L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. "Aquestes coses queden/ enregistrades a la sang per sempre", va recalcar Miquel Martí i Pol en els següents versos del famós poema. Quanta raó tenia l'enyorat poeta osonenc. Un servidor també tenia catorze anys quan va posar-se a treballar, però tenia uns quants dies i unes quantes hores més que l'Elionor, i el record m'ha quedat tan enregistrat a la sang per sempre que avui, en aquest primer article a la nova secció gastronòmica d'ElNacional, no podia escriure de cap altra cosa que no fos de la verema: han passat molts anys, sí, però a aquest primer text d'aquesta nova aventura li tinc el mateix respecte que a aquelles tisores de podar i a aquell cubell que van acompanyar-me en el primer dia collint raïm a una vinya del Penedès.

La verema que va inspirar Virgili, però que seria més pròpia d'Homer

Per si no ho havies intuït, aquest text mirarà d'argumentar per què la verema té gairebé més relació amb la poesia que amb la ciència. És molt senzill, fixa-t'hi: malgrat que les vinyes cada vegada estiguin més controlades digitalment i mecànica, malgrat que existeixin estris com el refractòmetre per conèixer el grau del raïm i malgrat que els responsables de decidir quan s'inicia la verema siguin enòlegs o enginyers agrònoms, al final sempre acaba manant la poesia. Al final, allò que marca la data que dona el tret d'inici a la collita no és res més que la mà d'un pagès desgranant un gotim i analitzant-lo en silenci, un a un, amb un gest gairebé eucarístic i amb la intensitat silenciosa de qui mira emmudit un Rothko. Al final, el senyal per saber si el 'Dia D' és demà o millor demà passat potser és la brisa de la marinada indicant el vent d'aquell vespre. Al final dels finals, doncs, allò que marca en quin moment s'enceta aquesta batalla que pot durar més de cinquanta dies són dues coses tan universals, antigues i subjectives com la intuïció i l'experiència. O el moviment de la lluna, també, sobretot per qui treballa la terra amb preceptes biodinàmics.

Quan la verema comença, la vida personal de molta gent s'atura de cop. Un dels meus millors amics, xofer d'una màquina veremadora, cada agost hi ha un dia que ens avisa de l'inici de collita i automàticament tots sabem que no li veurem més el pèl durant un mes i mig ben bo. Deu o dotze hores al dia treballant, dissabtes i diumenges inclosos. No l'acomiadem fent voleiar cap mocador blanc al port, tal com feien les mares que deien adeu als seus fills quan marxaven a les quintes, però poc ens falta. Ben mirat, la vinya és un camp de batalla i l'exèrcit de collidors —o de màquines, per qui no verema a mà— són els seus soldats i carros de combat. Rere un bon vi, la majoria de vegades hi ha un viticultor anònim que és propietari de quatre terres i que es juga tot l'any en escasses setmanes. Tot l'any patint per si plou poc o plou massa, per si una plaga ho esguerra tot o no, per si li pagaran el raïm a 0'30€ o a 0'80€, per si l'esforç que fa per treballar amb preceptes ecològics i sostenibles tindrà o no retorn. Rere un gran vi, sempre hi ha un coratge diari i silenciós de desenes de mesos preparant la batalla per estar a l'altura quan arribi l'hora de l'acció. I això també és la verema, gairebé com part d'una escena d'Enric V de Shakespeare: "de nou al peu del canó, amics", però per interpretar en un mes i mig, cep a cep, passada a passada, l'obra que porta tot l'any assajant-se. Preparant-se. Somiant-se.

Auca de la verema
Auca de la verema de principis del segle vint, on ningú fa cara de poema ni de patir mal d'esquena.

L'inici de la fi o la fi de l'inici?

Han passat gairebé vint anys, però també a mi enfrontar-me a una pàgina en blanc em continua resultant igual de difícil que plantar cara a vinyes d'una, dues o deu hectàrees de les quals no es veu la fi ni a l'horitzó. Per sort, també igual de motivador. En el primer cas, de recollir bones idees en sortiran, si tot va bé, oracions i paràgrafs més o menys agradables de llegir. En el segon, de recollir bon raïm en naixeran setmanes, mesos, anys o dècades després els vins que potser sabran enamorar-nos igual o més que un bon poema. De fet, si aquest article existeix és perquè la setmana passada una bona colla de vins escumosos van captivar-me de mala manera, com un amor a primera vista, durant la Nit de la verema Corpinnat que va celebrar-se al celler Torelló de Gelida. Vaig anar-hi sense saber si n'escriuria cap crònica, però vaig tornar a casa amb l'ànima tan tocada que he acabat arribant aquí, amb els dits enganxifosos i l'olor de most empastifant-ho tot. També cada frase.

La poesia tendeix a mirar enrere per codificar les ferides que el passat ens ha deixat al cos, mentre que la viticultura tendeix a mirar endavant per convertir el vi en l'elixir que ens cura les ferides

Jo no sabia si escriuria una crònica, ho prometo, però vaig tastar l'Hermós Brut Nature 2018 de Pardas Celler i aprofitant que tenia el seu elaborador al costat, vaig dir-li al Ramon Pardas que el veia més prim. "M'he aprimat cinc quilos aquesta verema: un mes i mig elèctric, dormint poc i treballant molt, i tot perquè algun dia l'Hermós 2022 t'agradi tant com aquest", em va dir. Algú que bateja un vi escumós amb el nom d'un personatge d'El quadern gris de Josep Pla a mi ja em té guanyat, és evident, però a més vaig gosar proposar-li que a l'etiqueta d'aquell Corpinnat, d'aquí a uns quants anys, quan el sumoll i el xarel·lo ja hagin fet una criança de més de quaranta-vuit o seixanta mesos, hi escrigui alguna mena de subtítol: "45 dies i el doble de 500 nits", fusionant els dies de verema 2022 i els dies aproximats de criança en ampolla. "Com aquell disc del Sabina", em va dir. "Exacte", li vaig respondre, però amb la diferència que Joaquín Sabina va passar-se dinou dies sense dormir escrivint allò que havia macerat durant els cinc-cents dies anteriors, i aquí és a la inversa. Potser perquè la poesia tendeix a mirar enrere per codificar les ferides que el passat ens ha deixat al cos, mentre que la viticultura tendeix a mirar endavant per convertir el vi en l'elixir que ens cura les ferides.

Mentre brindàvem amb un Terrers de Recaredo, vaig dir-li a Ton Mata, president de Corpinnat, que el seu discurs presidencial durant la festa no contenia la poesia que ell sempre gasta quan parla. És difícil dir poèticament que enguany el preu mitjà del raïm ha estat de 0,89 €, que s'han collit 3 milions de quilos de fruita o que cal exigir a la Generalitat el desplegament de la Llei Catalana del Vi per tal d'ordenar el sector. "M'agrades més quan parles com un rapsode que no pas quan fas mítings polítics", li vaig dir amb confiança i sornegueria mentre li preguntava que m'expliqués què és per a ell la verema. "On tot acaba perquè tot comenci", va dir-me mentre vaig maleir no portar a sobre aquella primera edició del Seqüències de Joan Maragall editada per Gustau Gili, posar-me dalt d'una cadira i recitar el "sia'm la mort una major naixença" del Cant espiritual amb una copa de Salvatge de Nadal a la mà. No vaig fer res d'això i vaig limitar-me a dir-li a Ton Mata que tenia raó, i que en el meu cas, la verema havia significat la fi de la innocència per donar peu a la vida real i sense embuts. Tan real i sense embuts que aquell primer dia de feina, quan vaig tornar a casa ple de picades de mil insectes, ferides a les mans i un mal d'esquena de ca l'ample, la meva àvia va comprendre el meu silenci després de preguntar-me com havia anat el dia. No feia falta dir res. La meva cara, en efecte, era un poema.

Corpinnat festa verema
Onze titular —literal— amb els elaboradors de vi escumós pertanyents a la marca comuna Corpinnat. 

Si he volgut escriure aquest article no només és per tot això, però, sinó perquè un parell de mesos abans d'aquell primer dia de feina, un servidor havia repetit curs i no volia estudiar més, però sí que volia una guitarra elèctrica, i una moto de 49 cc, i les samarretes de Kortatu, Opció K-95 o Dr. Calypso que venien al Discos Castelló o el Mai Morirem. "Treballa i aprèn a guanyar-te la vida, dropo!", va dir-me mon pare aquell estiu, maleint-lo per dins sense saber que l'hi agrairia aquella frase la resta de la meva vida. Així doncs, algun dia de finals d'agost un dels viticultors del meu poble va dir-me que l'endemà m'esperava a quarts de vuit per començar la verema. A collir. Va ser el primer cop que algú que no era un professor em va donar ordres, però allà no calia aprovar cap examen; senzillament calia collir tants grapats de raïm d'un cep com poguessis intentant tallar-te la menor quantitat de dits possible i sobretot, calia oblidar-se que les aranyes piquen o que els 40 graus de calor estomaquen el cos com una bufetada de Mike Tyson.

Jo tenia una mica més de catorze anys i tres hores quan vaig posar-me a treballar collint raïm, per això aquestes coses "queden enregistrades a la sang per sempre": perquè amb unes quantes setmanes esgarrintxant-me entre ceps en vaig tenir prou per adonar-me que potser estudiar no era tan mala idea, ja que jo no volia passar-me la vida fent de pagès, sinó de poeta. O de poetastre. O d'escrivent. O de redactor creatiu publicitari. O d'articulista gastronòmic, que és el que faré cada diumenge a La Gourmeteria en aquesta humil columna que es dirà "Dumenge", que a part de ser un ancestral escumós de la Laia Esmel, l'Oriol Roig i el meu estimat Jaume Vilaseca, és també una forma d'entendre la vida. O els plaers de la vida, ja que la vida va d'intentar crear petits dumenges cada dia de la setmana. Des d'aquí espero, per tant, parlar del bon menjar i el bon beure sent poeta i fangador com Jacint Verdaguer. I com deia ell, "en tot fer feina ben neta", perquè des d'aquella primera verema que va canviar-me la vida, fa quasi vint anys, no sé fer res més que això: fangar com un poeta i escriure com un fangador.