per sacrificar-se per la meva felicitat més que per la seva. Tant hi fa l'edat que es tingui: ho reconec, quan vaig al cementiri i em planto davant la seva tomba, sóc un nen de sis anys amb el cos d'un adult de trenta-quatre. Segurament per això només una cosa a la vida em provoca més respecte que enfrontar-me a una pàgina en blanc: parlar-li a una làpida on hi ha escrit el meu cognom, ja que és el mateix silenci. La mateixa incertesa. També el mateix diàleg sense resposta, com tampoc hi ha mai resposta quan un senyor pel carrer amb ulleres, calvície mitjana i camisa de quadres Lacoste se'm queda mirant sense saber per què el miro. Quan al lavabo de casa obro l'armari i sento l'olor de la colònia Hugo Boss que ja no em deixa rastre a la galta després d'un petó. Quan miro l'hora en un rellotge que jo no vaig comprar i no puc compartir el temps amb qui reposa eternament rere aquell marbre blanc. En definitiva, quan m'adono que ja fa dos anys que sóc, també, allò que em falta.

Quan m'escapo al Vendrell per explicar-li tot això, la tomba del costat, que és d’un marbre negre com la nit, sovint em reflecteix. Dret, quiet i sol, un mutilat amb la meva silueta es dibuixa a l’altra banda d’aquell fals mirall. M’agrada anar-hi els dies que el calendari no diu que s’hi ha d’anar, és a dir, els dies que el cementiri no sembla les Rambles, com dimarts passat. M’agrada, sobretot, anar-hi sense que ningú ho sàpiga i sense passar abans per cap floristeria, com un acte secret i íntim dedicat a practicar aquell “passejaré per l’ordre/ de verds xiprers immòbils” que va escriure Espriu, per bé que al Vendrell hi ha més palmeres que xiprers i el mar queda més lluny que el de Sinera. A uns cinc quilòmetres, concretament, a la platja de Coma-ruga on el meu pare va conèixer l'amor de la seva vida, que és qui ocupa la majoria de les nostres converses. Per a alguns, plantar-se davant una tomba amb un cigarro a la mà és parlar sol, com els folls. Per a uns altres, en canvi, és pregar, com els devots. El dolor i l’amor, però, són els únics dos grans sentiments que no pot entendre ningú a part d’un mateix, per això per a mi, senzillament, és fer el mateix que Giacomo Leopardi feia davant una bardissa en aquell “ermo colle” del seu poble que “dell’ultimo orizzonte il guardo esclude”: imaginar l’infinit, com els poetes.

Jo era dels que de petit pensava que els morts anaven al cel i no va ser fins després quan vaig descobrir que es podrien en tombes on se’ls menjaven els cucs. Un dia, per sort, vaig veure clar que no era ni una cosa ni l’altra. O bé que totes dues coses eren certes: el dia que vam enterrar el meu pare, ara farà dos anys, vaig entendre que el cel era una placa de marbre. Que l'infinit era allà i que, a més, era meu. No ompliríem de flors una làpida de color boira ni ens esmerçaríem a netejar-la amb un drap, com qui restaura un retaule, si no és perquè en ella hi veiem el cel. No. Les civilitzacions antigues miraven amunt per desxifrar què feien al món, qui era el seu pare totpoderós i quin sentit tenien aquelles llums per tal d’unir-ne tots els punts fins a dibuixar una figura, i nosaltres fem el mateix davant una tomba, en part perquè la comprenem com un mur, però també perquè ens hi endinsem com un mar: a vegades horitzó, a vegades firmament. El cel, sigui de marbre o de núvols, no és més que una gran constel·lació que tots omplim amb allò que se’ns mou per dins. També amb les absències.

A pocs metres del meu nínxol familiar hi ha les tombes de la família Casals i la família Nin. El primer, mort a l’exili sent el català més universal de la història de la música; el segon, assassinat per l’estalinisme espanyol durant la Guerra Civil.

Si antigament el món l'explicaven les constel·lacions, fins fa dos anys tot el que jo sabia de la mort m'ho havia explicat la poesia. Les esqueles amb versos de Martí i Pol, el brutal Joana de Joan Margarit, la Lettre du Nouvel An de Marina Tsvetàieva, alguns poemes de Phillip Larkin i especialment Un milicià del grandíssim Pere Rovira, però és al Vendrell, quan m’hi deixo caure amb l’afany d’un fugitiu i l’ansietat d’un nàufrag, on he entès veritablement a què es referia Salvador Espriu quan parlava de "la petita pàtria/ que encercla el cementiri". Quan hi vaig, m’agrada passejar com un profà dins aquest cercle i llegir els noms de les altres làpides, és a dir, apreciar els cels per a mi inconeguts però que són l’univers profund d’algú altre a qui no conec. A pocs metres de la meva tomba familiar, en dos panteons a terra, m’aturo sempre davant la tomba de Pau Casals i la de la família d'Andreu Nin, com la seva dona Olga Tereeva. El primer, mort a l’exili sent el català més universal de la història de la música; el segon, assassinat per l’estalinisme espanyol durant la Guerra Civil i encara avui enterrat en algun voral de carretera després d’haver-nos regalat magnífiques traduccions dels clàssics russos i, per tant, d’haver-nos permès entendre Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov o Gógol en la nostra llengua. Les seves dues tombes, l’una al costat de l’altra, són la millor manera de no oblidar el país d’on sóc. Anar al cementiri del Vendrell a veure mon pare, sens dubte, la millor manera de no oblidar qui sóc.