Aquesta columna voldria ser un reportatge o fins i tot un manifest, però irremeiablement és una carta desesperada de socors: ajudeu-me, per favor, ja que fa una setmana que visc atrapat dins el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. He recaigut. Quan l'Institut d'Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines van digitalitzar l'Onomasticon Cataloniae, fa dos anys, vaig passar dies sense dutxar-me ni cuinar, menjant manyocs de nous i panses, mentre llegia amb fruïció l'explicació etimològica dels noms propis catalans. Finalment els Mossos van rescatar-me després d'una trucada de ma mare avisant-los de la meva desaparició, atès que feia cinc dies que no li agafava el telèfon. "Has patit la síndrome d'Estocolm i has acabat adorant el teu segrestador", em va dir la psicòloga del SEM que va atendre'm, però el problema és que el meu segrestador era Joan Coromines i que fa set dies va tornar a aparèixer en escena, aquesta vegada amb la digitalització del DECat.

Al saber-se la notícia, el meu entorn familiar i laboral va tremolar. En Jofre Llombart mateix, el meu capitost, va posar-me a l'ordinador el mateix tallafocs pel DECat que el que fan servir a la feina per les pàgines porno, però els esforços han resultat inútils: fa dies que dormo poques hores i camino amb ulleres d'os panda per la Diagonal mentre no paro de consultar la versió en línia del Coromines, ni tan sols quan m'aturo als semàfors en vermell. A la doctora no li agradarà saber-ho. Em té prohibit apropar la vista a l'Alcover-Moll i al Diccionari de sinònims – Albert Jané, ja que atansar-m'hi massa és perdre el món de vista. Un dia vaig gosar buscar "deport" al DCBV al matí i a les sis de la tarda encara estava perdut allà dintre, fent-me palles mentals amb el fet que Ausiàs March ja fes servir la paraula al segle XIV amb la mateixa accepció esportiva i lúdica amb què la feia servir la meva àvia, que era d'aquella quinta que van aprendre a multiplicar en català durant la Segona República però a qui la guerra els va obligar a aprendre a dividir en castellà i en plena dictadura.

L'únic diccionari que puc consultar sense risc de patir una nova sobredosi lexicològica és el DIEC, potser perquè és tan fred i científic com la taula metàl·lica d'una sala d'autòpsies. No sé si la meva relació tòxica amb la filologia em matarà, però sé que és una barreja d'amor i dolor a parts iguals, si fa o no fa com el matrimoni de Maradona o Carles Sabater amb la dama blanca. Sempre he cregut que la meva fascinació per les paraules va néixer lluny d'una biblioteca o una aula, però: a la vinya, concretament l'estiu de l'any 2004 en què vaig treballar per primera vegada fent la verema al meu poble. Tenia setze anys i durant les vuit hores de jornada laboral no parava de sentir paraules per a mi noves, com per exemple semal, escocell, mossènyer, rabassó, entrellaques, passada o esmagencar. Entre els que collíem hi havia gent que no era del Penedès, sinó de la Conca de Barberà, l'Alt Camp o el Baix Llobregat. A diferència de nosaltres, que portàvem samarretes velles d'Skalariak i pantalons de xandall, ells eren homes que anaven a collir amb camisa de quadres o pantalons de pinça, i que sobretot discutien tot el dia. "Què collons esclafar el raïm, carallot, es diu pitjar, que sembles pixapí!", li deia un de Santa Coloma de Queralt a un altre de Torrelavit.

Jo parava l'orella, fascinat, mentre començava a replantejar-me l'opció de no estudiar el grau mitjà d'Esports al qual m'havia matriculat, acabar fent batxillerat i, qui sap, estudiar algun dia Filologia Catalana. Així va ser, per sort, però en una de les primeres entrevistes de feina que vaig tenir, en una llibreria del centre de Barcelona, es van sorprendre que a l'experiència laboral hi figurés 'veremador' com a primera feina de la meva vida. "Veig que has fet pràctiques a una llibreria, que has estat monitor de teatre i que ets entrenador de futbol sala, per tant saps tractar amb la gent, però de cara al futur et recomano que no posis això de la verema, ja que no té massa valor informatiu pels de recursos humans", em va dir la tòtila que no va contractar-me. M'hauria agradat explicar que sense aquella primera feina, durant tres dures i caloroses veremes, jo no seria qui sóc i no comprendria, sobretot, que els pagesos són els recursos humans que se'n cuiden dels recursos naturals que ens ofereix la terra.

Dies abans de l'aparició del DECat digitalitzat i de recaure al laberint filològic en el qual ara visc, dos amics que fan de pagès al Pla, el Ricard Vallès i el Jordi Arnan, em van explicar sopant que n'estaven tips de tot. "Mira, et poso al grup de whatsapp de pagesos que s'ha creat, sense control ni lideratge dels sindicats, i fliparàs". Vaig entrar-hi, en efecte, però era una olla de grills. Durant dos dies vaig llegir tantíssims missatges que els nou volums del Coromines em semblen una ximpleria al costat de la quantitat d'informació, proclames, queixes, esperances i greuges per minut que els meus ulls van captar en escasses 48 hores. "No vull passar-me més hores al despatx que al corral", deia un queixant-se dels processos burocràtics quan han de dur a terme, imperativament, els agricultors. "Estem segrestats per la paperassa, a prendre pel cul tot!", vaig llegir-li a un altre en un missatge replicat amb una desena de comentaris dient "+1000".

M'hauria agradat continuar dins aquell grup i fer alguna crònica de les protestes, però no he pogut. En comptes d'això, qui ha patit un segrest sóc jo. No en mans de la Unió Europea, les cadenes de supermercats que compren fruita i verdura procedent de l'altra punta del món o els grans lobbies empresarials de macroexplotacions agrícoles que xuclen la feina dels nostres pagesos com si fossin sangoneres, però. A mi m'ha segrestat Joan Coromines, però gràcies a ell he entès que 'pagès' és una paraula que deriva del llatí tardà 'pagensis', que vol dir 'el qui viu en el pagus, en el camp'. D'aquí es va perpetuar en occità 'pagès' i en francès 'paiis', primer amb el sentit del llatí clàssic agrícola, però després substantivat a França amb aplicació a la terra dels pagesos, le paiis, que aviat va designar el mot pays del francès modern, 'país, regió' i així ens va arribar a nosaltres, manllevat país. Això vol dir que 'pagès' i 'país' comparteixen la mateixa arrel.

Per això aquesta columna voldria d'haver estat un reportatge o fins i tot un manifest, però irremeiablement ha acabat sent una carta desesperada de socors, per bé que diferent a la que he començat a escriure. Aquesta carta no és només meva, doncs, sinó que indirectament ho és també dels responsables que vint anys després d'aquella primera verema plena de paraules noves, avui jo pugui dir que 'treballo' sent escriptor. Avui, ells són els responsables d'una cosa més important encara: que cada dia a taula hi tingui un plat de carn, peix o verdura, una ampolla de vi, un setrill d'oli i que més enllà de la finestra, al final del carrer, hi vegi una vinya acabada de podar, una granja de xais i un camp d'oliveres que ja hi eren fa dos segles, o potser tres, o potser set, quan algú que segurament era pagès ja deia les mateixes paraules que va recollir Joan Coromines i el meu país, que és aquest tros de món, ja era aleshores el país que sense pagesos, i sense diccionaris, seria menys país.