Considero Pedro Sánchez un polític mediocre, sense cap consistència ideològica, més enllà del revival d’aquell famós “contra Franco vivíem millor”, en la versió moderna del “contra el PP es manté la cadira”. En la mateixa direcció, o com a conseqüència, tampoc percebo cap nou projecte d’Estat, a excepció del sostenella i no emmendalla que va perpetuant un model d’Espanya centralitzat, amb un autonomisme controlat i minoritzat, que serveix com a raser per llimar les aspiracions nacionals catalanes. Pedro Sánchez no és un ideòleg, sinó un xerraire amb bona oratòria, i no és un estadista, sinó un funcionari aplicat en l’art de mantenir la bicoca. Però sí que és, en canvi, un supervivent amb un gran instint aràcnid a l’hora de muntar paranys. Sinuós, dotat d’una resiliència tan notable que, fins i tot, li va permetre guanyar els barons del partit, quan l’havien defenestrat, domina, com si fos Plaute, el teatre de l’engany, amb el qual aconsegueix navegar en les aigües revoltes de la precarietat parlamentària. Tal vegada el seu pecat ètic és la seva virtut política, perquè ningú, com ell, es manté tan immutable quan promet allò que mai no compleix, potser sabedor que, en el terreny de la desmemòria, la promesa queda, i l’incompliment s’oblida.

El paperot de la modificació del delicte de sedició forma part d’aquest joc de fal·làcies que ha consolidat la seva estada al poder. Amb una triple característica que converteix aquest tema central, en un paradigma de trilerisme polític: d’una banda, no planteja l’única opció digna, la derogació d’un delicte medieval que no té equiparació possible en les democràcies liberals; de l’altra, juga a l’estira-i-arronsa amb la idea de modificar-lo, fent-lo servir com un xiclet que ja ha utilitzat en diverses negociacions; i, finalment, el passeja com un instrument de propaganda, per mostrar aires “progressistes” enfront de les hosts més ferotges de la dreta. És a dir, manté una figura delictiva denigrant i antidemocràtica que s’ha fet servir per enviar a la presó líders i activistes independentistes, i ho ven com si fos un pretès avenç de progrés, només perquè els seus adversaris són més cafres. Novament, doncs, Pedro Sánchez juga amb temes de fons que afecten drets fonamentals, amb una frivolitat glacial, només per poder mantenir el relat propagandístic en permanent rodatge.

Pedro Sánchez no és un ideòleg, sinó un xerraire amb bona oratòria, i no és un estadista, sinó un funcionari aplicat en l’art de mantenir la bicoca. Però sí que és, en canvi, un supervivent amb un gran instint aràcnid a l’hora de muntar paranys

Òbviament, és cert que la posició del PP i de l’extrema dreta és encara més regressiva, no endebades l’única mirada que projecten respecte al conflicte català és l’amenaça, la porra i la presó. Però que l’opció de la dreta sigui extrema, no converteix l’opció dels socialistes en bona. Ans al contrari, si finalment fessin la modificació, el delicte de sedició hauria quedat “validat” pel segell progressista, és a dir, el PSOE estaria blanquejant un instrument legal clarament contrari als drets fonamentals.

La qüestió empitjora quan recordem que Podem, el partit d’esquerres per excel·lència, promotor de la “nova política” i pretès ariet del règim del 78, també accepta la modificació “com un mal menor”, tal vegada amb la idea que reprimir una mica, o enviar menys temps la gent a la presó per accions democràtiques no-violentes (que és el que significa la sedició), és alguna mena d’avenç. Seria la versió sediciosa del famós “le pego lo justo” d’infausta memòria. Potser cal dir-ho amb totes les lletres, si més no per no confirmar del tot que som mesells: NO, NO es pot enviar ningú a la presó per la lluita no-violenta a favor de la independència. Punt. I vendre que la modificació els enviaria “menys temps” és una presa de pèl de dimensions còsmiques. No és que el PSOE i Podem ens aixequin la camisa amb aquest tema. És que ens l’aixequen, ens la fan planxar i cosir, i després se la queden.

Finalment, el capteniment d’ERC, que també resulta deplorable en aquest assumpte. Fa molt de temps que és impossible entendre el paper galdós que fa Esquerra amb els socialistes, als quals els aprova tot el que és important, sense ser capaç d’aconseguir res substancial per a Catalunya. De fet, aquest període de “bona entesa” després del Primer d’Octubre ha estat especialment nefast pel que fa als interessos catalans, tant econòmics, com culturals i lingüístics. I aquesta fallida estrepitosa en la capacitat de negociació només es pot explicar per dos motius: o perquè són molt poc capaços i amb la cornamenta, paguen el beure; o perquè encara s’estan pagant penyores dels indults. Sigui com sigui, que un partit independentista accepti la modificació del delicte de sedició, és a dir, arribi a acceptar que existeixi un delicte feudal com aquest —que criminalitza les accions independentistes no-violentes— és totalment inconcebible. Però està passant, fent-se realitat el malson que, en la degradació humiliant de la lluita independentista, n’hi ha que encara poden baixar més graons.