El millor de ser usuari del servei de Rodalies de Renfe és que amb els seus habituals retards a un li dóna temps a escoltar tants discos com vulgui i llegir tots els llibres que desitgi (si els vagons tinguessin pantalles de cinema, el trajecte Gelida-Barcelona seria una experiència impagable). M'entristeix pensar en el dia que tinguem infraestructures pròpies: arribarem a temps als llocs però jo hauré de tancar la meva botiga. Vosaltres decidireu (si és que us ho permeten). Fins aleshores, us deixo amb la llista de recomanacions que he formulat en algun punt entre Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat mentre la nostra xarxa de trens es consumia entre les flames.
1. SEQÜÈNCIES
El retorn de la mirada acer blau
El 1998 Bret Easton Ellis, autor de la malaltissa American Psycho (1991), publicava la seva quarta novel·la, Glamorama, sàtira sobre la cultura del famoseig i el consumisme focalitzada a través del seu protagonista, el model Victor Ward (personatge que ja pul·lulava per les pàgines de la seva novel·la de 1987 Les lleis de l'atracció).
Ben Stiller s'inspiraria (molt lliurement) en aquest superficial món de maniquins i passarel·les descrit per Ellis per donar forma a Zoolander (2001), una de les comèdies més esbojarrades dels últims temps, títol que, encara que va passar amb més pena que glòria pels cinemes, va esdevenir una referència imprescindible per als seguidors del Frat Pack, aquesta peculiar congregació (amb nom que evoca a manera de paròdia aquell Rat Pack de Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis, Jr., Peter Lawford i Joey Bishop) de genis de la riallada, cràpules i poca-soltes del calibre del mateix Ben Stiller, Will Ferrell, Vince Vaughn, Owen Wilson, Luke Wilson, Jack Black, Steve Carell... En definitiva, el grup de companys al qual tots voldríem pertànyer.
Quinze anys després, Ben Stiller, director, guionista i protagonista, recupera aquest tàndem d'entranyables idiotes que formen Derek Zoolander i Hansel McDonald, antany reis de les desfilades, ara en lluita per tornar a copar portades. Digna seqüela, els fanàtics de la franquícia podeu anar al cinema amb el convenciment que gaudireu d'una suculenta successió de gags delirants i divertides gracietes. I entremig, alguna crítica als temps moderns disfressada d'estupidesa. Ara a practicar les tres mirades: Ferrari, Le Tigre i, evidentment, Acer Blau.
Zoolander 2
Títol original: Zoolander 2
Any: 2016
Data d’estrena: 12/02/2016
Durada: 102 min.
País: Estats Units
Director: Ben Stiller
Guió: Ben Stiller, Justin Theroux
Repartiment: Ben Stiller, Owen Wilson, Will Ferrell, Penélope Cruz, Kristen Wiig, Christine Taylor
ESCENES EXTRES
La verdad duele
Aspirava a ser una de les grans produccions de la temporada per acabar sent una tremenda decepció. En una altra història basada en fets reals, Will Smith dóna vida a Bennet Omalu, metge que va investigar els danys crònics en el cervell que poden desenvolupar els jugadors de futbol americà, enfrontant-se a la totpoderosa NFL que va intentar amagar el descobriment. Interpretacions funcionarials per a un (tele)film que no convenç en el seu suposat accent crític. Director: Peter Landesman. Repartiment: Will Smith, Gugu Mbatha-Raw, Stephen Moyer, Alec Baldwin, Luke Wilson, Bitsie Tulloch.
Mejor… solteras
Adaptació de la novel·la homònima de Liz Tuccillo, guionista reconeguda pel seu treball a la sèrie Sexe a Nova York. Comèdia romàntica protagonitzada per la sempre encisadora Dakota Johnson i Rebel Wilson, garantia de rialles. Bona estona al cinema, millor quan surti en DVD i posar-te-la un d'aquests diumenges de sofà i batamanta. Director: Christian Ditter. Repartiment: Dakota Johnson, Alison Brie, Leslie Mann, Rebel Wilson, Jake Lacy, Damon Wayans Jr..
El botón de nácar
El descobriment d'un petit botó de nacre en les gèlides aigües de la Patagònia és l'excusa a la qual s'aferra el cineasta Patricio Guzmán per traçar el seu relat de la història de Xile. Amb la veu del director com a fil conductor, el documental, segona entrega d'una trilogia sobre l'esdevenir del país andí, inicia el seu recorregut en el desert d'Atacama i finalitza a les glaceres del sud. Concatenació d'imatges evocatives (en alguns instants a l'autor se li va la mà amb tanta cosmologia poètica) en contraposició a la denúncia de l'extermini de la població autòctona i els desapareguts de la dictadura de Pinochet. Director: Patricio Guzmán.
2. DIRECTES
Nueva Vulcano bategen el seu Nombre y apellidos a l'Apolo
Amb Nueva Vulcano no puc ser imparcial. Són una de les meves bandes favorites i celebro els seus discos i concerts com si del gol d'Iniesta a Stamford Bridge es tractés. Banda capital (i això no és fanatisme sinó objectivitat) de l'indie rock barceloní, un any després de l'aparició del seu últim llarg, Novelería (BCore, 2015), el trio que conformen Artur Estrada (guitarra i veu), Wences Aparicio (baix) i Albert Guàrdia (bateria), suma al seu compte discogràfic Nombres y apellidos, EP de dos temes (nova dupla d'això que en l'univers Nueva s'anomena hitets) que presentaran a la sala Apolo el pròxim dijous 18. Artur Estrada ens revela el quan, com i per què del seu nou treball (i alguna coseta més).
I aquests dos temes que formen Nombres y apellidos... d’on han sortit? De coses que ha anat portant Wences al local. Després hi hem afegit les bateries, perquè l’Albert viu ara a Madrid. Les cançons que escriu Wences solen tenir una estructura menys fixa, més lliure, menys clàssica. Això sí, que quedi clar que no són sobres de Novelería. Es tracta de flamants hitets fets per a l'ocasió.
El vostre és un ritme creatiu... pausat. Entre la publicació d'un disc i el següent poden passar anys. Enmig de la letargia, els singles i EPs han estat la vostra taula de salvació, la manera que heu trobat de mantenir-vos actius, de recordar que esteu allà. Sí. També ens ajuden a marcar el camí del que vindrà. Formen part dels concerts de forma decisiva i els donem valor en no incloure mai aquestes cançons en els elapés.
Si busques a Google "Mike Woodward", el primer esment que apareix és un fotògraf californià. Qui és el prota de la primera cançó de l'EP? Michael Ken Woodward Brossa és un amic de tota la vida de Castellar del Vallès, encara que nascut a Utah, dels germans Guàrdia. Ara, per temes laborals, ha de marxar a viure a l'estranger. Això l'ha portat a viure al límit durant aquests últims mesos. Al costat d'ell, afortunat, recentment he viscut tot tipus d'aventures: esportives (és l'estrelleta del nostre equip de bàsquet), diürnes (barbacoes i arrossos amb les nenes), existencials i noctàmbules.
M'ho sembla a mi o El despertador, el segon tema de l'EP, és la vostra particular cançó protesta? Vam pensar que no hi havia prou mencions al moment social i polític. Òbviament, en la cançó hi ha més subtrames perquè la cosa no sigui tan fàcil d'entendre i us trenqueu el cap. Si no, no té gràcia.
I ara, com sol dir-se, carretera i manta. Us espera un final de mes bastant mogut amb deu concerts per tota la península en onze dies. Són aquestes gires una manera de rebel·lar-se contra aquest despertador de què parleu, de seguir sentint-vos joves? No ho crec. Sempre ho hem fet i pensem que és la millor manera de viatjar, perquè anar i tornar els caps de setmana pot ser un infern. Les gires també et fan ser millor com a grup. Suposo que el company d'Algesires a qui li toca muntar un concert en dilluns no pensa el mateix. El rock pot formar part de la nostra vida quotidiana. No t'ha d'impedir anar a la feina o l'escola l'endemà.
Parlant de gires, el passat mes d'octubre vau creuar l'oceà per actuar per primera vegada a Mèxic. Com va ser l'experiència? Divertida i extenuant. Van ser tres concerts a DF en cinc dies, més un altre amunt i avall fent promoció i atrapats en el trànsit de la ciutat. Vam estar passejant per allà amb la nostra amiga Ro, que ens va portar de tavernes. I després va baixar des de Nova York Pau d'Aina (l'anterior grup d'Artur, un altre nom clau en l'escena independent de Barcelona, ndr.) i ens va convidar a dinar en un lloc al·lucinant. Vam menjar i vam beure coses molt rares i sembla que, entre tots, hem perdut la por als avions. Vaja, que el balanç és molt positiu. Hauria d’afegir, però, que no ens estan plovent ofertes per tornar.
Ja teniu hitets en procés o haurem de tornar a esperar sis anys per gaudir d'un disc nou de Nueva? No tenim cap cançó nova, però sabem com les volem fer i com les volem gravar. Suposo que durant la següent gira ens mirarem amb el Wences i direm: "què, ens hi posem una altra vegada?". I si gravem un disc, serà el millor que haurem fet mai, evidentment.
Nueva Vulcano. Apolo. Nou de la Rambla, 113. Preu: 12€ anticipada, 15€ en la taquilla. Dijous 18, 20.30h.
BISOS
Festival Cara B
Fabra i Coats acollirà la segona edició del festival Cara B. Aparador de les propostes més efervescents en el nostre panorama alternatiu en totes les seves expressions, de l'indie rock al hip hop i l'electrònica, l'antiga fàbrica de filatures de Sant Andreu acollirà les ponències sonores d'Extraperlo, Los Punsetes, Yung Beef (Pxxr Gvng), Guadalupe Plata, Betunizer, BeGun, The Saurs, The Parrots, Baywaves, Le Parody, El Coleta, Beach Beach i Sen Senra. Fabra i Coats. Sant Adrià, 20. Preu: 12€ entrada d’un dia, 20€ abonament dos dies. Divendres 19 i dissabte 20, 18h.
Dominique A
Reformulador, via indie rock i electrònica, de la chanson, Dominique A és una de les veus més suggeridores sorgides en les últimes dècades en la ja de per si sempre prolífica i interessant escena musical francesa. El cantautor de Lió ens visitarà dijous que ve per desvetllar el repertori amb el qual ha modelat el seu últim llarg, Éléor (2015). Teatre Joventut. Joventut, 4-10 (L’Hospitalet de Llobregat). Preu: 20€ preu únic. Dijous 18, 20.30h.
Marc Almond
Icona de la new wave més pomposa, Marc Almond sempre serà recordat pels seus anys a Soft Cell i aquest himne dels vuitanta titulat Tainted Love. El britànic, però, viu un dels moments més prolífics de la seva trajectòria, havent publicat en els últims dos anys fins a quatre àlbums: The Tyburn tree (dark London) (2014), The dancing marquis (2014), Tingues plagues - A song cycle (2014) i, l'últim, motiu del seu concert aquesta nit a Barcelona, ciutat en què sol passar llargues temporades, The velvet trail (2015). Razzmatazz. Almogàvers, 122. Preu: 26€ anticipada, 30 a la taquilla. Dissabte 13, 20h.
Glen Hansard
El vas veure interpretant el paper del guitarrista Outspan Foster a The Commitments (1991), el film de culte per a melòmans d'Alan Parker. Del cinema a la música com a líder de The Frames, grup d'indie rock que va liquidar per formar el duet de folk The Swell Season al costat de la violinista txeca Markéta Irglová (si no heu vist el seu documental Once, esteu perdent el temps llegint això). Ara en solitari, el Festival Mil·lenni ha reclamat els seus serveis perquè presenti el seu segon llarg per lliure, Didn’t he ramble (2015). Barts. Av. Paral·lel, 62. Preu: Entre 24 i 30€. Divendres 19, 21h.
3. CÀPSULES
Junior Boys
Big black coat
City Slang
L’elegant ànima de l’electrònica
Començaré fent ús d'un d'aquests tòpics a què sol recórrer la crítica musical. Som-hi: tan sols fa dos mesos que vam iniciar el 2016 però Junior Boys ja han entregat un dels millors discos de l'any: Big black coat. Així que ja podeu sortir corrent al vostre distribuïdor favorit de música per fer-vos amb una còpia.
Formats el 1999, Jeremy Greenspan i Matt Didemus van començar forts. El seu àlbum de debut, Last Exit (2004), ja era un excel·lent exercici d'electrònica amb deixos a gent com Pet Shop Boys, Depeche Mode, New Order o fins i tot Prefab Sprout, no massa lluny de la proposta de companys com Chromatics, Telefon Tel Aviv o Holy Ghost! Obviant el menor Begone dull care (2009) (un error el té qualsevol), la parella mantindria els seus estàndards de qualitat en els posteriors So this is goodbye (2006) i It 's All True (2011).
L'únic detall reprotxable d'aquest Big black coat, el seu primer treball en cinc anys, és que la seva portada és un plagi no reconegut de la coberta del Darklands (1987) de The Jesus and Mary Chain. Amb aquest toc soul elegant i sensible intrínsec a la seva proposta, encara que una mica més experimentals i enfangats que en produccions pretèrites, amb major propensió per aproximar-se a les pastures del Detroit techno, la resta s'apropa a la perfecció.
BONUS TRACKS
The James Hunter Six
Hold on!
Daptone Records
Cantant blanc, veu negra. En plena febre de revisionisme soul, el veterà músic britànic reclama una plaça d'honor amb un àlbum que és pura ànima. Publicat sota l'empara de Daptone Records, segell amb un dels millors catàlegs en música negra del moment, Hunter proposa un viatge a les arrels del gènere amb deu talls que remeten al llegat de figures com Solomon Burke, Etta James o Sam Cooke.
Game Theory
Lolita nation
Omnivore Recordings
Una d'aquestes moltes bandes amb una repercussió escassa proporcionalment inversa a la vàlua del seu llegat. Formats el 1982 i separats vuit anys més tard, els californians Game Theory, congèneres d'Alex Chilton, R.E.M o The Replacements, van deixar rere seu sis elapés que són obres majúscules del power pop. Recorregut fonogràfic en el qual destaquen Real nighttime (1985), The big shot chronicles i aquest Lolita nation, originalment publicat el 1987 i que ara té a bé de reeditar Omnivore Recordings. El món ja se'ls va perdre una vegada, no tornem a cometre el mateix error.
KING
We are KING
King Creative
El trio de Los Angeles es va presentar el 2011 amb The story, EP que no va deixar d'acumular elogis i felicitacions de noms de la rellevància de Questlove, Prince o Erykah Badu. S'han pres el seu temps, però Amber i Paris Strother i Anita Bias per fi s'han decidit a debutar de llarg amb We are KING. Cinc anys més tard, el seu R&B adornat en dream pop i electrònica volàtil segueix resultant una arma de seducció massiva.
4. CAPÍTOLS
La vida a les clavegueres de Nova York
L'editorial Libros del KO publica uns textos xicotets en mida però grandiosos en les seves històries. Bajos fondos no és més que l'últim exemple d'aquest reguitzell de petits incunables.
Com ja va evidenciar en la compilació d'assajos Mata a tus ídolos (títol que els del KO van publicar el 2012 i ara tornen a reeditar), Luc Sante és un dels més àvids cronistes que ha tingut la ciutat de Nova York. I amb la quantitat d'excel·lents retratistes que s'han inspirat en la Gran Poma, això equival a afirmar, sense que em tremoli el teclat de l'ordinador, que és un escriptor de collons.
Qualitats per a l'observació punyent i posterior redacció aclaparadora que Sante (belga que fa 50 anys que viu a Manhattan sense renunciar a la seva ciutadania europea ni sol·licitar la green card) certifica en aquests Bajos fondos, en realitat la seva primera obra, originalment publicada en 1991.
Contracrònica del somni americà, Sante retrocedeix fins a finals del segle XIX i inicis del XX per, a través d'una tant truculenta com fascinant galeria de criminals, matons, corruptes i dolentots de tota mena, endinsar-nos en els fangars més ombrívols i putrefactes sobre els quals s'ha fonamentat el mite de la ciutat dels gratacels. La Nova York subterrània sobre la qual no llegiràs en els llibres d'història oficials.
Bajos fondos. Luc Sante. Libros del KO. Madrid, 2016. 400 pàgines.
EPÍLEGS
Marcos Ordónez
Juegos reunidos
Libros del Asteroide
No només és un dels nostres millors crítics culturals, sinó que Marcos Ordóñez també pot presumir de ser una de les firmes més recomanables del nostre espai literari (i si ell no farda de les seves virtuts, ja ho dic jo sense tallar-me un pèl).
Incidint en aquesta prosa de tall autobiogràfica que va iniciar amb Un jardín abandonado por los pájaros (2013), Ordóñez torna a tirar de records i vivències a Juegos reunidos. Un títol que sintetitza perfectament aquestes 300 pàgines, dispersa col·lecció de relats i novel·les breus que enamora des de la seva portada, il·lustració en la qual apareix el mateix autor passejant en Vespa per davant del Mels Drive-In, restaurant epicentre de l'obra mestra de George Lucas American graffiti (1973), pel·lícula aquí evocada en un conte? ressenya?... Tant se val! Uns quants paràgrafs extraordinaris.
Juegos reunidos, doncs, és un retorn al passat de Marcos Ordóñez, sentimental i nostàlgic, però també jovial i lluminós. Un homenatge a les seves fílies, amors i predileccions, a noms oblidats i siluetes menyspreades. I de fons, una Barcelona, ??aquella ciutat efervescent durant els setanta, de la qual conservem poc més que el nom. Una lectura deliciosa.
(Res millor per acompanyar aquests Jocs reunits que la playlist creada pel mateix escriptor)
Van Morrison
Toma interior
Malpaso
Costa de creure que un tipus tan malcarat, esquerp i asocial com Sir Van Morrison (Sir, no perquè senti reverència cap a ell, que també, sinó perquè va ser investit Cavaller de l'Ordre de l’Imperi Britànic la setmana passada) hagi creat una de les obres més belles i descomunals de la història de la música popular. Sensibilitat extrema per la progressió d'acords que l'autor d'Astral Weeks (1968) acompanya de versos no menys brillants, translació en paraules del seu tortuós interior. Faceta poètica ara posada de rellevància en Toma interior.
Destacant per la seva preciosa presentació, aquesta antologia amb edició a càrrec de Eamonn Hughes, especialista en cultura i literatura irlandesa, i amb les lletres impreses tant en la versió anglesa original com en la seva traducció al castellà; Toma interior recull una tercera part de la producció lírica de Van Morrision.
Més de 60 cançons seleccionades pel mateix Van Morrison i ordenades cronològicament entre les quals no falten, evidentment, clàssics perennes del seu repertori com Gloria, Brown eyed girl, Madame George, Moondance o Tupelo Honey. Un autèntic tresor per als seguidors del Lleó de Belfast.
5. ESPOILERS
Vinyl, una sèrie a 33 rpm.
HBO és la cadena responsable. Martin Scorsese i Mick Jagger són els productors. Terence Winter, autor de delícies en sèrie com Boardwalk Empire, el seu creador. El sempre notable Bobby Cannavale, el seu protagonista. I al costat d'aquest, un repartiment on descobrim noms com Olivia Wilde, Ray Romano o Ato Essandoh. Radiografia de l'escena musical a Nova York durant els anys setanta a través de la figura de Richie Finestra (Bobby Cannavale), un executiu discogràfic que intenta salvar econòmicament la seva discogràfica, American Century. Definitivament, Vinyl, en emissió a partir de demà, és la gran esperança catòdica de l'any.
6. AQUELL DIA
Pixar, una bona història d’animació 
No, no he oblidat que ahir va arribar als cinemes Zootròpolis, un dels llargs d'animació més esperats de la temporada. Una producció de Disney amb el segell creatiu de John Lasseter, el que equival a dir, amb l'etiqueta de Pixar. Estrena que em ve com anell al dit per, coincidint amb el seu 30 aniversari, parlar de la història de la productora que va posar potes en l’aire el món de l'animació.
John Lesseter treballava com animador a Disney fins que els peixos grossos del mastodont de l'entreteniment infantil el van acomiadar perquè no van veure gens clar el salt que aquest volia promoure cap a l'incipient món de l'animació generada per ordinador. No li van faltar ofertes de treball. Es va decidir per la que li van realitzar des de The Graphics Group, una divisió de Lucasfilms que poc després seria comprada per un Steve Jobs que acabava d'abandonar Apple després de partir peres amb el cofundador de l'empresa informàtica de la poma, Steve Wozniak.
La nova etapa de The Graphics Group es va certificar el 3 de febrer de 1986, dia en què l'antiga divisió es va constituir com a empresa, ara sota el nom de Pixar. La seva primera producció seria Luxo Jr., curtmetratge que tenia com a protagonista una llum articulada que acabaria convertint-se en el logotip de la casa. Li seguirien els també curtmetratges, tots ells dirigits per John Lasseter, Red’s dream (1987) i Tin Toy (1988). Amb la història d'aquesta joguina de llautó, Pixar guanyaria el seu primer Oscar, a més de ser la font d'inspiració del seu primer llargmetratge.
Toy Story es va estrenar el cap de setmana d'Acció de Gràcies de 1995, recaptant 350 milions de dòlars a tot el món. Un èxit descomunal al qual se li sumarien en els anys següents Bichos (1998), Toy Story 2 (1999), Monstres, SA (2001), Buscant en Nemo (2003), Els Increïbles (2004) i Cars (2006). Significat ja com el gran estudi d'animació, Pixar seria flirtejada per titans de l'entreteniment com Warner i Sony. Seria Disney, amb qui ja mantenia un acord de col·laboració, qui acabaria desemborsant 7.400 milions de dòlars per la seva adquisició. A més, John Lasseter passaria a ser el director creatiu d’ambdues marques.
El nou enllaç s'incoaria amb tres títols més que notables: Ratatouille (2007), WALL-E i Up (2009), moment en el qual Pixar va entrar en un sot creatiu del qual sorgeixen films intranscendents com Toy Story 3 (2010), Cars 2 (2011), Brave (2012) i Monsters University (2013); meres franquícies insulses d'èxits pretèrits. Gual imaginatiu del qual es reedificarien amb aquesta delícia d'emocions titulada Del revés (2015), pel·lícula dirigida per Pete Docter, qui ja havia evidenciat el seu talent amb l'autoria de Monstres, SA i Up.
Molt probablement el secret de l'èxit de Pixar es trobi en dos factors: la seva capacitat per estar en constant evolució adaptant-se en cada moment a les tècniques més innovadores sorgides en el món de l'animació i, molt especialment, la seva genialitat per vendre emocions a un públic que no té límits d'edat. A diferència de la gran majoria d'estudis dedicats al cinema d'animació, la factoria Pixar ha sabut idear històries que encanten al públic infantil però també atreuen els adults. O com va afirmar Lee Unkrich, membre històric d'aquesta fàbrica de somnis cinematogràfics: "Pixar és única perquè està formada per creatius i no per un grapat d'executius que prenen les decisions guiats pels diners. Es tracta d'explicar bones històries i això és part del nostre ADN".