La idea rectora que va legitimar i donar força al procés, més enllà de la independència mateixa, fou la democràcia. En aquest punt, el catalanisme (en l’arc històric que va de la primera consulta d’Arenys a la gran votació de Barcelona) oferí una colla d’arguments que encara avui es mantenen incontestables. Primer, que no hi ha cap motiu legal que impedeixi votar sobre la independència del país i, en segon terme, que no hi ha millor manera de comptar els independentistes catalans —i els contraris a la secessió— que posar urnes i permetre als ciutadans respondre a una pregunta ben clara sobre el tema (amb resposta binària, no com el 9N). Al seu torn, la idea de participació democràtica va deixar fora de joc els mateixos partits independentistes, que intentaren fer la puta i la Ramoneta (en paraules d’Artur Mas, "demanar un 10 perquè et donin un 7") fins que la força de l’1-O els va sobrepassar.
Per molt que l’independentisme ara presenti uns líders molt pròxims al cesarisme, amb Puigdemont i Junqueras decidint-ho tot dins del seu búnquer existencial, la democràcia també va contagiar la dinàmica mateixa dels partits com un virus juganer. Això va passar a Junts pel Sí —aquella guingueta formada pels dos grans partits indepes i una colla de gent prestigiosa que acabà essent més papista que el papa—, però també s’ha palesat en el milió de vots esquerrojuntaires que han optat per l’abstenció als darrers comicis. Com que els partits cada vegada representen menys electors, és ben normal que tirin pel dret sense consultar ni la pròpia militància. Així ha passat, per posar un exemple recent, amb l’aprovació dels pressupostos per via l’invento de la línia orbital, decisió que Junqueras ha pres sol solet, sense consultar-la amb l’executiva d’Esquerra ni, of course, amb la pròpia militància.
Si jo m’inclogués en les categories ara citades, em sorprendria veure al líder del meu partit protagonitzant un acte ben pompós amb el president Illa i uns quants alcaldes de l’extraradi, vociferant els avantatges del tren orbital, tot just un dia abans de la reunió del Consell Nacional del meu propi partit, el qual —diu la teoria— es convoca per a alguna cosa més que per a repartir besets. Però Junqueras és un alumne orgullós de Jordi Pujol i la metòdica del Molt Honorable 126 consistia no pas a irrompre a les reunions de partit per tal d’aprovar o suspendre els pactes, sinó més aviat per si algú havia de discutir per què ja s’havien acordat. El mateix Junqueras ha estat molt sincer en aquest aspecte, dient als díscols de la formació que aquesta mena de coses són les que es voten als congressos de la mateixa formació. Dit d'una altra manera, que si algú té esmenes a la conya orbital aquesta, que foti el puto favor de callar...
Això de tenir partits amb un sentit tan relatiu de la democràcia, que ni la deixin exercir a la seva pròpia militància, em sembla un pèl excessiu
Esquerra no està sola en aquesta estructuració pseudorussa de la seva democràcia interna. També ho hem vist a Junts per Catalunya, un partit que —temorós de l’auge d’Aliança Catalana a Barcelona— ha presenciat un ball de candidats ben joliu de cara a les pròximes municipals de la capital. Hom sabia que l’escollit per l’entorn juntaire de Barcelona era Jordi Martí Galbis, un bon regidor que té l’excel·lent qualitat d’ésser absolutament desconegut per la majoria dels meus conciutadans i de posseir el carisma d’una patata aigualida amb salsa Espinaler. Conscients d’aquest fet, els nanos de Waterloo van promocionar Josep Rius, que no és que sigui gran cosa... però, si més no, apareix més sovint a la tele. Poc abans, l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, vist que no el proposava ni Déu, també decidí optar a la trona de Sant Jaume. Això de rebaixar els resultats de Xavier Trias, com veieu, sembla temptador.
Josep Rius acaba de dir que es retira de la cursa per no causar confrontació entre candidats (de fet, la pugna de tot plegat ja venia de lluny, perquè Puigdemont havia intentat pescar algun aspirant entre el món dels empresaris...), però diria que els electors, contràriament a l’atonia, estaríem encantats d’assistir a un procés de primàries que confronti projectes diferents dins d’un mateix partit. No dic que els independentistes de la meva estimada ciutat comprin la tesi esplèndida de l’estimat Jordi Graupera, segons la qual unes primàries obertes a la ciutadania entre tots els indepes ens assegurarien un alcalde de la nostra corda. Ja sé que les idees bones no acaben de reeixir, però això de tenir partits amb un sentit tan relatiu de la democràcia (que ni la deixin exercir a la seva pròpia militància) em sembla un pèl excessiu. Després, quan no els voti ni punyetero Déu, tot seran plors.
Tot això seria molt preocupant, goso insistir, si els partits catalans fossin els màxims òrgans de representació del nostre poble. Però la desconnexió entre líders, aparells, propaganda, etcètera, i els electors cada dia és més sideral. I jo que me n’alegro —només faltaria—, perquè si alguna cosa és clara, a hores d’ara, és que ens caldrà començar a edificar la casa, de nou, per la base. I la base sempre és la democràcia.