L’espectacle més impressionant del Mundial ha sigut el silenci dels partits i dels líders polítics catalans. Fins i tot Sílvia Orriols, que està avesada a parlar amb els castellans polemitzant amb l’islamisme —i per tant a jugar-se el físic—, ha evitat de comentar el significat, i els soterranis, de l’eufòria espanyolista. Al president del Barça l’hem vist passejant per Nova York disfressat de Jesús Gil, fent bones les meves profecies amb la seva panxa protectora i aerostàtica. Laporta creu que només pot putificar el Club per intentar salvar-lo de la ruïna, igual que Josep Maria Porcioles va putificar Barcelona, sense ser menys patriota, per salvar-la dels militars franquistes.
El "todos dentro" que propugna Iván Redondo, i que La Vanguardia repeteix sempre que pot com un mantra i com una amenaça, ve amb aquesta lletra petita: l’Espanya sorgida de l’1 d’octubre no serà viable fins que els catalans no en formin part trencats i penedits per la impotència. Les regularitzacions d’immigrants formen part de la mateixa estratègia de dissolució política. Els catalans han de servir de carnassa amuntegada perquè els fantasmes de la història tinguin alguna cosa per distreure’s mentre els castellans de dretes i d’esquerres miren de refer les interioritats del pacte de la Transició que Catalunya ha posat en evidència.
Els catalans no saben com afrontar la comèdia de la seva incorporació a la nova Espanya perquè l’única alternativa que se’ls acudeix per defensar-se d’aquest frau és la violència. Els catalans són el pecat original d’Espanya. Són vistos com una relíquia, una molèstia, uns jueus de la vella democràcia europea. Sense llibertat política, la pressió sobre el seu llegat —i la seva descendència— augmenta en aquesta època d’imperis multitudinaris i de negocis burocràtics gestionats per la intel·ligència artificial. El procés es va fer des de la por de trencar la convivència amb els castellans, i ara, per sobreviure, Catalunya haurà de familiaritzar-se amb una violència molt més forta. No és un desig, ni una invocació: és una anàlisi descarnada del camí que ha pres Espanya.
L’Estat espanyol està escurant les plusvàlues del saqueig de Catalunya, igual que Europa va escurar les del saqueig de les colònies fins fa quatre dies. Només cal mirar com està París avui i recordar com estava en temps de Zinedine Zidane, quan França feia ostentació de multiculturalisme. Només cal recordar que el procés es va començar a pastar quan els índexs de satisfacció dels catalans amb les institucions havien assolit fites inaudites. Les voluntats comprades amb diners mai no duren gaire, sobretot quan els diners s’acaben. Rosalía es pot embolicar tantes vegades com vulgui amb la bandera per celebrar la victòria de la selecció, que si fa discos tan dolents com el darrer, arribarà a vella sense recursos.
El procés va ser una oportunitat històrica per posar el passat a lloc i començar a construir un futur digne per a tots els espanyols. Espanya és una realitat molt més fonda que una selecció de catalans i bascos disfressats de castellans, liderats per un noi del Marroc. El Barça s’ha convertit en un negoci internacional i ha desenvolupat la seva cultura futbolística a còpia de defensar la nació catalana del saqueig econòmic i cultural de l’Espanya castellana. Cap mundial esborrarà això, i l’energia que no pugui canalitzar el Barça trobarà altres canals que el país mateix fabricarà si no es resol el problema de fons. Per això el silenci dels partits i dels polítics del país ressonarà tan fort els pròxims anys.
Els partits i els seus titelles han deixat orfe el poble català i, de moment, això permet als castellans de tornar a dissimular que, a Espanya, el monopoli de la sobirania popular el té l’exèrcit comandat pel rei. Els castellans miren de tapar el buit que ha deixat l’1 d’octubre apropiant-se de les eines d’expressió nacional creades per Catalunya, des del Barça fins a l’europeisme, passant per la cuina i l’arquitectura. Però, com diuen a Madrid, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Amb la victòria de la selecció, igual que amb la visita recent del Papa, s’ha vist amb claredat que allà on els catalans posem la màgia, els castellans en fan croquetes: la Sagrada Família, el Barça, Sant Jordi, l’autonomia, la Costa Brava; fins i tot la descoberta d’Amèrica serveix d’exemple.
Omplir Catalunya d’immigrants i degradar Barcelona per encimbellar Madrid no funcionarà sense extremar la violència
Fins fa un parell de dècades, aquesta divisió del treball funcionava perquè els catalans amb prou feines ens sentíem còmodes llegint llibres en la nostra llengua, i perquè la violència es podia exercir de manera més neta i selectiva. La situació ha canviat i omplir Catalunya d’immigrants i degradar Barcelona per encimbellar Madrid —mireu les estadístiques actuals i les del temps del procés— no funcionarà sense extremar la violència. Si l’Estat continua intentant dissoldre Catalunya perquè els castellans no es desmoralitzin, tornarem a èpoques més fosques. Els catalans vam fundar l’imperi hispànic, i som una de les nacions més antigues d’Europa. I a poc a poc, gràcies a la cultura, ens anem reconciliant amb el poder del mal i de la nostra ombra.
Com sempre, el que li passi a Catalunya no quedarà només a Catalunya. Pots vestir els joves catalans amb la samarreta de la selecció, mentre discuteixes si et convé que Puigdemont torni de l’exili per guanyar unes eleccions. Pots omplir els carrers de gent, i fer veure que el procés va ser una febrada sense més transcendència que un partit de futbol. Franco va inundar Barcelona d’espectacles de flamenc. I abans de fer la revolució industrial, els catalans vam tenir el ganivet lligat a taula durant més de vuitanta anys. Per molt que disfressis la veritat, les ignomínies sempre acaben passant factura. Només cal veure com estàvem fa vint anys, i pensar com estarem d’aquí vint més, si no apugem el nivell.
Quina Espanya us penseu que fareu, forofos de la Roja, si a Catalunya els joves són empesos a trair els seus pares i els seus avis, els polítics es venen als diners, per por, i els immigrants són educats per menysprear la llengua i les glòries de la terra que els hauria de donar un futur? Només heu d’anar a Sud-amèrica per veure quin resultat dona aquesta mena de colonització que els castellans han perpetrat tan bé. Només heu d’anar a Nàpols i Palerm i entendreu per què s’hi canten cançons que diuen: "història canalla que embruta aquest aire, història mentidera dels qui van fer aquesta Itàlia". Recordeu la brutícia del passat i, abans d’adorar falsos herois i de dir-vos espanyols frívolament, pagueu els vostres deutes.