Tan aficionades a les mobilitzacions com són les entitats sobiranistes, Òmnium, l’ANC i d’altres, així com partits polítics que encara pateixen la repressió postprocés, resulta fins i tot misteriós que no aprofitessin el focus internacional de la cimera progressista convocada a Barcelona per Pedro Sánchez sota el títol “En defensa de la democràcia”.
Sorprèn aquesta desmobilització quan, des del punt de vista, català i també espanyol, hi ha prou arguments per posar en evidència la regressió democràtica de l’Estat espanyol en drets, llibertats i legislació. Al capdavall, Pedro Sánchez s’estava autocondecorant com príncep de la democràcia, quan sota el seu govern continua vigent la llei de seguretat anomenada llei mordassa denunciada per totes les entitats de defensa dels drets humans; sota el seu mandat continua empresonat un raper com Pablo Hasél per, entre altres pretextos, cantar el que no convenia al rei, i sota el mandat de Pedro Sánchez continuen exiliats i perseguits dirigents polítics elegits democràticament i destituïts amb una demostració d’abús de poder incompatible amb un estat de dret.
Sempre ha estat perillós tenir raó quan l’Estat no la té, però s’ha produït a Occident un canvi diguem-ne cultural. Abans, la guerra bruta de l’Estat es feia d’amagat i dissimulant, i ara sembla absolutament legitimada, si no aplaudida
Si hagués sorgit alguna iniciativa de denúncia, posant en evidència el cinisme i les contradiccions de l’amfitrió de la cimera, segurament els mitjans locals ho haurien silenciat, uns per l’oficialisme servil habitual i d’altres per rebuig polític. Tanmateix, atesa la poca simpatia que genera la croada personal de Sánchez, tant en l’Europa oficial com als Estats Units, podria esperar-se que els mitjans globals es fessin ressò ni que fos per desacreditar el caràcter tan proclamadament progressista de la trobada. Fins i tot podien haver forçat alguna declaració compromesa dels líders convidats, partidaris com són alguns del dret a l’autodeterminació.
Si els agitadors habituals ja han perdut la fe, que Déu ens agafi confessats, perquè la tendència marca una evolució tan negativa que, com deia aquell, on anirem a parar. S’ha perdut l’exigència moral, s’han perdut les formes i s’ha perdut la vergonya en un procés que va de dalt a baix. Quan el rei roba convida els seus súbdits a fer-ho també, perquè marca el llistó moral del sistema. I quan ho fa el president el virus s’escampa com una metàstasi...
Un exemple paradigmàtic el tenim aquesta setmana amb els judicis de l’operació Kitchen, del cas Koldo, també de Begoña Gómez i el judici als Pujol. L’arbitrarietat judicial en el tractament d’uns i altres casos només és comparable a les dels àrbitres de futbol, també en aquest cas decantada sempre del mateix cantó. L’espectacle de Mariano Rajoy i de María Dolores de Cospedal, un que va ser president del govern espanyol, i l’altra ministre de Defensa, mentint al tribunal descaradament i, el que és més significatiu, amb una actitud d’absoluta confiança en la seva impunitat, ens situa a la resta dels mortals en la indefensió. Tanmateix, sembla que ja ens està bé. Amb tot el que ha robat i tots els abusos de poder que ha practicat el Partit Popular, continua sent el favorit dels espanyols per governar, segons les enquestes.
El que millor descriu la situació de la democràcia espanyola és l’absoluta confiança en la seva impunitat que han demostrat Rajoy i Cospedal mentint descaradament davant del tribunal.
No és un consol, però el mal no és autòcton. És una pandèmia. Donald Trump ha contribuït a rebaixar dràsticament l’estàndard moral occidental. No només per la immoralitat dels seus actes, polítics, financers i guerrers, també i no menys important per la persecució dels dissidents, sigui el president de la Reserva Federal, un activista pels drets humans o un immigrant que cerca asil. Queda lluny el temps en què la moral col·lectiva va forçar la renúncia d’un president dels Estats Units com Richard Nixon.
Sempre ha estat perillós tenir raó quan l’Estat no la té, però s’ha produït a Occident un canvi diguem-ne cultural. Abans, la guerra bruta de l’Estat es feia d’amagat i dissimulant, i ara sembla absolutament legitimada, si no aplaudida. Aquest canvi cultural es percep molt clarament en les produccions audiovisuals de sèries i pel·lícules. No només les americanes. També les europees. En totes les que fan referència al poder polític, l’Estat apareix sistemàticament com una organització criminal dirigida per delinqüents. I la democràcia? La democràcia són els pares, ens avisen.