Aquest és un article literari i llarg, però com tota la literatura, potser parla també de tu i per això has de saber que neix dimarts passat, quan aquesta crisàlide que és l'hivern esdevenia de sobte una primavera sense ales i Autor va prendre una decisió: desconnectar el seu telèfon just després d'haver enviat un whatsapp a Dama on deia "Marxo, deixo el mòbil a casa, torno a l'hora de sopar. Doctora és vella amiga i ha dit: Autor, prescric, com única salvació, el tedi. No conversa; silenci. No lectura; letargia. Ni un moviment. Ni un pensament!". Fet això, Autor va deixar el Huawei P30 apagat sobre la tauleta de nit, va sortir al carrer, va començar a caminar sense rumb Aribau avall, va encendre's un cigarro i mitja hora més tard d'iniciar aquesta inesperada però desitjada descompressió, Autor va topar-se cara a cara amb el fantasma de l'adorable malparit, l'imperfecte geni i el fastigós seductor Eugeni d'Ors.

En les darreres setmanes a Autor l'havia atropellat la vida, malgrat sortir-ne aparentment il·lès. Res que no t'hagi passat mai a tu. La feina, la família, els compromisos personals, les factures en temps d'inflació, els correus electrònics a deshores, les polemiquetes de Twitter amb massa mencions, les reunions a cent quilòmetres de casa o els ensurts de salut que no avisen. En definitiva, Autor havia esdevingut un esclau del despertador, de les notificacions a la pantalla i d'un Google Calendar que, precisament, no deixa mai espai lliure per citar-se amb un mateix. És a dir, per guarir-se a si mateix. Per les cures, que en diuen ara. Per això Doctora havia prescrit a Autor "Ni un moviment, ni un pensament", exactament el mateix que un altre Doctor havia prescrit a Eugeni d'Ors fa més d'un segle: el tedi absolut, cosa que el Pantarca va glossar a l'Oceanografia del tedi, possiblement la novel·la més terapèutica de la història de la literatura catalana. Més sana que una sobredosi de Diazepam i menys cara que un viatge solitari a l'Índia per trobar-se a un mateix.

Autor va confessar a Xènius que aquell mateix matí Amic li havia comentat que “si vols saber com està algú, mira-li les arrugues a l’entrecella del rostre”. Amic tenia raó, com sempre tenen els amics: “si et miro a tu”, li havia dit, “hi veig un triangle de preocupació més gran que la piràmide de Keops”. Doctora també li havia recomanat a Autor descarregar-se pes de sobre i deixar alguna cosa de totes les que fa, “però només puc deixar-ne una: la que impliqui abandonar-me a mi”, havia confessat Autor a Amic. Per això havia decidit descomprimir pressió, apagar el mòbil una tarda sencera i submergir-se fil per randa dins l’Oceanografia del tedi. No només rellegint el llibre, però, sinó vivint-lo bo. És a dir, canviant el balneari de Blancafort a La Garriga pels carrers del centre de Barcelona, ja que malgrat que els telèfons avui no tinguin cables, la vida esdevé un oceà amb el líquid amniòtic d'una placenta quan a la butxaca no hi portes un aparell amb cobertura 4G que et mantingui lligat al món, com un cordó umbilical.

"Avui, la millor manera d'existir és no pensant", va dir Autor a Pantarca. Ser-hi a Instagram és existir, ser-hi a Twitter és existir i ser-hi a WhatsApp és existir, però sovint no és sinònim de pensar ni de sentir, sinó simplement d'interectuar. De parlar sense comptar fins a deu. De viure del postureig i de cara a la galeria, però sense reflexionar sobre el que passa de portes endins. Tot això Autor va pensar-ho mentre físicament estava al cinema veient El triángulo de la tristeza en V.O., però mentalment seguia sota l'aigua i sentint la veu del Pantarca en cada frase dels subtítols escrita a la pantalla, ja que malgrat que Autor tingui certa urticària al Noucentisme, no combregui amb els grans catalans que s’acaben venent a Espanya i sigui més partidari de La Ben Nascuda, de Rodolf Llorens, que de La Ben Plantada orsiana, en realitat gaudeix cada cop que s'aïlla del món, s'oblida de likes, retuits, mails, trucades i es passa la tarda xerrant amb Mestre Odiat sota l'aigua. 

"Penses, doncs no existeixes", va dir-li d'Ors en un moment donat, entre crispetes. Tenia raó. Autor feia hores que no existia, ja que ningú el podia trucar, ningú li podia reclamar res i ningú podia saber on era, per això triat naufragar en el seu propi oceà personal: per poder pensar. Sense el mòbil a la butxaca esquerra vivia incomunicat, alliberant-se d'uns quants grams al camal i de diverses tones sobre les espatlles, allà on carreguem amb les obligacions del món, però això li provocava també intranquilitat, perquè la llibertat sovint fa por. En sortir físicament del cinema, per exemple, no sabia quina hora era. Ni si Dama estaria esperant-lo per sopar. Ni si Mare, que està malalta, hauria necessitat contactar pel que sigui amb el seu únic fill. No sabia res d'això, com tampoc sabia si Lector acceptaria les seves disculpes per decidir escriure expressament la crònica de tot plegat a la manera orsiana, és a dir, amb una manera il·legible de llegir.

Moltes hores després de l'inici de la desaparició, de nou Aribau amunt, Autor va sentir de sobte com algú cridava "Pep!". No era d'Ors, sinó Amiga, i tot d'una Autor va desaparèixer per tornar a ser jo mateix, l'humil columnista amb nom i cognoms, un DNI espanyol, un nickname a Twitter que homenatja Josep Pla i una amiga com Marina Porras que a la cantonada de la cocteleria Tàndem va confessar-me haver passat una grip terrible, però de la qual ja n'estava recuperada. "Jo també estic ara millor que ahir, m'he ordenat per dins", li vaig dir, "a més, vinc del cinema i m'he passat la tarda amb Eugeni d'Ors", cosa que no la va sorprendre, ja que la Marina sap que la literatura existeix per codificar-nos a nosaltres mateixos, els éssers humans, especialment quan un dimarts a la tarda aquesta crisàlide que és l'hivern esdevé de sobte una primavera sense ales i qualsevol persona, per exemple tu mateix, t'adones que l'any 2023 no hi ha millor manera de connectar amb la vida que desconnectant el mòbil durant unes hores.