Tot i formar part d’un partit català, a Gabriel Rufián sempre li ha interessat més la política espanyola. Cadascú tria el que més li convé, i ell va escollir defensar la independència de Catalunya en castellà quan el clam a favor d’un estat propi havia començat a agafar embranzida després de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 a Barcelona i quan expressar-lo precisament en la llengua de l’imperi de què es volia separar era vist com una heroïcitat. De fet, aquest va ser el motiu que va cridar l’atenció d’ERC per incorporar-lo a les seves files, a partir del 2015 com a candidat al Congrés, amb la intenció de fer forat entre l’electorat castellanoparlant. Deu anys després, però, una reinterpretació en sentit invers d’aquest mateix tarannà pot ser que els separi.

Gabriel Rufián, nascut a Santa Coloma de Gramenet el 1982 de pares andalusos, va començar la seva carrera pública com a activista social el 2014 a través de Súmate, la plataforma presentada el 2013 amb l’objectiu de fer avinent, de manera apartidista, el suport de ciutadans que tenien la llengua espanyola com a pròpia a la causa catalana. El mateix 2014 es va fer soci de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en va ser membre del secretariat nacional, i el 2015 el va reclutar ERC, que de llavors ençà l’ha presentat a totes les eleccions espanyoles que s’han convocat i a totes ha resultat escollit. Després de passar per Badalona i Sabadell, per motius purament personals, de seguida va ser conegut, més enllà de les múltiples tertúlies televisives i radiofòniques en què participava, pel llenguatge punxant que, en forma de dards enverinats, emprava contra els seus adversaris polítics, talment com si de talls de veu o de tuits es tractés. Hi ha dirigents polítics que cada matí quan es lleven pensen, o fan que els seus assessors pensin per ells, com resumir el missatge del dia en un tall de veu de no gaires segons que justament les televisions i les ràdios aprofitin sense necessitat d’escapçar-lo. Poques paraules, ben seleccionades i plenes de símbols per assolir l’efecte desitjat.

L’expressió més cèlebre d’aquesta mena de xerrameca seca i tallant va ser el tuit més escarit que deu haver fet mai i que el 26 d’octubre del 2017 va dedicar a Carles Puigdemont quan havia començat a circular que en lloc d’aplicar el resultat del referèndum del Primer d’Octubre convocaria unes noves eleccions autonòmiques: “155 monedas de plata”, així tal qual i en castellà. Eren només quatre paraules, però ho contenien tot: el tractava de traïdor en comparar-lo amb Judes, que va vendre Jesucrist a les autoritats jueves per 30 monedes de plata, i alhora l’acusava d’estar aplicant ell mateix, en obrir les portes a les urnes, l’article 155 de la Constitució, que suspenia l’autogovern de Catalunya. El tuit va ser tan demolidor que va contribuir que el 130è president de la Generalitat fes marxa enrere i l’endemà, el dia 27, el Parlament proclamés la independència de Catalunya, tot i que a efectes pràctics no servís de res.

És que ell encara es mou en l’eix esquerra-dreta, que per a ell és més important que l’eix nacional Catalunya-Espanya

Amb aquest moviment Gabriel Rufián va arribar al seu zenit i a partir d’aquí va anar desenvolupant una mena d’odi visceral cap a JxCat que ha aconseguit dinamitar les relacions de natural difícils que sempre hi ha tingut ERC. De fet, algunes de les seves intervencions al Congrés, no exemptes sovint de vocabulari pujat de to i especialment bel·ligerant, semblen més aviat esmenes a la totalitat de la política del partit de Carles Puigdemont que no pas de la formació que governa Espanya, el PSOE, i el seu president, Pedro Sánchez. En la mateixa línia, el capteniment envers el soci minoritari de l’executiu espanyol, Sumar, i la resta de forces suposadament d’esquerres —les que ell mateix anomena esquerres perifèriques— acostuma a ser cordial, si no exquisit. I és que ell encara es mou en l’eix esquerra-dreta, que per a ell és més important que l’eix nacional Catalunya-Espanya.

És en aquest context que cal entendre la proposta llançada recentment pel noi de Santako —que és com afectuosament es contrau el nom de Santa Coloma de Gramenet— per configurar una candidatura unitària d’esquerres, un front plurinacional d’esquerres, a les pròximes eleccions espanyoles, que toquen el 2027 si el líder del PSOE aconsegueix, com es proposa i com li facilita la mala gestió del PP ara en el cas dels incendis forestals que assolen l’oest d’Espanya, esgotar la legislatura. La iniciativa ha tingut el rebuig incontestable tant del seu partit, ERC, com de les formacions de les esquerres perifèriques a què va dirigida. Ningú no li ha comprat la moto i ningú no li ha deixat la més mínima escletxa entreoberta ni tan sols per rumiar-s’ho més endavant. Malgrat l’oposició frontal de tothom, Gabriel Rufián no ha parat d’insistir-hi i ha obligat el president d’ERC, Oriol Junqueras, a haver-la de refusar repetidament.

Hi ha qui ha comparat la proposta amb l’anomenada Operació Roca, que va posar en marxa el secretari general de CDC, Miquel Roca, mitjançant la creació del Partido Reformista Democrático (PRD) el 1984, amb l’objectiu de competir amb el PSOE de Felipe González i l’Alianza Popular (AP) de Manuel Fraga per arribar a la Moncloa el 1986, i que va tenir com a resultat un dels fracassos més sonats de la història política espanyola: més enllà dels 18 diputats de CiU i 1 de Coalición Galega, el PRD com a tal no en va obtenir cap, i la mateixa nit de les eleccions Miquel Roca se’n va desentendre i el partit es va acabar dissolent. La diferència fonamental és que mentre en l’episodi de la també dita Operació Reformista CDC es va bolcar en el projecte del seu número dos —tot i que en alguns casos fos si us plau per força—, en el de Gabriel Rufián ERC no en vol saber res de res. No hi haurà, per tant, una Operació Rufián, si no és que ell mateix es munta la parada pel seu compte.

Aquesta és la incògnita que hi ha sobre la taula en aquests moments, i en un triple sentit. D’una banda, saber si farà cas de la negativa de la direcció d’ERC o tirarà pel dret al marge del partit. De l’altra, conèixer si és conscient que totes les iniciatives polítiques que surten de Catalunya a Espanya estan condemnades al fracàs i, precisament per evitar-ho, en bastirà una de caràcter lerrouxista a l’estil de Cs. I, de l’altra, descobrir si tot plegat és una maniobra per desfer el camí que el va dur a ERC i aterrar en alguna de les mal anomenades esquerres espanyoles que ell, segons com, sembla que tant veneri. El que és clar és que un dia ERC va utilitzar Gabriel Rufián per, com sempre li ha agradat remarcar a Oriol Junqueras encara que hagi estat una proclama buida de contingut, eixamplar la base, i ara ell fa servir el partit per promocionar-se personalment.

Deu anys de convivència, en tot cas, que deixen un regust agredolç a l’hora de fer balanç. I és que el súmmum d’ERC, un partit històricament catalanista que té en la defensa de la llengua catalana un dels seus pilars, haurà estat tenir un cap de files al Congrés que, quan hi ha hagut l’oportunitat de parlar amb relativa normalitat en català, tot i saber-lo perfectament malgrat que la seva llengua materna és el castellà, no ha aprofitat la càrrega política que això representa i no l’ha fet servir gairebé mai a la tribuna de l’hemicicle. Potser perquè els plans són uns altres?