Les infermeres som les discretes acompanyants del cicle vital de totes les persones. Ajudem les mares a donar a llum; acompanyem els adolescents en tot moment, com també en la superació d'addiccions; cuidem els nostres grans o vetllem pel benestar de les persones que afronten malalties amb un pronòstic fatal.

Les infermeres som a molts llocs, fet que no ha de sorprendre, tenint en compte que som les professionals sanitàries amb titulació més nombroses del país i de l’Estat. Però, malauradament, no som on també hauríem de ser: als espais on es prenen decisions que incideixen directament en la gestió i la qualitat del sistema de salut.

En els darrers temps, les infermeres hem esborrat els límits de les nostres funcions, deixant enrere la tradicional perspectiva de la infermera que ofereix únicament l'assistència directa als usuaris, i consolidant-nos com a element transformador d’un sistema sanitari que demana millores a crits. Davant d’això, com pot ser que les infermeres siguem les professionals més invisibilitzades del sistema de salut?

Segons un estudi realitzat pel Consell General d'Infermeria (CGE) —en el qual s’integra el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i l’Associació Nacional de Directius d’Infermeria (ANDE)—, Catalunya se situa a la cua de l'Estat pel que fa a la presència d'infermeres en posicions polítiques i estratègiques. Tot i que les infermeres disposem de lideratge en càrrecs de gestió en els centres i àrees de salut, aquesta presència encara no es veu traslladada als llocs polítics de decisió; som gairebé inexistents. En conseqüència, aquesta mancança repercuteix directament en la qualitat de les polítiques públiques de salut.

Tant en l'àmbit espanyol com internacional, les infermeres també es troben infrarepresentades en càrrecs de poder i presa de decisions. D’acord amb un informe del Consell Internacional d'Infermeres (ICN), molts països no tenen una Chief Nursing Officer (CNO) al seu govern; una figura clau per influir en les polítiques de salut. A més, és poc comú trobar infermeres que ocupin càrrecs com ministres de salut o primeres ministres; tot i que existeixen excepcions notables com la ministra de salut del Canadà, Kamal Khera.

Ningú que ha tractat amb una infermera gosa qüestionar la nostra professionalitat, preparació i competència. On radica doncs el prejudici que ens condemna a l’ostracisme i a la manca d’influència? Dues possibles explicacions que podrien encerclar la problemàtica són de caràcter social. La primera i més greu és el nostre sostre de vidre. Amb un sistema de salut on el 75% dels professionals són dones, però només el 37% ocupen llocs de màxima responsabilitat, la desigualtat de gènere és un fet innegable. Tal com defensa l’OMS, des del COIB també apostem per incidir en la percepció social de la infermeria, i que aquesta sigui vista com una professió atractiva, engrescadora i amb potencial per als joves.

La persistència en les bretxes salarials, derivades de la discriminació de gènere, desvirtua el valor social de la professió d'infermera i dificulta que el jovent la consideri una via professional amb projecció. En aquest punt, cal recordar que, d’acord amb el CCIIC, Catalunya necessita, almenys, 20.000 infermeres (això és un terç de les actuals) per situar-nos a nivells europeus i donar resposta així als reptes de futur que encara tenim, com són l’increment de l’esperança de vida, la cronificació de les malalties o la sostenibilitat del sistema.

Costa d’entendre que les infermeres catalanes siguem internacionalment reconegudes i que, a casa nostra, continuem sense ser-ho

D’altra banda, també hem d’abordar una ingrata realitat: la percepció que les infermeres només som aptes per a unes determinades funcions. A Catalunya, tant les universitats públiques com les privades ofereixen graus en infermeria que inclouen assignatures relacionades amb la gestió sanitària. Costa d’entendre que les infermeres catalanes siguem internacionalment reconegudes i que, a casa nostra, continuem sense ser-ho. Per posar un exemple, al Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa del Sistema de Salut (CAIROS), òrgan assessor que impulsa i acompanya tècnicament el procés de desenvolupament de les actuacions establertes, només hi ha una infermera dels onze professionals que l’integren.

Amb aquesta òptica tan reduccionista de la infermeria, resulta ciència-ficció que puguem construir el sistema de salut que la ciutadania mereix i necessita. Per assolir aquest objectiu, cal eliminar barreres estructurals i culturals que encara persisteixen en gairebé tots els nivells de l’Administració pública. Les infermeres estem destinades a tenir un rol determinant en el futur de la gestió sanitària; ho diuen clarament institucions com el Consell Internacional d’Infermeres (ICN): les infermeres, per la seva proximitat a les persones i a les seves famílies o persones cuidadores, han de poder participar activament en la presa de decisions en matèria de salut a tots els nivells. I és responsabilitat col·lectiva, institucional i política garantir que això sigui una realitat. Cal que els nostres governants entenguin que, si hi ha infermeres, hi ha salut.