La raça mediterrània viu feliç en la desconfiança professional. Quan hi ha un accident ferroviari o similar, de seguida se’ns imposa la temptació de pensar que hi ha més morts del que “ens expliquen” (aquest plural del subjecte elidit es refereix quasi sempre a les autoritats, però també als experts, sanitaris i periodistes), car no hi ha res que pugui superar la temptació d’amagar quelcom. També ha passat recentment amb l'afecció presidencial de Salvador Illa, sobre la qual molts xarlatans —abans de conèixer el diagnòstic d’osteomielitis púbica— ja sabien que devia tractar-se d’una cosa més fotuda, perquè, collons, nen, ja em diràs si calen dues setmanes per curar una simple afecció muscular! La desconfiança també s’ha adreçat al suposat tracte diferencial de què pugui gaudir el Molt Honorable, el qual, segons fonts ben properes, fou atès i està essent tractat com qualsevol conciutadà.
Els desconfiats malfien sobretot d’aquesta última qüestió i resulta ben comprensible, perquè els nostres metges també són éssers humans, i no crec que el jurament hipocràtic s’apliqui d’igual manera a un vulgar Josep Antoni que a Mozart, a Hegel o a Natalie Portman (per citar tres éssers que adoro especialment). Però d’això paga la pena parlar-ne, car, a banda de les nostres tares meridionals, aquesta espècie d’anhel segons el qual tothom ha d’ésser tractat de la mateixa manera, sigui quin sigui el seu nivell de transcendència, ens allunya de la moral d’estat per acostar-nos a la condició de tribu. Jo no tinc ni la més reputa idea de si el pacient Salvador Illa ha rebut un tracte de favor, però sí que puc afirmar rotundament que —en cas d’haver-se esdevingut aital privilegi— estaria totalment justificat i no representaria cap greuge envers la resta d’individus, ni molt menys un cas de negligència mèdica.
Les nacions normals fan especial èmfasi a la cura física dels seus presidents, independentment de com se’ls estimen o de si els consideren sucursalistes espanyols, gestors més aviat grisosos o qualsevol opinió per l’estil. Els americans, una gent a la qual hauríem d’imitar en gairebé tot (incloent-hi la seva predisposició a tenir molts tancs i bombarders), guarden en un racó ignot de l’automòbil presidencial una mostra de sang equivalent al grup del seu altíssim mandatari, només pensant en la contingència d’haver-lo de mantenir en vida fins a l’hospital més proper en cas d’atemptat o agressió. Al seu torn, els ianquis disposen d’un avió titànic —el número u de l’armada— on, a banda de sales per dormir o fotre un carquinyoli a gran alçària, el president pot ser intervingut quirúrgicament i ipsoflàutica de qualsevulla xacra. A cap americà mai no se li acudiria relligar aquests luxes amb un privilegi.
Resulta evident que un equip de metges ha de tenir més cura de la més alta instància del país que no pas d’un servidor
Dissortadament i llastimosa, nosaltres no som com la primera potència del planeta i, encara que en fóssim la quarantena, ens enfadaríem en saber que el Molt Honorable —si és el cas, insisteixo— s’ha saltat torerament les llistes d’espera a la Vall d’Hebron, mentre que a nosaltres, sofertíssims contribuents, ens hi farien seure hores, encara que tinguéssim els picarols roents de coïssor o, una vegada examinats, qui sap si ens cardarien al carrer amb una simple recepta d’Ibuprofèn. Això certifica la nostra condició de nació espantosament ridícula, puix que resulta evident que un equip de metges ha de tenir més cura de la més alta instància del país que no pas d’un servidor. Si, sia per motius de seguretat o per simple confort, el president ha d’estar sol en una habitació, és normal que així sigui. I si algú no entén un quelcom tan bàsic, no només viu lluny de la moral d’estat, sinó que hauria de tornar al col·legi.
Servidor experimenta i viu amb frenesí la seva condició mediterrània, i entén la nostra pulsió envejosa, anàrquica i malfiant amb qualsevulla forma de poder. Però quan hom diu anhelar un país, cal que es comporti amb uns mínims, la qual cosa no té res a veure, insisteixo, amb la nostra percepció del Molt Honorable. Per això desitjo també que es recuperi ben aviat i que la seva malaltia no l’allunyi del frenesí maratonià, tot i que això de tenir un president que vagi en xandall té un glamur ben discutible. També desitjo que no torni més als hospitals, perquè això m’obliga a escriure coses de parvulari als meus compatriotes. Paciència.