El cardenal Omella és una persona amb un total de zero unitats de sensibilitat lingüística. L'enèsima polèmica del cardenal amb la llengua és humiliant per diversos motius. El primer de tots, perquè no és una anècdota. El segon: perquè que un eclesiàstic català no tingui ni el pessic de pensament d’aprofitar una ocasió com la de l’altre dia davant del Sant Pare per fer lluir la llengua que parlen els feligresos que representa és un menyspreu superb. El moment davant del Papa Francesc —i les explicacions que l’han seguit— són la concentració perfecta del tracte que el cardenal dona a una llengua que considera de segona, una llengua per a les insignificances, una llengua que no serveix per a les coses importants, fins i tot quan les coses importants són adorar la Mare de Déu de Montserrat. Que l'escena davant del Sant Pare no és anecdòtica és una obvietat per als catòlics catalanoparlants que tenim una mica de vida parroquial a Barcelona. Forma part de la nostra normalitat —com explico— sovint, assistir a misses en català amb lectures i/o homilies en castellà, tenir dificultat per trobar grups de catequesi que no siguin en castellà o bilingües o, simplement, poder tenir una vida religiosa en la nostra llengua sense haver de donar gaires explicacions.
Sembla que l’església catalana fa el que fa la classe política per no emmerdar-se: fer veure que no hi ha cap conflicte lingüístic. Si no hi ha conflicte, no cal prendre cap mesura i tothom tranquil
El mes passat, en una de les meves parròquies de confiança, es va cantar a la Mare de Déu de Montserrat en castellà. Mentre fèiem la tertúlia amb el rector en acabar la missa, no em vaig estar de comentar-li-ho. Érem uns quants i tot va quedar en to de broma, però, per la cara que va fer el mossèn —que és un bon mossèn—, vaig entendre que queixar-se per aquestes coses no entra dins la normalitat de la parròquia. Sembla que l’església catalana fa el que durant molts anys ha fet la classe política del país per no emmerdar-se gaire: fer veure que no hi ha cap conflicte lingüístic. Si no hi ha conflicte, no cal prendre cap mesura i tothom pot anar a dormir tranquil. Fent-se la sueca, però, la primera perjudicada és la mateixa església catalana que, esclava dels seus canguelis, s’esguerra el caràcter universal i adoba el terreny perquè el catolicisme a Catalunya sigui sinònim d’adscripció nacional espanyola. Malauradament, tot sembla indicar que anem cap aquí.
“Parlem català, omplim les esglésies” és un eslògan que a mi em fa moltíssima patxoca, però és deshonest perquè redueix el fenomen a qüestions lingüístiques
“Si voleu que a les esglésies catalanes s’hi parli català, aneu a missa”. Evidentment, sí. Però no acaba de ser del tot just carregar la política lingüística del cardenal sobre els feligresos —o no feligresos—, com tampoc no ho és obviar que, si els catalans anem menys a missa —cosa que caldria comprovar amb dades a la mà— potser no és per motius exclusivament lingüístics. Catalunya és una nació amb la seva història, també pel que fa a la relació que ha tingut i té amb la religió i amb l’Església, sobretot si fixem la mirada al segle passat. Carregar les característiques d’aquesta relació a la tendència castellanitzadora, sobretot barcelonina, dels últims anys és demagògic. “Parlem català, omplim les esglésies” és un eslògan que a mi em fa moltíssima patxoca, però és deshonest perquè redueix el fenomen a qüestions netament lingüístiques. De totes maneres, això no pot desencadenar el discurs resignat dels qui pensen que, com que el públic català és més difícil i està perdut, el que cal és “tenir cura” del públic castellà perquè no passi el mateix. Com si els calgués, d’entrada, i com si l’Església estigués en condicions de deixar-se perdre fidels.
M’ha sabut greu veure com, interessadament, es lloa Francesc perquè és un senyor argentí que demana parlar català, i es fa servir la seva figura per atacar Omella
Davant aquesta mena de polèmiques, no em passa mai desapercebuda la manera com alguns ateus o agnòstics estan disposats a arreglar-nos l’Església de dalt a baix. Al seu gust, és clar, com si fos una d’aquelles sopes coreanes potinejades amb tota mena d’ingredients. El dia que el Papa Francesc crida l'atenció al cardenal Omella perquè el text en qüestió no és en català, tot són simpaties. El dia que fa unes declaracions ben catòliques, ja sabem com va. M’ha sabut greu veure com, interessadament, es lloa Francesc perquè és un senyor argentí que demana parlar català i es fa servir la seva figura per atacar Omella. A la majoria dels catòlics que patim cada dia la minorització lingüística a les nostres parròquies no ens cal —i no volem— fer servir el Papa com a arma contra ningú, menys encara contra un cardenal. La política lingüística de Joan Josep Omella, la de fer veure que no hi ha política, és nefasta perquè accelera el procés de substitució i perquè tracta els catalanoparlants com una molèstia, no perquè el Papa li hagi preguntat si un text és en català.
Mentrestant, els catòlics catalanoparlants fem el que podem, buscant per internet on i a quina hora tenen la bondat de dir missa en la llengua de santa Joaquima Vedruna i de sant Josep Oriol
Darrere els “l’estimo perquè és la meva llengua materna” i “tinc una admiració molt gran per la llengua catalana” hi ha un home —o molts, perquè el text venia en castellà directament de Montserrat per ordre del Vaticà— incapaç de fer ni que sigui un gest davant la gent de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Res, una engruneta. És gros dir-ho com ho diré, però, en aquest sentit, els comuns i el cardenal comparteixen més coses de les que es pensen. Mentrestant, els catòlics catalanoparlants anem fent el que podem, buscant parròquies on no hem de forçar la confessió en català i on no cal buscar els horaris de les esglésies per internet per saber a quina hora tenen la bondat de dir missa en la llengua de santa Joaquima Vedruna, de sant Josep Oriol i de santa Teresa Jornet. Si el cardenal Omella es preocupa i s’interessa pel benestar dels seus feligresos, que no ho dubto, que comenci per tenir-nos en compte.