Laura Borràs és una víctima. Després es poden afegir adversatives, adjectius i tota mena de comodins que complementin, aprofundeixin i/o matisin l’afirmació, però despullada o complementada, es tracta d’una asseveració inapel·lable. Laura Borràs és una víctima del famós lawfare, aquesta mena de “guerra judicial” que segons la definició clàssica “consisteix a utilitzar el sistema legal contra un enemic, perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li perdre temps i diners, o per a obtenir una victòria en les relacions públiques”. O per motivació política, com és el cas de l’independentisme, contra el qual s’ha aplicat de manera massiva. No cal dir que aquest ús de la guerra política es pot aprofitar d'un error o d’una mala praxi de la persona contra la qual s’adreça, però sempre amb la finalitat d’engrandir la falta i convertir-la en una enorme muntanya de fems que l’embruti i ensems destrueixi de manera definitiva. I aquest és exactament el cas de Laura Borràs, a la qual s’ha aplicat el lawfare punt per punt, en una construcció de manual que no té escletxes, ni permet dubtes.

Com es construeix un cas de lawfare? D’entrada, sempre comença amb una investigació prospectiva, perquè l’objectiu no és la persecució d’un presumpte delicte, sinó la de la persona objecte de desig. Es tracta de llençar la xarxa per tal d’intentar trobar alguna relliscada que permeti crear un cas judicial. En el cas de Laura Borràs, va quedar clar en el judici que la varen començar a investigar sense tenir cap prova, ni cap indici de delicte. A partir de la investigació prospectiva, especialment quan es tracta de persecució política, es crea un gran relat mediàtic que s’alimenta de pseudofiltracions, hipòtesis i mitges veritats, i que té com a funció magnificar la presumpta culpa del polític en qüestió. Novament, és el cas de Laura Borràs, sotmesa a un foc permanent d’artilleria pesant, tant periodística, com política, fins al punt que allò que s’hauria resolt com una falla administrativa, s’ha acabat venent com un gran cas de corrupció, talment com si la Laura, que no s’ha posat un euro a la butxaca, fos equiparable als ERO andalusos o a la Gürtel pepera. Una vegada començat, el procés judicial s’allarga ad eternum, amb moviment Guadiana, ara apareix, ara desapareix, ara reapareix, cosa que és un permanent desgast en la imatge del polític encausat, que en el cas de la Borràs ha significat més de cinc anys d’estar sota la diana. És a dir, l’han perseguida mentre exercia de líder del seu partit al congrés espanyol i mentre era presidenta del Parlament.

Per continuar, també cal recordar que el lawfare sempre compta amb un tribunal de part, que en aquest cas és flagrant atès el conegut posicionament polític del senyor Barrientos, el president del tribunal que ha jutjat Laura Borràs, al qual va demanar recusar i que ja havia estat apartat del judici de la Mesa del Parlament, justament per parcialitat. Finalment, no hi ha millor culminació d’una persecució política, a través de la judicialització, que pactar amb els altres implicats per tal d’omplir amb testimonis interessats allò que les proves no aconsegueixen. I quan tot el procés s’ha culminat, aleshores venen les penes amplificades, tan desmesurades en el cas de Laura Borràs, que fins i tot han motivat un vot particular d’un dels tres jutges del tribunal.

El cas Borràs no és, certament, de la mateixa naturalesa dels altres casos que han afectat els líders independentistes. Però sí que és el mateix la persecució que ha patit, el lawfare que li han aplicat, i l’objectiu de destruir-la que intenten assolir.

Encara cal un afegitó dantesc respecte al judici de la presidenta del Parlament: la maniobra d’acompanyar la brutalitat de les penes amb el regal enverinat d’una petició d’indult parcial. Aquesta jugada, que demostra sobradament el caràcter “polític” de la sentència, és especialment perversa: d’una banda, deixa l’entrada en presó de Laura Borràs en mans d’un govern socialista que, quan es decidís l’indult, podria haver perdut les properes eleccions, si és que l’interessés entrar en aquest vesper; de l’altra manté l’amenaça de la presó durant uns quants anys més. I per si no n'hi hagués prou, la inhabiliten per la barbaritat de tretze anys. I tot sense haver robat ni un euro, amb un alt nivell en el càrrec que va ocupar a la Institució de les Lletres i per haver comès l’error d’una mala praxi administrativa que, altrament, és comú a totes les administracions públiques de tots els colors, o no? Un disbarat rere un altre que només pot explicar-se en el context d’una persistent i implacable persecució política.

Si tot plegat no fos prou estrident i injust, cal també subratllar la mesquinesa dels partits polítics, que han sucat pa d’una manera descarnada, demanant el seu cap reiteradament abans, durant i després de sentència. Els comuns i companyia, sortint en bandada de cacera major, i els dos partits independentistes, teòricament companys de lluita i repressió, mostrant la seva alegria desmesurada sense cap pudor, malgrat conèixer perfectament les urpes de la repressió. Si em permeten la maldat, em temo que seria la mateixa alegria (potser menys pública) que tindrien si detinguessin el president Puigdemont, o malpenso més del compte?

El cas Borràs no és, certament, de la mateixa naturalesa dels altres casos que han afectat els líders independentistes. Però sí que és el mateix la persecució que ha patit, el lawfare que li han aplicat, i l’objectiu de destruir-la que intenten assolir. Que un cas de mala praxi de poc nivell arribi a una sentència tan desorbitada, dirigida contra una líder en plena projecció política no és innocent, ni casual, sinó clarament intencionat i hauria de ser motiu de preocupació democràtica i solidaritat. Contràriament, ha estat l’excusa perquè els voltors sortissin a practicar el vol rapinyaire. La sentència no retrata les misèries de Laura Borràs. Retrata les misèries d’uns i altres, els que volen destruir-la i els que aplaudeixen, encantats, l’aquelarre.