L’amic Jordi Barbeta comparava ahir en aquest diari, com sempre, amb fonament, l’amnistia del 1977 als perseguits pel règim franquista amb l’amnistia que Pedro Sánchez ha acceptat promoure a favor dels líders i activistes del procés independentista català, inclosos els exiliats Carles Puigdemont i Marta Rovira. Titulava Barbeta que l’Operació Catalunya és l’argument de l’amnistia i que, així com el 1977 l’amnistia va servir per evidenciar la falta de legitimitat del franquisme, ara serviria -ja veurem si tira endavant- per evidenciar la falta de legitimitat de la brutal actuació de la democràcia espanyola actual contra l’independentisme català. Em pregunto, però, si, com va passar el 1977, l’amnistia en tràmit legislatiu operarà també com a llei de punt i final per als responsables de la persecució injusta a persones honorables i els seus patrimonis, pel sol fet de ser catalans prominents sospitosos —independentistes o no—. És a dir, si igual que l’amnistia del 1977 va servir (també) per amnistiar els botxins franquistes -i els que durant anys i panys se’n van servir- no servirà l’actual perquè M.Rajoy i companyia se’n surtin “limpios de polvo y paja”, com diu l'expressió castellana.
No m’estranyaria que l’expresident del govern espanyol i del PP pensi que ell també serà amnistiat, com va ironitzar la setmana passada l’exministre del PSOE José Luis Ábalos. I que, aquest escenari d'immunitat, si no explícit, implícit, per la porta del darrera, per entendre’ns, inspirés també el convenciment de Rajoy que els impulsors de les tres comissions parlamentàries sobre l’Operació Catalunya, els atemptats gihadistes del 17-A i l’espionatge amb el programari Pegasus “ho tenen cru” per arribar als tribunals. Plou sobre mullat. A Espanya, el concepte d’amnistia com a perdó i oblit sempre opera en dues direccions: es fa justícia —tard i sovint malament— amb l’innocent però també s’exonera el culpable, a qui, de facto, se li atorga ració doble de plena immunitat pels delictes comesos, com va succeir amb el franquisme. L'edifici de la transició espanyola es va armar amb aquest mecanisme. Per això mateix també ha costat dècades que la democràcia espanyola es posi davant del mirall de la vergonya de les fosses de la repressió a la guerra civil i la dictadura, de tantes i tantes històries personals esborrades per sempre amb el covard tret al clatell i la inhumació infame a les cunetes de les carreteres.
L’amnistia de l’1-0 també serà un “atado y bien atado” com ho va ser la del 77. Ho denota la fanfarronería de Rajoy i el silenci vergonyant de Feijóo
Les proves aportades aquests dies per ElNacional.cat i dos diaris més, gràcies al treball d’investigació pacient i rigorós de les periodistes Marta Lasalas i Mayte Piulachs i l’equip d'aquest diari, no deixen lloc a dubtes sobre la participació del govern del PP i el seu president en la macrotrama d’espionatge i fabricació de proves falses per destruir persones rellevants implicades o no en el moviment independentista, des de l’empresària Sol Daurella a presidents en actiu o no com Artur Mas i Jordi Pujol. No obstant això, Rajoy sap molt bé la terra cremada que trepitja. Si l’amnistia a Puigdemont i Rovira no serveix per a amnistiar també a Rajoy i els seus correligionaris, començant pel llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, ja s’encarregaran de fer-ho els jutges de confiança. Res que tampoc no succeís a la transició. L’amnistia de l’1-0 també serà un “atado y bien atado” com ho va ser la del 77. Ho denota la fanfarroneria de Rajoy i el silenci vergonyant de Feijóo, que perd així una nova oportunitat de construir un PP democràticament creïble i homologable, també, davant la ciutadania catalana.
A l'amnistia del franquisme no hi va haver excepcions amb el terror indiscriminat, el crim i la tortura a dissidents i rivals polítics
El dictador Francisco Franco tenia a la seva tauleta de nit el braç incorrupte de la monja Santa Teresa de Jesús. Bé, en realitat només era la mà esquerra, però, pel que conten les cròniques, continua sent una relíquia miraculosa. Franco va guanyar la guerra i va ser “caudillo de España por la gracia de Dios”, títol inscrit en totes les monedes —pessetes— durant 40 anys. I si el ministre i cap de la denominada policia patriòtica Jorge Fernández Díaz tenia un àngel de la guarda que -deia- l’ajudava a aparcar el cotxe, un tal Marcelo, el jutge Manuel García-Castellón deu estar assessorat per un àngel exterminador que guia les seves maniobres per tombar l’amnistia provant d'imputar terrorisme a Puigdemont i Rovira. Per això, pot sortir molt cara la badada del PSOE en incloure el terrorisme com a excepció a la llei d'amnistia, un delicte que no ha existit ni de lluny en el procés. A l'amnistia del franquisme no hi va haver excepcions amb el terror indiscriminat, el crim i la tortura a dissidents i rivals polítics. Quan la democràcia i la justícia, i el sentit comú, s’han d’enfrontar amb gent que mana policies i oficials dels tribunals i parla amb àngels i dimonis per decidir sobre la vida dels altres aleshores n’hi ha per demanar hora al Vaticà i sol·licitar el millor exorcista per guanyar la batalla contra el mal en estat pur. Aplicant la lògica i la raó perdrem segur. Si se’m permet la ironia, això d’Espanya i l’Operació Catalunya és més de Cuarto Milenio que de Watergate.