He vist les fotografies de l’abraçada del Papa i Pedro Sánchez, i semblen dos colossos aguantant-se l’un a l’altre per no caure. Com que s’inclinen molt cap endavant, fins i tot semblen una mica geperuts, com si els pesés la història, especialment els segles XIX i XX. Jo no hi entenc de teologia, i suposo que l’Església ja hi deu haver pensat, però Déu també existeix i creix a través nostre, com un pare amb un fill, o un artista amb la seva obra —encara que sigui a un altre nivell. Si l’home no participés de la Creació, si no en fos responsable, el món seria com un algoritme o com aquella atracció de Disney que es diu It’s a Small World.
Hi ha una escena de Breaking the Waves que m’ha vingut al cap veient l’abraçada de Sánchez amb el Papa. La protagonista comença a resar com una boja perquè el seu marit està malalt, i tot va de mal en pitjor, però Déu no li diu res. Finalment, quan Déu respon, ella li retreu, angoixada: "On eres?". I ell li diu, amb una ironia que em va semblar genial: "No puc estar només per tu, que tinc molta feina". La idea que Déu no ho pot ocupar tot, perquè si anul·lés l’home, anul·laria la seva obra i s’anul·laria a si mateix, toca el moll de l’os de la Divina Comèdia, per dir-ho amb el vell Dant, i també de la Comèdia humana, per dir-ho com Balzac.
Els artistes saben millor que ningú que l’home no és un figurant de la Creació, sinó un col·laborador lliure, perillós, capaç d’enlairar o de rebaixar l’obra de Déu. Per això Gaudí no va fer una església com les altres, sinó un temple nou, gairebé irreverent, pensat per renovar el catolicisme i la fe que els catalans havien perdut perseguint els mirallets de l’or americà i entomant les crueltats de la geopolítica. Gaudí pensava que l’Església es condemnaria o se salvaria a Catalunya, perquè cap poble d’Europa no estava tan pressionat i tan confós per les bogeries del món modern.
Com passa ara, la Catalunya de Gaudí es trobava perduda en un món polaritzat per poders del sud que s’aguantaven sobre la desesperació dels pobres i poders del nord que s’aguantaven sobre l’avarícia dels rics. L’arquitecte va intentar adaptar-se a la seva societat. Però al final es va concentrar a passar per sobre del seu temps. Al voltant seu només hi veia pactes entre colossos descreguts que xuclaven l’ànima de la seva gent. Fos a causa del concordat entre el Vaticà i Isabel II per blindar la unitat d'Espanya, o del pacte entre la burgesia catalana i els Borbons per blindar la monarquia a canvi del mercat peninsular, cada intent de salvar l’ordre embolicava més la troca.
La Sagrada Família és un intent d’aixecar una forma que no s’aguanti sobre cap mentida. Surt de la voluntat de relligar els catalans amb un símbol internacional que no es pugui pervertir. Per això, Gaudí va acceptar que no acabaria mai el temple, i per això la seva obra ha sobreviscut als incendiaris de la Guerra Civil, a la repressió franquista i a l’explotació turística potenciada per la hipocresia de l’esquerra. Si la Sagrada Família ha cridat l’atenció dels japonesos —un altre poble amenaçat per la força del miratge americà—, és precisament per la devoció a la puresa que traspua. Gaudí volia inspirar els catalans i cridar una mica l’atenció de Déu perquè s’ocupés del seu país.
No cal explicar com van acabar els esforços de Gaudí. Jo amb prou feines estic batejat. A casa meva no volien saber res dels capellans, pel suport falsari que el Vaticà va donar a Franco, i no feien gaires diferències entre les sotanes i els incendiaris de la FAI. Ha costat molt tornar a alçar el cap, recuperar la sensació de continuïtat que fa possible l’esperança. La Sagrada Família sempre ha estat allà, donant escalf, creixent amb les aportacions anònimes del poble, mentre el catolicisme oficial perdia força a mesura que Europa es democratitzava. Només cal viatjar a Nàpols i Palerm per entendre el desencís i la misèria que els pactes geopolítics entre Roma i Madrid han portat a la nostra banda del Mediterrani.
El català és la llengua de la Sagrada Família perquè els catalans som fills de Déu com qualsevol altre poble
Si el Papa beneeix la Sagrada Família en castellà, no trairà només Gaudí. Trairà la funció històrica i moral del mateix temple. El català és la llengua de la Sagrada Família perquè els catalans som fills de Déu com qualsevol altre poble, i perquè Gaudí no va aixecar aquella obra perquè acabés servint de decorat a la mateixa mentida política i religiosa que havia volgut superar. Gaudí no va ser detingut durant la dictadura de Primo de Rivera perquè volgués fer-se l’heroi. Evitava el castellà fins i tot quan es dirigia al rei pel mateix amor al detall i a les arrels que ha fet possible la Sagrada Família.
Les mentides dels partits que van administrar l’1 d’Octubre i el cinisme dels que van votar el 155 es van carregar la democràcia que tant havia costat de crear. Per això ara el Papa va al Congrés dels Diputats a fer el paperot, en un acte polític sense precedents. Amb la Sagrada Família el risc és més fondo, perquè no és polític, és espiritual. Si el temple de Gaudí es beneeix en castellà —la llengua que l’Estat intenta imposar a Catalunya des dels temps de la Contrareforma—, no serà només un insult per als catalans. Serà una oportunitat històrica de reconciliació perduda. La mateixa Església catòlica i el govern d’Espanya es posaran sota la mirada divina que Gaudí volia invocar.
Potser recordaran als catalans que les accions tenen conseqüències i que Déu, de tant en tant, ens mira i fins i tot ens necessita, encara que tingui molta feina i no pugui venir a treure’ns les castanyes del foc.