Dilluns passat vaig gaudir molt amb la compareixença de José Luis Rodríguez Zapatero al Senat arran de la comissió d’investigació del cas Koldo. Aquest tipus d’entremesos teatrals dels enemics acostumen a ser la mar de simpàtics, sobretot perquè els antics presidents espanyols tenen prou experiència, informació i pàtina d’immunitat per cardar-se amb gran alegria en les preguntes dels seus interlocutors. Així va fer ZP, que esvaí ben tranquil les sospites dels seus rivals polítics pel que fa a la seva relació amb les corrupteles de l’entorn sanchista, bo i reconeixent que havia cobrat una mitjana de 70.000 euros d’Análisis Relevante S.L., consultoria que treballà per Plus Ultra, una línia aèria rescatada pel seu mateix partit. Mr. “Talante” també va compartir amb tothom que part del tracte empresarial en qüestió incloïa el fitxatge de les seves dues filles com a expertes en màrqueting.

Jo entenc perfectament que un expresident del Gobierno, finalitzada la seva existència política i lluny de la senectut, tingui tot el dret del món a persistir en la seva existència laboral i a guanyar com més pasta millor, sobretot tenint en compte que la més alta instància de l’Administració espanyola cobra poc més de 90.000 pepinos anuals (sou notòriament inferior no només al del Molt Honorable o l’alcalde de Barcelona de torn, sinó també al de qualsevol empresari d’èxit). També comprenc, sense cap mena de reserva moral, que un antic presidente adquireixi més pasta que un ciutadà del comú pels seus serveis d’assessoria, car l’agenda i la cintura d’un mandatari és prou diferent de la d’un alt executiu. I posats a ser comprensiu, també puc digerir que un exmandatari —que ha abandonat la família durant lustres— es guareixi la culpa paterna endollant les nenes al seu propi xiringo.

Què passaria si un expresident de la Gene acabés fitxant d’assessor per News Corp de Rupert Murdoch com feu un tal Aznar?

A casa, com veu el lector, som la mar de comprensius. Però entrem un segon al món de la ciència-ficció i imaginem les mateixes declaracions —fetes en una comissió parlamentària o a la premsa— per part d’un expresident de la Generalitat. Podríem veure algun dia Artur Mas, José Montilla i etcètera en compareixença a una sala del nostre Parlament fent el mateix? Encara diria més: què passaria, per posar un exemple ben gràfic, si un antic Molt Honorable fos fotografiat com Felipe González en aquella famosa instantània on el líder de l’obrerisme peninsular apareixia en un iot i cascant-se un havà al costat d’una senyora rossa de bon veure? Per posar-hi encara més interrogants; què passaria si, després d’haver-se fet amic de George W. Bush i de cercar armes de destrucció massiva a l’Iraq, un expresident de la Gene acabés fitxant d’assessor per News Corp de Rupert Murdoch com feu un tal Aznar?

Doncs passaria de tot. Aquest estatus (monetari) expresidencial seria inimaginable a Catalunya i no només pel fet que aquí el món del bisnes i l’endoll no funcioni amb tanta alegria com al quilòmetre zero, sinó sobretot perquè nosaltres mateixos —en veure un Molt Honorable cardant-se un puro a una menorquina— correríem a penjar-lo a la plaça pública de l’ètica tribal. Aquest és un dels triomfs morals del colauisme; els nostres mandataris, ai las, han de ser gent pobra, que gasti les vacances en hotelets rurals balears de mala mort o que, com a molt, pugui haver pencat prou per fer la sesta en una caseta a Rupià. Un avió privat? Una guingueta de luxe per anar cobrant-te els consells? Àngela Maria, no fotis, que això és de lladres! La nostra espantosa moral, per la qual ens creiem superiors a l’enemic (quan, ans al contrari, ens en fa serfs), implica haver d’anar curt d’armilla.

Mentre els expresidents espanyols viuen com faraons i poden exhibir el seu currículum d’autònom, ai las, aquí vam ser els primers a destrossar un Molt Honorable per tenir una deixa (que, segons ha dit, no va arribar a administrar mai). En canvi, els espanyols accepten perfectament que uns funcionaris de sou alt puguin viure com autèntics paixàs. Perquè d’això, ja veus tu quines coses, mai no se’n dirà corrupció. Qui tria la definició dels mots, en efecte, es fa seu el poder. Mireu si no com riu, encara avui, aquest nou-ric que es diu Zapatero.