Tinc una bona amiga que per Sant Jordi es compra nou o deu llibres. Després, òbviament, li costa llegir-los, tot i que em consta que els acaba devorant. Jo, per Sant Jordi, no em compro llibres. Ho faig com a autoregal cada cop que estic atabalat mentalment. Les llibreries em relaxen i m’embriaguen. I al meu llibreter de referència li tinc prohibit que em deixi comprar més de tres llibres de cop per evitar la malaltia de comprador compulsiu. Tot i això, he tingut la sort de comprar i llegir per aquestes dates un llibre excepcional: L’ombra del pare d’Antoni Monegal. És un llibre difícil de recomanar perquè cal afrontar-ne la lectura pausadament, amb temps, tranquil·litat i decidit a degustar-lo. Hi ha llibres que no es poden llegir de cop, però que s’han de llegir sense parar. Aquest és un d’ells. Monegal escriu assajos. Per això ens sorprèn que aquest sigui un llibre alhora autobiogràfic, intimista i descaradament proustià. No hi ha ordre, però hi ha bellesa, sinceritat, i m’atreviria a dir que una recerca absoluta del temps perdut, plagiant el mestre Proust, a qui Monegal cita sovint. En tot cas, prosa perfecta i imaginació fecundíssima.
Com passa amb Proust, de qui no he aconseguit mai llegir-li més de cinquanta planes, el llibre té un temps eteri. Perquè ens entenguem, per exemple, no té capítols i no segueix una narració temporalment lineal. Amb aquests condicionants, pots sentir-te poc decidit a emprendre el viatge. Però és que justament es tracta d’això: és un viatge en un temps que va existir, però que Monegal només vol endevinar. És el temps inexplicat del seu pare que Monegal fabula a partir d’uns records epistolars i fotogràfics apareguts en una caixeta oblidada durant dècades. Imagineu-vos que viviu amb la imatge del vostre pare que us ha deixat al final de la infantesa, i que un bon dia, quan pràcticament ja heu acabat la vida laboral, decidiu indagar sobre la seva vida a partir d’unes fotografies, d’uns poemes, d’uns records que heu de recuperar i que us revelen un pare que només podeu imaginar. I comenceu, tot d’una, a fer preguntes de qui era realment el vostre progenitor, més enllà dels llunyans records de la infantesa.
Si teniu ganes de veritat de descobrir com es pot gaudir de la bona literatura, preneu temps per llegir a Monegal i la seva amorosa reconstrucció de 'L'ombra del pare'
La temptació a la qual Monegal no sucumbeix és la de voler refer-ne la història. Monegal el què fa és, insisteixo, deduir-la, imaginar-la. I de cada bocí de carta, de cada fotografia, de cada poema, en refà un relat. No hi manca, és cert, una recerca històrica per situar en el temps els fets, contrastar-los amb la pròpia memòria i buscar-ne un sentit per redefinir, per reobrir els records del pare. Tots hem tingut ganes de saber com eren de debò els nostres pares quan arribem a etapes avançades de la nostra vida. Amb els pares tenim un decalatge cronològic del tot inevitable. Quan som infants, ells són adults, i quan som adults —si encara viuen—, ells són vells. Mai no podem arribar a un diàleg generacional de tu a tu. Monegal salta totes les distàncies i recompon amb curiositat, delicadesa i amor el relat de com havia de ser el seu pare abans que tornés a Barcelona ja entrada la quarantena i posés seny.
Al llibre hi trobareu, entre altres records, aventures intuïdes a l’Àfrica espanyola colonial dels anys trenta, suposats episodis de combat d’inicis de l’alzamiento a Andalusia, estades a Portugal com a professor de natació i de literatura, i vivències a Canàries. I, sobretot, poesia lorquiana, ja que el pare d’en Monegal —entre moltes altres figures de la guerra i postguerra— va conèixer a Lorca. Hi trobareu també descripcions de romàntiques d’experiències amoroses, ja que va viure molt de temps en estat de graciosa solteria, i va voler expressar poèticament i romànticament els seus sentiments.
Tot el que escriu Monegal cal llegir-ho delicadament perquè no se'ns esmicoli entre les mans, com passa amb els papers antics que tan bé fa servir com a excusa literària. Aquest és un exercici que sovint no estem disposats a fer. La lectura ha esdevingut un fast food que ens inhabilita com a receptors d’una literatura feta per ser llegida, com els poemes o el teatre, en veu alta. Per ser conversada. I aquest diàleg és el què ens proposa Monegal. Com que el conec i l’aprecio molt, és com si el sentís parlar. Però escriu tan bé que no cal conèixer-lo per deixar-vos explicar la recuperada vida del seu pare. Quan acabeu amb els llibres apilats d’aquest Sant Jordi, si teniu ganes de veritat de descobrir com es pot gaudir de la bona literatura, preneu temps per llegir a Monegal i la seva amorosa reconstrucció de 'L'ombra del pare'. No us en penedireu. Jo, per part meva, intentaré aquest estiu tornar a llegir Proust, a veure si, gràcies a la influència de la prosa Monegaliana, puc arribar a les cent planes.