Ens trobem, de nou, davant una escalada aterridora a l’Orient Mitjà, amb pocs precedents. L’atac, en diferents onades, per part d’Israel a territori iranià amb el suposat objectiu de destruir el programa nuclear d’aquest país; i la resposta del país persa amb reiterats atacs amb drons i míssils balístics i hipersònics, alguns dels quals han superat les defenses antiaèries israelianes —les més sofisticades del món— causant també víctimes. Una escalada que es fa difícil d’entendre, quan la majoria dels especialistes en la matèria coincideixen que la destrucció de l’esmentat programa nuclear és impossible si s’utilitza exclusivament la via aèria.

Encara més, tot això ocorre en un context creixent de pressió dels darrers dies sobre Israel per part dels seus aliats, començant pels EUA, però també per països europeus rellevants, precisament per forçar-lo a aturar els plans d’aquests atacs —que es percebien propers, si bé no s’intuïen tan imminents— i donar més marge a la diplomàcia, és a dir a les negociacions que precisament encapçalava la Casa Blanca amb Teheran.

I és que ens trobem davant una clara voluntat de sabotatge —per part de Netanyahu— als esforços dels EUA d’utilitzar la via diplomàtica per intentar resoldre els reptes que genera el programa nuclear iranià. Visió que és compartida per la majoria d’analistes, entre ells Thomas M. Countryman, exsotssecretari d’Estat pel Control d’Armament i No Proliferació dels EUA amb Obama, i breument en el primer mandat de Trump.

Les mentides de Trump i les promeses impossibles de Netanyahu

Un dels elements preocupants de la situació actual és l’evidència —ara ja del tot confirmada— que Trump no controla Netanyahu, i que aquest actua per lliure amb la “tranquil·litat” que si la situació acabés posant en perill la seguretat d’Israel, els EUA es veurien arrossegats a rescatar-lo, al preu i al cost que fos.

De poc serveix que Trump intenti ara, a través de les seves habituals hipèrboles, aparentar que controla la situació quan tothom sap que això no és cert. I això és extremadament perillós, perquè un dels elements del tradicional —i macabre— equilibri de l’Orient Mitjà era precisament el paper que exercien els EUA, també quan tocava frenar Israel. Aquest factor ara ha desaparegut i segurament no es deu exclusivament a Trump, ja que l’actitud tremendament passiva de Biden a finals del seu mandat amb relació a l’actuació d’Israel a Gaza i al Líban —per por que això tingués un impacte en la campanya presidencial— segurament va contribuir a la progressiva pèrdua de control de Washington sobre Netanyahu.

Un altre interrogant és el suposat objectiu inicial d’aquests atacs. Com hem dit, des de fa temps es coneix que les infraestructures nuclears clau iranianes es troben sota terra, protegides dels possibles atacs aeris. Per tant, és impossible la seva destrucció total si no hi ha una incursió terrestre, cosa que Israel —a més de mil quilòmetres de l'Iran, i amb Iraq, Síria i Jordània pel mig— no té la capacitat de dur a terme. Pot alentir seriosament el progrés del seu programa nuclear, el pot malmetre substancialment, però no el pot destruir completament.

I això fa pensar en les altres “promeses impossibles” de Netanyahu, perquè aquest després dels atacs del 7 d’octubre de 2023 ja va prometre la completa destrucció de Hamàs —que no ha assolit, tampoc l’alliberament dels ostatges— i posteriorment de Hezbol·là, a qui ha debilitat seriosament, però tampoc no ha erradicat. I, davant la repetició de patrons, és lògic pensar que la prioritat de Netanyahu podria ser una altra, com ara la d’aguditzar i ampliar el conflicte tant com sigui possible i així allargar la seva permanència en el poder.

El que sí que sabem és que la sisena ronda negociadora entre Teheran i Washington prevista per avui a Oman, referent precisament al programa nuclear iranià, s’ha suspès per la part iraniana arran de la crisi actual.

La qüestió de Gaza

A més, tot això passa just en uns moments en què la pressió i la crítica internacional contra Israel per la seva actuació a Gaza, també per part de països tradicionalment aliats i per sectors socials tradicionalment proisraelians, estava creixent com mai.

Una operació que sembla mantenir-se en marxa per les xifres de morts a Gaza que continuen arribant en paral·lel a les notícies relatives a l'Iran. Tot part d’un intolerable i terrible projecte de neteja ètnica massiva, farcit d’enormes i constants violacions del dret internacional i del dret internacional humanitari; que ha provocat un nivell d’aïllament internacional d’Israel sense precedents, amb enfrontaments duríssims de Netanyahu i del seu govern contra els principals organismes de la comunitat internacional començant per les Nacions Unides, però fins i tot amb la Santa Seu.

És difícil, doncs, pensar que la iniciativa israeliana d’activar precisament ara els atacs contra l'Iran sigui aliena a aquesta situació. De fet, la crisi derivada dels atacs a l'Iran també ha comportat que s’hagi posposat la conferència internacional organitzada conjuntament per França i Aràbia Saudita (amb el suport entre d’altres del Regne Unit i Canadà), i que havia de començar dimarts a la seu de Nacions Unides a Nova York. Una conferència on França, i altres potències importants, obrien la porta al reconeixement de Palestina com a Estat, cosa que no interessava gens Netanyahu i els seus aliats polítics.

Veiem, doncs, com a l’Orient Mitjà es busca el conflicte i se saboteja la diplomàcia... i això pot acabar tenint un preu molt car.