Jo també parlaré del tema de la setmana.
Del desenllaç del Tour de França.
M’hi han fet pensar els grans Xavier Garcia Luque i David Broncano. No tot és el que es veu a la tele. Hi ha coses que no s’ensenyen. Que no s’expliquen. I, sense les quals, el relat és incomplet.
Els ciclistes orinen. En ruta. Francament, no m’ho havia plantejat mai. És més, pensava que els ciclistes surten de l’hotel, com diria Joan Clos, pixats i cagats. Però, esclar, són moltes hores dalt la bicicleta. I, a sobre, amb l’onada de calor, ingerint líquid sense parar. Total, que es veu que s’acostumen a aturar en grup i, en un lateral, executen l’acció. L’aturada s'organitza quan l'etapa ja s'ha estructurat, la fugida està feta i el ritme s'ha estabilitzat. I hi té un paper destacat el líder, que té una jerarquia a l’hora d’aturar-se. Diuen que Miguel Indurain tenia una capacitat innata d’aguantar amb la bufeta plena. I esclar, al pilot l’odiaven. En aquest aspecte.
Les coses no són mai només el que es veu. Però no s’acostuma a explicar el que passa darrere
Ara bé, no sempre és possible parar quan tens una urgència. Pujant les rampes d’Hautacamp, per exemple. Així que hi ha molts ciclistes que es veuen obligats a orinar sense aturar-se, en alguns casos amb l’ajuda d’un company que els aguanta la bicicleta i, òbviament, vigilant la direcció del vent.
I és aquí quan el realitzador canvia de càmera.
Però tot això es complica al Tour de França, perquè el reglament és estricte: està prohibit orinar si hi ha públic a prop. I gairebé diàriament s'apliquen sancions d’uns 300 euros “per comportament inadequat”. El dia de l'Alpe d'Huez, per exemple, van multar Enric Mas. Però ja és una rutina. Perquè només cal obrir un ull durant la migdiada per veure que hi ha públic sempre. I després hi ha el cas de la deposició més sòlida. Peter Sagan va haver de trucar a la porta d’una autocaravana al Giro del 2016. Com també ho va fer Lars Boom el 2018 a la Vuelta. I, si no, toca evacuar amb el culotte posat. Que ho preguntin a Greg LeMond, a qui tot el pilot va deixar sol el 1985. I no perquè s’escapés o tingués una pájara. Més aviat va tenir un marró. Diuen que Charly Gaul va perdre el Giro del 1957 per parar a pixar. Va tenir més sort el 2017 Tom Dumoulin, que va parar a fer caca durant l’etapa reina. “Havia de cagar, no em podia aguantar”, va declarar. I va acabar guanyant el Giro. I, sí, en el ciclisme femení la parada absoluta és forçosa, com ho és també buscar una zona amb prou vegetació. Però les etapes són més curtes i la majoria aguanten sense haver de parar.
Això d’orinar mentre fas esport no és exclusiu del ciclisme. No m’havia preguntat mai tampoc què passa a les piscines. Fins que vaig repescar una entrevista que va fer Broncano a la portera del Sabadell i de la selecció de waterpolo Laura Ester.
Així que això és la vida, amics. Les coses no són mai només el que es veu. Però no s’acostuma a explicar el que passa darrere. Potser és un error, perquè ens acostaríem més a la realitat. O potser no. Al final, tots pixem i tots caguem. Caps de files, guardaespatlles, gregaris, contrarellotgistes i els que esprinten al final. I el xou ha de continuar.