Els qui hem tingut alguns dies de descans aquest estiu, ja tornem a ser aquí, amb la resta. En el temps transcorregut, és possible que hàgim tingut la sensació que els mitjans de comunicació havien d'acarnissar-se amb l'assassí tailandès i el jefecillo petoner per tapar la inconsistència de l'acció política que, necessàriament, s'havia de desenvolupar a partir del 23-J a fi i efecte d'aconseguir formar un nou govern per a Espanya. Però potser és un error de percepció. La vida real, en tot cas, transcorre per altres camins.
En aquesta vida, i més enllà de la gran ensarronada de la pujada dels preus, hi havia un esdeveniment molt esperat: el "live action" d'un manga que ja té més de 1.000 episodis i que ha catapultat el seu autor, Eichiro Oda, a la categoria de consagrat al món del còmic, si bé és cert que no tothom creu que sigui el millor en el seu gènere (Vicent Sanchis, per exemple, em comentava l'altre dia que discrepa, tot i que crec que ell, com jo, no ha passat del cinquè episodi, i així em sembla que és impossible opinar). El manga en qüestió —portat a la pantalla en forma de sèrie sota l'estricta supervisió, com ja va fer amb l'anime, del mateix Oda— és One Piece, l'aventura d'uns improvisats pirates que, capitanejats per qui aspira a ser-ne el rei de tots, Monkey d Luffy, es llancen a la recerca d'una cosa desconeguda, que respon a aquest nom i l'abast de la qual tampoc no se sap fins ara.
Potser és que el misteri de One Piece és el misteri de la humanitat
La sèrie, que en els vuit capítols de la seva primera temporada amb prou feines ha resumit una cinquantena d'episodis del manga, és la més cara que ha produït Netflix (17 milions d'euros per capítol!), encara que, pel que sembla, recuperarà amb escreix la inversió; sens dubte conscients, a la plataforma, que hi ha 517 milions de seguidors del fenomen, entre els quals hi ha personalitats tan variades com Macron (per això alguns apunten a la inspiració maçona de l'obra), Jamie Lee Curtis, Piqué i el meu fill.
La qüestió és què ha fet tan popular aquesta obra, a la qual Oda es dedica en cos i ànima des de fa gairebé 30 anys. Potser és que el misteri de One Piece és el misteri de la humanitat. Qui no cregui en Déu, pot dir que és un atzar el que va portar a una determinada espècie d'homínid a conquerir la terra, en generar un llenguatge doblement articulat amb el qual produir ficcions, com diria Harari, amb les quals aconseguir una ordenació del seu món que, alhora, li permetés superar coneixements previs, traslladar les noves coses apreses a les següents generacions i, per tant, generar (o fer-nos creure en) això que anomenem progrés.
I malgrat tot, heu-nos aquí, en aquest inici de setembre, a les portes d'un altre 11 de setembre, aquest sens dubte alimentat amb les recents paraules de Carles Puigdemont, repetint algunes consignes que sonen al de sempre, però que es van tunejant convenientment, com la moda, perquè les tornem a comprar: la ficció de la pàtria, la de l'Estat (aliè o propi), la dels diners o la de la independència, cadascú amarrat a les seves, per no perdre's en el que és real, en la vacuïtat de tot, i poder continuar fent avançar el nostre món en una espècie de fugida cap endavant, al lloc on sense cap mena de dubte no hi haurà el One Piece dels nostres somnis, perquè, si hi fos, tampoc no seríem capaços de reconèixer-lo. Curiós, aquest Oda.