A l’estiu sempre aprofito per publicar esborranys dels llibres que tinc en marxa. Quan vaig veure Laporta doblegant-se a la propaganda colonial, a propòsit del partit amb l’Argentina, vaig pensar que havia de publicar aquest passatge del llibre sobre Gaudí que estic escrivint. L’Església va ser l’única institució catalana amb capacitat d’interlocució internacional que va quedar després de 1714. Sota el franquisme, després de l’extermini perpetrat per franquistes i republicans, el Barça va assumir aquesta funció. Ara sembla que els incendiaris van pel Barça.
(...) La relació de Gaudí amb el catolicisme —i després amb el primitivisme cristià— s’ha de llegir en el marc del concordat entre Espanya i el Vaticà que tot just s'havia començat a aplicar quan ell va néixer. El 1852, la corona d'Isabel II començava a trontollar i la Santa Seu volia recuperar el poder que havia perdut amb les desamortitzacions. L’acord sacralitzava la unitat d’Espanya i donava a l’Església el control de l’educació. Amb el concordat, la identitat espanyola quedava lligada al prestigi de Roma, tant en l’aspecte polític com espiritual.
Naturalment, la caiguda dels Borbons i els experiments dels catalans al capdavant del govern espanyol van deixar l’Església en una posició difícil. Ni la casa de Savoia promoguda pel general Prim ni els federalistes de la Primera República eren partidaris de cedir poder a Roma, més aviat al contrari. A més, el creixement de les ciutats i la vida moderna començaven a allunyar les famílies de la religió. En l’àmbit interior, la força de Catalunya posava en qüestió, per primer cop des de 1714, la preeminència indiscutible de Castella dins d'Espanya.
La tornada dels Borbons s’havia d’aguantar sobre algun suport exterior, i més tenint en compte que la dinastia tornava a Espanya renegant d’Isabel II. La inestabilitat del Sexenni Democràtic —dit revolucionari, per alguns— no hauria tingut prou pes per consolidar la restauració dels Borbons sense la col·laboració de Catalunya. El país havia guanyat massa espais de poder per tornar Barcelona al temps de la Ciutadella. Els catalans podien ser expulsats de Madrid a base de magnicidis i de cops d’efecte quixotescos, com el cop d’estat del general Pavía, que la premsa va fer entrar a cavall al Congrés dels Diputats. Però ja no es podia governar prescindint de Catalunya.
L’efecte cultural de la Renaixença encara era prim —els primers escrits de Gaudí són en castellà—, però els Jocs Florals ja eren un fenomen. A més, l’anticlericalisme no significava un rebuig dels valors cristians a Catalunya; més aviat era una forma de distingir-se del catolicisme castellà i de protegir-se de la utilització que Madrid feia de la religió per centralitzar el poder. També era una manera de situar-se en la modernitat al costat de la ciència, la indústria i la cultura urbana.
Gaudí bascularà cap al cristianisme primitiu pels mateixos motius que Dalí abraçarà la mística del dòlar a mesura que la durada del franquisme el vagi escanyant
Encara que sembli xocant, l’acostament de Gaudí al catolicisme es pot llegir en la mateixa clau que el tomb religiós de Dalí després de la guerra civil. Amb la Restauració de 1875, el catolicisme esdevé l’única eina política de Catalunya per desplaçar Castella del centre absolut del relat espanyol. Amb el primer franquisme, de fet, la situació serà pitjor perquè el 1939 l’esperança de fer tornar els Borbons serà el mal menor d’un país arrasat pel feixisme i la revolució obrera. Però la qüestió és que Gaudí bascularà cap al cristianisme primitiu pels mateixos motius que Dalí abraçarà la mística del dòlar a mesura que la durada del franquisme el vagi escanyant.
L’artista necessita sublimar les contradiccions que provoca la manca de poder i, a Catalunya, la manca de poder exigeix la intensitat fanàtica amb què els genis abracen el seu món. El pintor Gimeno, per exemple, nascut el 1858, va arribar a aprendre arameu per poder llegir la Bíblia en la versió original. Verdaguer també va buscar la redempció fora de la convenció catòlica al final de la seva vida. Les trajectòries de Gaudí i de Verdaguer són paral·leles en aquest sentit. L’única diferència és que l’arquitecte era més jove i que, per tant, va poder aprendre de la caiguda del poeta.
Cal pensar que el catalanisme no era una força política estructurada quan Gaudí i Verdaguer comencen la seva carrera. Ja he explicat el buit enorme que el fracàs estrepitós del general Prim i dels republicans va deixar a Catalunya. Quan Josep Pla escriu que Rusiñol era un home trist, sembla que parli del seu propi pare, que tenia vint anys menys que el creador del senyor Esteve.
A El quadern gris, Pla descriu amb un entendriment subtil la desmoralització que va escampar el fracàs dels progressistes catalans després d’un segle de guerres i de repressió política. En la seva autobiografia, Dalí també fa ressonar aquesta desfeta quan contraposa el seu cinisme al federalisme atrotinat del seu progenitor, nascut en ple Sexenni.
El republicanisme del segle XIX va ser derrotat en tots els fronts pels partidaris dels Borbons: el militar, l’ideològic i el moral. Dels ideals que van justificar la Revolució de 1868, només en va quedar aquella frase que s’atribueix al president Estanislau Figueres abans de dimitir: "N’estic fins als collons de tots nosaltres". El fet que la Segona República no s’identifiqués amb la primera, i que els incendiaris de 1936 no tinguessin relació amb les bullangues del segle anterior, també ajuda a explicar, retrospectivament, que Gaudí es replegués en el cristianisme.
Com Verdaguer, Gaudí havia crescut entre dues forces emergents, els federals republicans i l’Església catalana. Ja durant el regnat d’Isabel II, algunes figures del clergat català havien guanyat influència perquè oferien a la Corona una aparença de reformisme que els eclesiàstics castellans no podien proporcionar. La unificació d’Itàlia i la caiguda de Roma en mans de les forces piemonteses, durant el govern de Joan Prim, va oferir una oportunitat política a l’Església catalana. Mentre que el catolicisme castellà estava lligat als perdedors de totes les batalles europees que van marcar la segona part del segle XIX, el catolicisme català s’havia anat lligant a la industrialització, al liberalisme, al romanticisme, i fins i tot al republicanisme federal de tall suís i nord-americà.
Aquesta olla barrejada explica per què el Verdaguer que causa sensació als Jocs Florals de 1865 —quan Gaudí encara és a Reus— fa pensar que la seva obra podria haver derivat cap a un catalanisme laic i liberal. Els primers poemes de Verdaguer tenen una energia insurreccional que només reapareix a propòsit de l’enfrontament que mantindrà contra les elits barcelonines al final de la seva vida, quan escrigui En defensa pròpia.
El poeta de Folgueroles encara va ser a temps de triar entre republicans i clericals, si es pot dir així. No és fins al 1868, el mateix any que esclata la Revolució Gloriosa, que Verdaguer fa el pas decisiu per fer-se capellà. Fins i tot així, la tria de Verdaguer no era tan radical com el temps ens ha fet creure. El 1868 també es va presentar als Jocs Florals amb el primer esborrany de L’Atlàntida, el poema que el faria cèlebre a Catalunya i li donaria renom a tot Europa.
Inicialment, l’obra portava per títol L’Atlàntida enfonsada i l’Espanya naixent de ses ruïnes. Una dècada després, quan es va publicar arrodonida i amb el títol simplificat, anava dedicada al marquès de Comillas, el gran mecenes de la Restauració. Podria semblar que el republicanisme i l’Església catalana tenien projectes compatibles. I jo crec que es pot dir així, si es mira en clau nacional. El problema és que després de 1875 només l’Església catalana està en condicions d’intentar modernitzar Espanya.
Catalunya no té partits propis, i després del Sexenni ha quedat fora de la disputa pel poder polític a Madrid, però és l’única nació catòlica del Mediterrani que s’ha industrialitzat a temps. És un camp de proves immillorable per mirar d’actualitzar el discurs del Vaticà: el concordat de 1851, que s'havia fet per assegurar la unitat d'Espanya, està en mans de Catalunya. A més, precisament perquè Catalunya no té estat des de 1714, ha desenvolupat uns valors familiars molt forts, que poden servir de motlle per adaptar el cristianisme a la societat capitalista.
Quan Gaudí posa el seu despatx al carrer del Call número 11, els ametllers ja estan batuts. La gran burgesia barcelonina ha estat descavalcada de la política madrilenya i de l’exèrcit espanyol —si és que mai va tenir possibilitat de cavalcar-lo amb el general Prim. Desprotegida, pacta amb els Borbons i s’apunta al projecte moral de l’Església per donar un mínim suport institucional a les seves ambicions econòmiques.
Per comprendre l’evolució de Gaudí, s’ha de tenir present aquesta història. Gaudí es refugia en Déu a mesura que el país l’empeny a refugiar-se en la seva obra, perquè l’artista és un descregut que només aconsegueix creure en Déu a través de la seva pròpia creació. Com Verdaguer, comença a radicalitzar-se a mesura que veu pervertir-se el projecte modernitzador de l’Església i anticipa l’hecatombe de 1936.
Joan Maragall, més jove i pusil·lànime, també veu com la burgesia i l'Església traeixen les esperances del poble, i mor de pena després d’escriure La ciutat del perdó i L’església cremada. Al projecte juvenil de 1867 que denunciava l’abandonament de Poblet, Gaudí i els seus amics equiparaven l’Església i el liberalisme espanyol en deixadesa i anticatalanisme. Al final de la seva vida, Gaudí ja sap que les dues alternatives catalanes han fet aigües, i busca Déu desesperadament.
Gaudí, doncs, no es fa ultracatòlic perquè es torni boig o es posi malalt —o perquè es vengui al capital com li agrada insinuar a Lahuerta. Es compromet amb l'Església perquè, amb el projecte liberal republicà del tot fracassat, l’art i la fe cristiana esdevenen l’única forma de donar continuïtat a la història del país. Només cal mirar la sèrie documental de betevé sobre el centenari de la seva mort: Objectiu Sagrada Família. L’altre dia en mirava un capítol i vaig descobrir que un dels vidriers que treballen al temple es diu Vila Delclòs, com jo!
Treure els meus cognoms aquí seria un atac de vanitat si no fos que fa un segle que l'Estat desfigura Catalunya promovent onades migratòries. Una cosa que es veu de seguida quan t'endinses en el món de la Sagrada Família és que és un temple fet per catalans, per a catalans, encara que el vinguin a veure masses d'estrangers de tot el món. En un país que fa tants segles que sembla a punt de perdre's en l'oblit, la connexió del temple amb la tradició és inherent a la seva màgia. Avui són els cognoms, i en temps de Franco eren les quatre barres representades per la façana del Naixement. La política canvia, però els problemes dels països tendeixen a ser els mateixos.
Aquest compromís amb el país, Gaudí el treballa artísticament des dels primers anys: a la tertúlia de Guimerà i a la taula de l'anarquista Fargas; quan es deixa festejar per Eusebi Güell i quan enforteix la relació amb les nissagues d'artesans de la Barcelona vella; fins i tot quan treballa pels amics de la seva estimada (i desitjada) Pepeta a Mataró. En l'art, tot és pensament i càlcul còsmic. Les decisions han de ser més rendibles que en qualsevol negoci, per poètiques que semblin.
Lahuerta té raó quan diu que Gaudí no té intenció de ressuscitar el món dels artesans ni de salvar l'ofici del seu pare i el seu avi, ni tampoc el dels especialistes que contracta a Ciutat Vella. Encara que al taller familiar hi descobrís el misteri de les formes i el poder que l'home té sobre els materials, Gaudí no és un nostàlgic. Com tot artista, és sobretot un home pràctic. L'artista ha de tenir els peus plantats a terra, encara que pensi en el cel.
Per recordar-nos-ho, Lahuerta obre el seu llibre Fuego y ceniza amb un text de Gaudí contra els edificis deficitaris. Agafa els seus quaderns de joventut i cita un passatge contra els arquitectes que malbaraten la tecnologia i els diners intentant commoure el públic amb estètiques recarregades. El catedràtic subratlla el compromís de Gaudí amb la Catalunya industrial per pintar-lo com la culminació de l'artista venut a la plutocràcia. Però Gaudí no vol amansir els catalans, com l'Església o la burgesia; vol elevar-los, connectar-los amb la història, apartar-los de la sensibilitat francesa i castellana. Pensa que els catalans només se salvaran si el país és capaç de desenvolupar una idea pròpia de modernitat.
L'art és l'última oportunitat de redempció dels pobles derrotats, i Gaudí s'hi aboca amb més fúria a mesura que les opcions polítiques del país es fan petites o s'esgoten. (...)