Hi ha gent que viu de la literatura. No perquè s’hi dediquin professionalment. Viuen d’ella perquè llegir els dona vida. Els alimenta. Els salva. La literatura és espai però també és condició de possibilitat. La literatura és recés, i oxigen net i amable que permet viure. Alguns d’ells s’han unit aquests dies als Diàlegs Globals que cada novembre organitza la Universitat de Georgetown al CCCB. La reflexió de l’escriptor i assagista Mohsin Hamid s’ha centrat en la construcció social de la raça i els privilegis, tot reivindicant la literatura com un espai fecund per imaginar noves formes de convivència: més obertes, flexibles i compartides. Què passaria si, un bon matí, un es despertés i la seva pell hagués mutat de color? Si la mirada aliena es transformés radicalment, què descobriria sobre si mateix i sobre el món circumdant? Aquests són els interrogants pertorbadors que Mohsin Hamid planteja a la seva novel·la El último hombre blanco (Plata, 2023). Mitjançant aquesta premissa provocadora, que evoca la transformació viscuda per Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Kafka, l'autor obre una meditació profunda sobre la identitat, els privilegis i els sofisticats mecanismes socials que els sustenten.
Amb la seva obra, el reconegut escriptor i assagista britanicopakistanès ens convida a examinar críticament les nocions de raça i alteritat. Les considera, no pas com a realitats biològiques inalterables, sinó com a construccions col·lectives susceptibles de ser repensades. En un temps marcat per l'auge dels discursos d'odi i per la proliferació de fronteres cada cop més rígides entre el "nosaltres" i "els altres", Hamid reivindica la ficció com una eina potent per sacsejar els imaginaris establerts i desactivar els binarismes que ens restringeixen. Per a l’autor, l'acte d'escriure, llegir o escoltar històries esdevé una “invitació a habitar els espais aparentment erms” entre els uns i els zeros, eixamplant-los fins a convertir-los en territoris més porosos, flexibles i oberts a una diversitat de formes de vida compartides. Hamid s’uneix intel·lectualment així amb el papa Francesc, que va tractar el tema de la literatura de manera extensa en la seva carta "El paper de la literatura en la formació", promulgada l’estiu de 2024. Hi reflexiona sobre la importància de la lectura de novel·les i poemes en el camí de la maduració personal, considerant-la un element d'un valor incalculable tant per a la vida personal com per a la missió de l'Església. Segons el Papa, la literatura "sorgeix de la persona en allò que aquesta té de més irreductible, en el seu misteri" i "és la vida, que pren consciència de si mateixa quan assoleix la plenitud de l'expressió, apel·lant a tots els recursos del llenguatge". La lectura és un camí per accedir al "nucli més íntim de la persona humana" i al "cor de l'ésser humà". La literatura educa el cor i la ment en el reconeixement d'un "fecund pluralisme dels llenguatges humans" i els orienta a obrir-se espiritualment per "escoltar la Veu a través de tantes veus". A més, la lectura es presenta com una forma d'exercici del discerniment i "entra en íntima relació amb la nostra existència concreta, amb les seves tensions essencials, els seus desitjos i significats".
Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món
L’escriptora turca Ece Temelkuran també s’insereix en aquesta línia i ha dit al CCCB que advoca per la recuperació de la càrrega intrínseca de conceptes com l'amor i la dignitat per tal de “restaurar els lligams socials i contrarestar la manipulació emocional i la perversió lingüística perpetrades pels règims autoritaris”. Existeixen mots que vehiculen una potència emocional i política capaç de catalitzar la transformació del món. Nocions com dignitat, ràbia, por o amor estableixen el nexe amb allò que compartim i amb els horitzons col·lectius que anhelem construir. Tanmateix, aquesta força és inherentment fràgil i susceptible de ser apropiada amb facilitat. Actualment, els autoritarismes i el feixisme global teixeixen la seva hegemonia mitjançant la instrumentalització d'aquestes emocions col·lectives i la degradació del llenguatge compartit. Desposseeixen aquests termes del seu sentit primigeni per farcir-los amb discursos de desconfiança, exclusió i antagonisme, condicionant així la nostra manera de percebre i compartir el món. En la seva obra recent, Juntos. Un manifiesto contra el mundo sin corazón (Anagrama, 2022), l'escriptora turca les concep com a eines essencials per a la reconstrucció de vincles, la projecció de comunitats més equitatives i la reconnexió amb el valor polític de les emocions. Amb una dilatada trajectòria com a veu crítica i compromesa, Temelkuran, amb qui em vaig barallar amb la màquina de cafè que s’havia obturat mentre ens presentàvem, sosté que, avui, l'"acte de creure en els altres" constitueix un veritable exercici de resistència.