Com faig cada dia, el dissabte 29 d'agost em vaig dedicar a fullejar el New York Times —bé, a voltar per l'app. Normalment evito la secció d'opinió perquè hi tenen una col·lecció de cantamanyanes força important, però em va cridar l'atenció una columna titulada "El seu moviment solia lluitar contra el feixisme. Ara lluita contra la globalització". Quan hi vaig entrar, em va sorprendre que la fotografia mostrés una parada d'Aliança Catalana amb una senyera, una estelada, un trencaclosques del 1714 i material de propaganda amb la cara de Sílvia Orriols.
Els mitjans anglosaxons sempre han tingut una visió hostil contra l'independentisme, perquè tots els corresponsals viuen a Madrid i segueixen la línia editorial d'El País. En canvi, l'autor de la peça del New York Times, Christopher Caldwell, és un col·laborador especialitzat en França, i tria l'opció de llegir-nos des de George Orwell: "El nacionalisme català ha estat d'esquerres, oposat a l'autoritarisme i associat a les elits cosmopolites de Barcelona". Una visió del país que, no cal dir-ho, no lliga amb el món que ens intenta vendre l'esquerra rendista que fa cerveses a la vila de Gràcia, i que creu que tenir un cognom català et converteix automàticament en un burgès explotador.
Caldwell retrata la por i la fúria de molts catalans pel descens del nivell de vida i la davallada de la llengua, i ho lliga amb l'ascens d'Orriols i la reacció després dels atemptats del 2017. Quan l'autor pregunta a la batllessa quin és el motiu del seu èxit, ella contesta que "hem abandonat la correcció política que ens van imposar i hem adoptat el llenguatge del poble". Ara bé, Caldwell també escriu això: "les polítiques d'immigració són responsabilitat de Madrid, i Orriols ha declarat que el seu partit no té gens d'interès a participar en el govern espanyol. Així doncs, sense la independència la seva postura antiimmigració de línia dura no és més que xerrameca".
Després de llegir l'article vaig considerar que era un document prou interessant, i vaig decidir de penjar-lo a la xarxa que encara anomenem Twitter. Després d'escriure que havien entrevistat Orriols al New York Times, reconec que vaig triar una frase del text un pèl provocadora: "A banda de la seva actitud envers la migració, les opinions de la senyora Orriols no són particularment conservadores". El que no m'esperava van ser les reaccions que van venir.
Cal donar veu a Sílvia Orriols als mitjans, perquè només així es pot mostrar la seva inconsistència ideològica
La primera, i més sorprenent, va ser negar que el diari hagués publicat cap entrevista amb la líder d'Aliança Catalana, i dir que jo havia mentit. La peça inclou declaracions de la batllessa entre cometes, i la frase literal "va dir quan la vaig entrevistar a l'Ajuntament de Ripoll al juny". L'altra reacció va ser proclamar que Caldwell és un monstre racista de tradició MAGA-trumpista, i que l'article és una conspiració pagada pels conservadors americans per enaltir Orriols. La resposta aquí és clara: i el New York Times, un mitjà d'esquerres alineat amb el Partit Demòcrata, permet tot això? Només cal clicar sobre el nom de Christopher Caldwell per veure que hi escriu regularment —tres o quatre columnes l'any— des del 15 de juny del 2001. Naturalment de seguida van sortir els justiciers a dir que si vaig enllaçar la peça és perquè soc d'Aliança, perquè a Catalunya tothom ha de tenir penjada una etiqueta.
Sempre he defensat que cal donar veu a Sílvia Orriols als mitjans, perquè només així es pot mostrar la seva inconsistència ideològica. Fixeu-vos què va passar quan a Jordi Aragonès, el candidat a l'alcaldia de Barcelona, el van entrevistar a l'ABC i va deixar anar allò que "no ens hem d'enfrontar catalans i castellans, l'enemic comú és el califat". També voldria que algú d'Aliança m'expliqués el programa electoral de les darreres eleccions, perquè presenta un model econòmic —molt més turisme, grans esdeveniments— que requereix l'entrada de més mà d'obra barata estrangera. Això potser explica per què se centren en els musulmans i mai no parlen dels llatinoamericans, que són el 50% dels nascuts en un altre estat.
Davant dels reptes evidents que té Catalunya, i que tothom percep cada dia al carrer, la solució de les nostres elits politicomediàtiques és imposar el silenci, perquè davant d'una realitat incòmoda el millor és proclamar que no existeix. I si algú alça la veu se l'acusa d'alimentar l'extrema dreta i avall. Ho hem vist aquests dies amb el tràgic apunyalament de Manresa, en què s'ha activat el mateix protocol que fa quatre mesos a Esplugues: arraconar la notícia, treure'n el context i desviar el discurs cap als racistes que diuen que omplen les xarxes. Així els polítics es poden dedicar a renyar la població com va fer la consellera Parlon, i alguns periodistes poden exclamar, des d'una forta pulsió totalitària, que tot allò que no els agrada és feixista.
Jo en aquests casos sempre recordo una entrevista que li van fer al socialista Àngel Ros quan era paer en cap de Lleida. Va dir que els ciutadans sempre entendran que vulguis resoldre un problema i no te'n surtis, però que no et perdonaran mai que neguis que el problema existeix. Aquest camí és el que han triat els nostres insignes moralistes, i cada cop que parlen la bossa de vots d'Aliança s'engreixa.