Seguim repassant el millor de la collita del 2021, ara que tenim més temps per recuperar coses que vàrem perdre.

Anem força abans del 2021 —encara que vista el 2021— i ens trobem La Guerra de Foyle (Foyle’s War). Som davant d’una sorprenent producció de la ITV britànica que Prime Video ens ha permès retrobar. Va començar el 2002 i fins al 2008, amb 6 capítols d’una durada d’uns 90 minuts cadascun i es va clausurar amb 19 lliuraments. El públic no va quedar content i el 2010 i fins al 2015 es va reprendre amb 9 episodis més. Tracta de les aventures gens aventureres, però de molt calat, que l’inspector Foyle, murri, sagaç, eficient, al comandament policial en la idíl·lica campanya del sud d’Anglaterra, ens presenta.

Les històries, malgrat el to, en aparença, gens conflictiu de la sèrie, quasi costumista, relaten el rerefons de la guerra a la rereguarda (1940-1945, amb el dia de la Victòria com a tancament de la primera època), a la mítica ciutat de Hastings, amb tota classe de malifetes i misèries, on la traïció i les simpaties amb el III Reich sovintegen, no sense racisme i antisemitisme i abusos de poder. Res d’uns britànics clarament units contra el feixisme, especialment les classes altes. Una bona sorpresa.

La traïció i les simpaties amb el III Reich sovintegen, no sense racisme i antisemitisme i abusos de poder. Res d’uns britànics clarament units contra el feixisme, especialment les classes altes. Una bona sorpresa.

La segona època, ja a Londres (1945-1946), després de la seva dimissió a la Policia una mica fastiguejat, Foyle entra al Servei de Seguretat de l’MI5. De nou, autoritarisme, inacabables pugnes polítiques, filofeixisme —mai mort— i un afegit antisovietisme infantil —que sense menystenir l’activitat de l’espionatge soviètic postbèl·lic— són la gran excusa o el gran motor dels poders del deep state per dur a terme el que no es pot dur a terme. Sort d’un cada cop més instal·lat feminisme i la integritat de Foyle.

El protagonisme absolut és del conegut Michael Kitchen, com a inspector en cap Christopher Foyle. El secunden, entre molts altres, amb caràcter, robant moltes escenes, la seva xofera Samantha Stewart, encarnada per Honeysuckle Weeks, i la presència de la inquietant Hilda Pierce (Ellie Haddington li dona vida), especialment a la segona part. Ambdues rematen un pastís perfecte. Tot de la mà del multipremiat i multihonorat polígraf Anthony Horowitz, guionista resident i creador de la sèrie. No és una sèrie més de polis anglesos. Paga la pena veure els 28 capítols.

Seguim amb història. Ara dos TV movies nord-americanes. Una bona oportunitat de repassar història recent ens la donen aquestes dues produccions. La primera, la més moderna —per l’orde cronològic dels fets—, és All the way (2016, a HBO Max). Interessant per a aquells a qui els agradi la història política contemporània. Va del primer any —menys uns dies— de presidència de Lyndon Johnson, del 22-11-1963 (magnicidi del president Kennedy) al 3-11-1964, quan va apallissar a les eleccions l’ultradretà Barry Goldwater (486 vots electorals contra 52). A la peli, ni Kennedy ni Goldwater surten per a res; són esmentats, poc, el primer, més, el segon, sempre amb, per així dir-ho, poc carinyo.

Johnson és un polític maleït i menystingut per la història. La Guerra del Vietnam, que es va desfermar sense aturador pel fosc incident del Golf de Tonkin li pesa com una llosa ciclòpia. L’absurda, il·legal, cruel i costosa guerra del Vietnam passa com el seu llegat, tant, que no es va presentar a la reelecció el 68, donant pas a Nixon. Per necessitat o per convicció va cedir al complex militar-industrial, que va denunciar en el seu comiat Eisenhower i va perpetuar la divisió de la societat americana, divisió que sempre té un motiu per existir.

Polític maniobrer, autèntic politicastre, Johnson, que va tenir com a escola el Senat, on va ser cap de la facció demòcrata als 50, durant 8 anys, 6 amb majoria, desplega totes les seves capacitats per posar dempeus el seu projecte (kennedià abans) de la Nova Societat: drets civils per als negres i eliminació de la pobresa amb la llei d’igualtat d’oportunitats. El tema del color de la pell va ser més pelut per l’oposició dels propis demòcrates surenys, que en part, el van abandonar. Però en dos trams es va sortir amb la seva, encara que la política federal —la de la inscripció efectiva dels negres al cens— havia de ser implementada pels estats, cosa que encara avui cueja. El detonant de les radicals reformes va ser la desaparició a l’estat de Mississippi dels joves activistes (James Chaney, Andrew Goodman i Michel Schwerner), voluntaris dels “Estius per la llibertat”, que poc després van aparèixer assassinats, tot per ajudar a registrar votants negres. Alan Parker a Arde Mississipi (1988) en va fer una denúncia impecable i implacable. Sigui com sigui, la pel·lícula vol mostrar aquesta altra cara no bel·licista de Johnson. El títol, doncs, es pot qualificar de molt encertat: tot el possible.

Som davant una sòlida direcció del polivalent Jay Roach (de les pelis com Austin Powers a les polítiques com Trumbo (2015) o Bombshell (2019) —El escándalo—), també productor executiu amb, entre d’altres, Steven Spielberg, amb una producció molt acurada, sobre un guió del multipremiat Robert Schenkkan (adapta la seva obra) i unes interpretacions excelses. Un cop més, Bryan Cranston (també productor executiu)  es fica en la pell del personatge, aquí el President Lyndon B. Johnson, i un queda bocabadat.  La resta dels principals brillen també amb llum pròpia: Anthony Mackie com a Martin Luther King Jr.; l’esplèndida Melissa Leo com a First Lady Bird Johnson; el sempre gran Frank Langella com a Senador Richard B. Russell; Bradley Whitford (l’inoblidable Josh Lyman de El Ala Oeste de la Casa Blanca) com a Senador Hubert H. Humphrey; Stephen Root com al mil cares J. Edgar Hoover; i Aisha Hinds com a activista Fannie Lou Hamer. L’eficaç música és de James Newton Howard. Molt recomanable per als amants de la política contemporània que en reviuran retalls inoblidables.

La tercera i darrera recomanació d’avui. Camino a la guerra (Path to war, 2002, 165’, a HBO Max). Només pel fet de ser la darrera peli del molt notable John Frankenheimer ja pagaria la pena. Per dir-ho així, és la continuació d’All the way. Amb les dues ja tenim tot el mandat de Johnson. Tenen en comú el personatge histriònic, un xic tirànic, matusser, groller, però molt llest, obsessionat —aquesta és una de les seves greus errades— pels Kennedy. La peli va de com se’l va menjar la guerra del Vietnam i com va esborrar el seu llegat, que encara dura.

Certament, va ser el president de la Guerra del Vietnam per damunt de les seves possibilitats. Encara que cap de les dues pel·lícules hi entren, se’l va menjar cru l’entramat militar-industrial, els representants del quan eren els mateixos caps militars. Tampoc surt la gravíssima crisi econòmica que van patir els EUA i el món: es va trencar el pacte mundial d’estabilitat monetària de Bretton Woods (1944). I es va cavar un altre avenc en la sempre dividida societat americana. De les revoltes als carrers, d’estudiants, de negres, del naixent feminisme... hi surten a penes pinzellades. I clar, res de l’assassinat de Robert Kennedy ni la Convenció Demòcrata de Chicago, de la qual recentment, la poc brillant El juicio a los 7 de Chicago (d’Aaron Sorkin, 2020), en fa una crònica.

Una acurada producció, en la qual també hi va participar el director, amb un guió de Daniel Giat, on el gran Michel Gambon interpreta Johnson i Felicity Huffman a Lady Bird, pràcticament els únics mínimament caracteritzats. Els acompanyen: un sedós Donald Sutherland com a Clark M. Clifford (amic de Johnson i al final secretari de defensa), un sòlid Alec Baldwin com un ambivalent Robert McNamara, un genial Bruce McGill com a George Ball (brillant subsecretari del Departament d’Estat, que no s’empassa el rotllo militar), un eficaç etern, Gary Sinise, com a governador racista d’Alabama George C. Wallace, a qui, en una, literalment, escena del sofà, Johnson li aixeca la camisa. Com a humorada Tom Skerritt —el capità “Duke” Forrest de M·A·S·H— fa del tan altiu com fracassat general William Westmoreland. Per als que ens recordem de l’època, una bona rememoració. Per als més joves, una necessitat veure-la. Inexplicable —o no— que passés sense pena ni glòria.