Fa poc més d’un any, Carles Puigdemont tornava a Barcelona per exhibir-se uns minutets a l’Arc de Triomf i palesar per enèsima vegada que la seva relació amb la veritat (jurà que presenciaria la investidura de Salvador Illa al Parlament, guanyés les eleccions o no) és, per ser benvolents, excessivament creativa. Tothom recorda com el president 130 va fugir de la policia autonòmica catalana —a la qual podia haver situat en un atzucac penal complicadíssim; cosa que, per sort, no va passar— i com la seva performance del tot inútil va retornar-li la glòria d’uns quants titulars nacionals i internacionals. Al seu torn, Jordi Turull va retornar a la primera pàgina de la política en condició d’acompanyant del president, amb la qual cosa també va assegurar-se unes quantes entrevistes per explicar —a mitges, com sempre— quin havia estat l’operació d’astúcia contra l’Estat que impedí la detenció del president.

Com també sap tothom a hores d’ara, Puigdemont no va irrompre a Barcelona perquè tingués frisança per burlar els aparells ideològics espanyols, ni per retornar el postprocés a l’àmbit de la política europea o per posar la investidura de Salvador Illa en perill (la cosa es va celebrar amb relativa normalitat, i qui dia passa any empeny). El Molt Honorable va trepitjar allò que els cursis anomenen “el territori” per demostrar a la seva pròpia secta política —primordialment convergent, aclareixo— que encara era ben viu i que no el podrien liquidar fàcilment. Tot i residir lluny del país, a Puigdemont no se li escapava com algun membre de la seva pròpia formació el tractava de foll, mentre hom reconqueria els salons de Via Veneto amb l’objectiu de cercar un candidat autonomista i tornar l’àmbit de Junts al catalanisme conservador. Cal reconèixer que, tot i els intents, Puigdemont ha aguantat el tipus.

De fet, a Puigdemont no ha calgut cercar-li un substitut pactista; ell mateix va retornar el juntisme a la política de l’intercanvi amb el poder central, relligant la sort del seu partit (i la seva mateixa llibertat política) als pactes amb el PSOE i a mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa. Puigdemont esperava tornar al país amb la força d’ésser el pal de paller del socialisme i disputar, amb més musculatura política que Junqueras, la possibilitat de dur el PSOE vers un nou federalisme que no fos impugnable als tribunals, basat en la concessió perpètua de competències com ara la immigració i etcètera. Tot això, insisteixo, és una jugada ancestral del catalanisme de tota la vida i potser no calia que el president dormís en uns quants pisets inhòspits de Ciutat Vella ni tampoc que sortís d’Arc de Triomf cagant llets per arribar-hi, però cadascú escull com pot i vol els pactes fotogràfics amb la posteritat.

Cal reconèixer l’èxit a la capatassa d’Aliança Catalana, ella és l’únic polític que pot exercir de relleu de l’unilateralisme matisat que encara s’encarnava en Puigdemont

Amb el que potser no comptava el president és amb la irrupció de Sílvia Orriols al mapa polític català. A nivell purament anecdòtic, d’ésser un personatge recurrent i estrambòtic a les xarxes i disparar la mateixa política migratòria que hauria signat alegrement Marta Ferrusola, ara la batllessa de Ripoll amenaça de cruspir-se una bona part de l’electorat juntaire. Tot això és parlamentarisme català i, en general, serveix de poca cosa; perquè l’important de tot plegat és veure com, en el fons, i cal reconèixer l’èxit a la capatassa d’Aliança Catalana, ella és l’únic polític que pot exercir de relleu de l’unilateralisme matisat que encara s’encarnava en Puigdemont. De fet, la majoria d’electors (i d’impulsors) d’Aliança són convergents que n’estan fins als picarols de l’astúcia masista i que ara utilitzen els nouvinguts —els moros, vaja— perquè són l’únic instrument del qual disposen per muscular patriotisme ardit.

La cosa és prou divertida, perquè els únics impulsors d’Aliança al món de la premsa i la política (a banda d’uns quants aprofitats que van curts d’armilla i que, si cal, s’apuntarien a Estat Islàmic per tal de cobrar una mesada) són els fills autèntics del pujolisme que busquen reconnectar la política del present amb les arrels històriques del país, per veure si allí hi queda alguna cosa per engrescar la tropa. Hi ha qui fa la feina gratuïtament, com el meu estimat Enric Vila, que està dotant Aliança d’una musculatura filosòfica que ni la mateixa Orriols sospitava de tenir i que la majoria dels seus electors diria que ignoren. El joc que ens depara el futur serà interessant, car Orriols —en això també cal felicitar-la— no sembla disposada a ser un receptacle de les frustracions convergents ni crec que caigui seduïda pels cants de sirena de la seva màfia. En això, per molt que li pesi, també s’assembla a Carles Puigdemont.

Ara que tothom començarà a reunir-se amb tothom, potser valdria la pena que el mestre i l’hereva passegessin per Waterloo. Si hi pot acabar anant Pedro Sánchez, no veig per què la batllessa no pot abandonar un sol dia la seva ciutat, per molt que la seva absència momentània la sumeixi en el caos de la substitució cultural i la invasió islàmica.