Un any de bullying al món, titulava diumenge amb molt d’encert la seva crònica sobre les portades dels diaris del dia la periodista d’El Nacional, Ketty Calatayud, com a síntesi del primer aniversari de la segona arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Si dubtes, fes-te la pregunta clau, totes les vegades que calgui: és millor avui el món que fa 12 mesos? La resposta és òbvia: el nou ordre mundial imposat per Trump ara no només a cop de piulada sinó de míssils de portaavions i brutals policies antiimmigratoris que et poden pelar si t’has deixat el passaport a casa, es basa a mantenir el món en estat de xoc i en estat d’excepció a la vegada. Passa en dos escenaris simultanis, a dins i a fora, al patí de casa, convertit en un videojoc d’extrema violència però real, i al patí del darrere, la resta del món, on l’inquilí de la Casa Blanca ha decidit fer i desfer el que li roti. Són dues guerres alhora, la que es lliura en llocs com Minneapolis contra l’enemic interior, el migrant, o qui gosi defensar-lo com a ésser humà, el dissident; i fronteres enllà, on el president dels EUA ha proclamat que només té un límit: la seva "moral", no el dret internacional. Si Kant, el gran filòsof de la Il·lustració, la llei moral ancorada a la raó i el projecte universal de la pau perpètua pogués ressuscitar, se’n tornaria a la tomba sense pensar-s’ho dues vegades.

Peter Thiel, padrí polític del vicepresident J.D. Vance, i cap de l’anomenada màfia de Paypal, el club de tecnomagnats que envolten Trump, ho va escriure el 2009 en una revisió del que pensava quan era un jove estudiant de Filosofia d'idees progressistes a la Universitat Stanford: “Ara ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles”. És a dir: la meva “llibertat” no pot limitar amb la llibertat dels altres, que és justament la pedra angular d’una democràcia real. En conseqüència, la llibertat electoral garantida pels sistemes democràtics esdevé només un mitjà per imposar la pròpia "llibertat" d'acció, sense límits. Tampoc els del bé públic. Si reflexionem sobre la sentència de Thiel, tot un manament del neoreaccionarisme global que aplaudeix Trump, des de Milei a Orbán passant per Abascal o Orriols, podem entendre per què els Estats Units, el gran referent del món lliure, bascula cap a l’autoritarisme imperialista més descordat i malda per convertir tot el que se li oposi, i, singularment, la vella Europa liberal i socialdemòcrata, en un espai de submissió i llepaculisme als capricis del gran pinxo del barri global. Trump necessita una María Corina a cada cantonada.

Ahir va ser Veneçuela i avui és Groenlàndia, amb l’amenaça inaudita als vuit països europeus que fan costat a la sobirania danesa de l’illa de cosir-los a aranzels; però demà podria ser Cuba, o Mèxic, perquè el gran pallasso fanfarró sempre comença i se’n surt amb els dèbils. L’Iran, malgrat les insinuacions d’actuar contra el règim assassí dels aiatol·làs, o la Xina, a qui la guerra comercial no li va fer gens de por, ja són paraules majors. Si pogués, Trump suspendria les eleccions, com ha insinuat alguna vegada o la normativa que li impedeix optar a un tercer mandat. O intentaria viure 150 anys, com es van confessar mútuament Putin i Xi. El tecnollibertari Peter Thiel, com altres posthumanistes i transhumanistes, han arribat a la conclusió que, en contra de “la ideologia de la inevitabilitat de la mort de cada individu”, podem ser immortals. N'hi ha prou amb agafar les regnes de l’evolució per convertir-nos en cíborgs o cervells descarregats al núvol. Amb la tecnologia adient, res no és impossible.

Trump no està sol. Són molts i moltes els que l’aplaudeixen. Quan la política no compareix, l’antipolítica fa estralls

La brutal sacsejada trumpista al mapa heretat de la Segona Guerra Mundial, reconfigurat amb la fi de la Guerra Freda, neguiteja, fins i tot, una part de l’extrema dreta europea. A Marine Le Pen no li ha agradat que Trump s’hagi passat per l’Arc del triomf la sobirania de Veneçuela per decapitar Maduro a canvi de fer-se amb el botí petrolier; i Giorgia Meloni ha telefonat al tirà estatunidenc alarmada per l’amenaça aranzelària a Europa a compte de l’adquisició de Groenlàndia "de grat o per força". Un any després de Trump el món, i els carrers d’Estat Units, són molt més insegurs, per a tothom, per als immigrants, però també per als ciutadans nord-americans de ple dret, els groenlandesos o els empresaris europeus que pateixen per les seves exportacions. Trump és un negoci pèssim per a les llibertats democràtiques i la lliure empresa aquí i a Pequín. 

Però Trump no està sol. Són molts i moltes els que l’aplaudeixen, en públic o en silenci. Quan la política no compareix, l’antipolítica fa estralls. No som als anys trenta, però les masses experimenten ara la mateixa fascinació que sentien davant Hitler i Mussolini pels que fan cunyadisme de sobretaula calenta i pensament estomacal als parlaments o els mitjans, siguin Sílvia Orriols o Isabel Díaz Ayuso. La nova política és vella i fosca, però agrada com una pel·li de por per adolescents dels anys vuitanta, tipus Stranger Things. No és difícil d’imaginar a favor de qui rema la líder d’Aliança Catalana en la guerra mundial trumpista quan anima el president dels EUA a atacar Teheran com va atacar Caracas o supera Vox per la dreta quan clama per deportar no només els emigrants magribins sinó també els llatinoamericans. Trump ja ha aconseguit deportar-ne 600.000 llatins mentre 2 milions més han “reemigrat”, com diuen els neonazis i els seus imitadors nostrats. L’escuma tèrbola de l’extrema dreta puja i puja, fins i tot, a pesar de Trump i el seu bullying global. Però, ei: pregunta’t què faria Sílvia Orriols si s’assegués al Despatx Oval, a la Casa Blanca, i després la votes. Sapere aude!, atreveix-te a pensar, company, com fèiem quan no teníem Grok i X encara era Twitter.