Catalunya té mal d’amors amb els pagesos. Europa també. El panorama de protestes és generalitzat al continent, però des d’enlloc s’és tan fidel a la realitat com des del localisme que l’orbita. La pagesia és el titella que a Catalunya fem servir per romantitzar la relació amb la terra, per endormiscar-nos la consciència en el pensament plaent que hi ha algú que la “guarda”. D’entrada tothom és “propagès”, per dir-ho d’alguna manera. Perquè n’admirem el sacrifici, perquè sentim que la seva tradició ens vertebra i perquè sabem que aquest ofici conté un estil de vida compromès. Sobretot perquè l’etiqueta “pagès” s’ha fet servir despectivament per assenyalar tot el que sembla de baixa estofa. Fins i tot l’espanyolisme més classista encara la fa servir per rebaixar el que és català.
Tothom és “propagès” en els mots perquè ningú vol ser un corc elitista i perquè ningú vol desprestigiar la feina que fa quatre o cinc generacions era la feina de bona part dels catalans. Però en política, com en l’amor, no n’hi ha prou amb paraules: calen fets. No n’hi ha prou amb llegir Els pagesos de Josep Pla des de la meva habitació al barri de Gràcia. Si els pagesos tenen una relació més honesta amb el país perquè en treballen literalment la terra, nosaltres hem de tenir una relació més honesta amb la pagesia per relligar-la a la vida política i treure-la del pedestal del misticisme tel·lúric on còmodament l’hem confinada. Volem tractar-la des de la comprensió i l’empatia, però la major part de les vegades ho fem des del paternalisme i la condescendència.
D’entrada tothom és “propagès”. N’admirem el sacrifici, sentim que la seva tradició ens vertebra i sabem que aquest ofici conté un estil de vida compromès
La idealització parteix del distanciament espiritual i geogràfic que la societat catalana posa respecte del món rural. Pel model productiu i de consum —no tenim cap contacte amb el productor, que molts cops és de fora del país—, però també per la diàspora del camp a la ciutat. Lluny de l’arada, som lluny de la seva realitat. En Ramon Gomà, de la Segarra —el meu influencer pagès de referència—, m’enviava aquest dimarts notes de veu des dels talls a les carreteres. M’explicava que aquesta distància no es manifesta només des de la idealització de pensar que és pagès qui té una masia i un tros i fa la migdiada acaronant conills, sinó també quan els demonitzem. Quan no són vistos com un zoo perquè els nens de Barcelona vagin a veure animalons, són vistos com una agroindústria despietada, com si aquest model més industrial i intensiu no fos el que ha adoptat tota la societat. Essent aquest l’escenari on els ha dut el progrés, sembla, però, que el pagès sempre és sospitós d’alguna cosa perquè, a la catalana manera, hem assumit que són gent amb calés.
Quan no són vistos com un zoo perquè els nens de Barcelona vagin a veure animalons, són vistos com una agroindústria despietada
El distanciament es manifesta políticament a base de copets a l’esquena, em diu en Ramon. També m’ho explica l’amic Pau Cardellach, doctor en ciència i tecnologia ambiental. La pagesia sempre és gent ben rebuda a qui se li dona la raó. A l’hora de la veritat, però, les institucions polítiques —la Generalitat i també la UE— prenen mesures que no milloren les seves condicions de manera substancial. És, ras i curt, l'enèsima manifestació del processisme. Processisme pagesívol que desperta sentiments de frustració i indignació que, vistos des de fora, semblen prou justificats. La vida política del país —la política en general— hauria de treballar d’aglutinant i els acaba allunyant encara més. El que hauria de ser remei no és més que un factor més de la malaltia. Des de la idealització o des de la demonització, ningú no arregla res i aquí cada vegada tothom en té els collons més plens. Cada cop en són menys, també. A la plana de Lleida només hi queden 8.500 pagesos. Es perden quatre pagesos cada setmana. “Al meu poble encara queden pagesos, però que tinguin més o menys la meva edat ja n’hi ha pocs. Tinc vint-i-set anys i la generació que ve per sota de la nostra encara en seran menys”, explica en Ramon Gomà.
Es caricaturitza la pagesia com un sector malhumorat i immadur, incapaç d’assumir externalitats negatives, i que sempre demana ajuda. En realitat, la demana perquè no fa més que assumir externalitats negatives
La sensació general és d’ofec. Amb motius diversos i fins i tot apostant per solucions heterogènies perquè a la pagesia, com a qualsevol altre sector econòmic, hi ha de tot. És un sector tan divers com qualsevol, però “se’ls tracta com si tots pensessin el mateix”, diu en Pau Cardellach mentre m’envia un PDF amb un manifest del col·lectiu Eixarcolant. Em sembla que part de la inacció política parteix de la comoditat —de la mandra, vaja— de pensar que si els problemes mai se solucionaran per a tothom, potser no cal solucionar-los per a ningú. Fet i fotut, s’acaba caricaturitzant la pagesia com un sector malhumorat i immadur, incapaç d’assumir les externalitats negatives, i que sempre demana ajuda. En realitat, la demana perquè no fa més que assumir externalitats negatives. “Un tractor val 200.000 €, perquè ens entenguem”, rebla en Ramon. Ell sovint posa l’accent en el fet que la política i l’economia els força a moure’s a una velocitat que no els és assumible perquè en la majoria dels casos es tracta d’economies familiars. Aquí l’Administració no ajuda: quan la sensació és que no es pren cap mesura per facilitar la vida econòmica de la pagesia, qualsevol normativa és vista com un excés burocràtic, això és, com una trava.
Amb un sector primari tan insatisfet per la inacció de la classe política i pel cinisme amb què es gestiona la sequera, qui es creu que el país té una relació d’amor amb la pagesia?
Tota aquesta heterogeneïtat podria ser una oportunitat per a nodrir idees que desencaixin la situació en un sentit o altre, però en realitat fa d’excusa. També fa de vehicle per a traspassar les responsabilitats a la ciutadania com si no hi hagués una estructura política que pogués afavorir unes maneres de consumir o unes altres. Jo ja entenc que el més fàcil és dir a la gent que no consumeixi alvocat, que necessita molta aigua i es carrega els cultius locals. O que només mengin ous de gallines en llibertat o carn de vedella ecològica. Però si ningú no s’enfanga les mans i marca un camí polític en un sentit o en un altre, amb quina cara surten a demanar responsabilitats a la ciutadania? Amb un sector primari tan profundament insatisfet per la inacció de la classe política catalana i europea i pel cinisme amb què es gestiona la sequera, qui es creu que el país té una relació d’amor amb la pagesia?
Si Catalunya és on és i les carreteres estan com estan és perquè la idealització o la demonització, sense política, no són més que psicoanàlisi literària
Catalunya té mal d’amors amb els pagesos perquè s’ha omplert d’eslògans que posaven coses al centre, però ni per pur màrqueting s’ha cuidat de posar-hi els pagesos. De tant repetir que la pagesia és l’ànima del país, ens hem acabat creient que la supervivència econòmica del sector és una qüestió de fe. Una de les conseqüències de fons és que la insatisfacció amb les institucions polítiques sempre rema cap al mateix costat: la polarització. Amb el sector polaritzat, encara és més difícil oferir solucions mínimament satisfactòries per a ningú. Evidentment, dins d’aquesta tendència polaritzadora hi haurà tics d’extrema dreta que convindrà, pel bé de tots i des de la fidelitat a la realitat, no fer servir com a estereotip del món agrícola i ramader. La deixadesa i la irresponsabilitat, aquesta mania de mirar-se les coses de reüll per no obviar-les mentre s’espera que les solucioni algú altre, en política —i em sembla que en economia també—, les carrega el diable. Si Catalunya és on és i les carreteres estan com estan és perquè la idealització o la demonització, sense política, no són més que psicoanàlisi literària.