La generació Z (les persones nascudes, aproximadament, entre els anys 1994 i 2010) ens estan deixant un món molt irreverent i d’una gran buidor existencial (porca troia!). Avui, us parlaré de les noves tendències que aquesta generació ha posat de moda a través de les xarxes socials. N’hi ha moltíssimes més, jo us n’explicaré només tres, perquè pugueu entendre, en primera persona, l’allau de tristesa que ens caurà a sobre. Si us n’expliqués més, el vostre cos i la vostra ànima (si és que encara queda algú amb ànima, ara es porta molt això de no tenir-ne, a menys que en puguis treure algun benefici econòmic) no ho podrien suportar.

Començaré per la tendència anomenada ghosting, que crec que és la base de totes les altres. Les persones que practiquen el ghosting —com molt bé indica l’arrel ghost (‘fantasma’)— són persones que són i actuen com un fantasma. Tot comença un bon dia a les xarxes socials: coneixes algú; interactueu durant diversos dies (via WhatsApp, Telegram; missatges privats de Twitter, Instagram o TikTok; trucades de telèfon; videotrucades...), i, de sobte, d’un dia per l’altre, sense cap motiu (aparent) i de manera totalment inesperada, aquesta persona desapareix i deixa d’interactuar amb tu per sempre més (no contesta ni missatges ni trucades ni res). En els casos més extrems, arriben a bloquejar totes les xarxes socials de la persona a qui ghostegen. Com podeu suposar, la persona ghostejada es queda amb un pam de nas i no entén res del que passa. Perquè els boomers puguin entendre la sensació que li queda a la persona ghostejada: és com quan tens problemes i tota la gent que està al teu voltant desapareix. Fa una mica de ràbia, però què hi vols fer.

Si ens endinsem, una mica més, en la perversitat d’aquestes noves tendències, ens trobarem amb l’'orbiting', que vindria a ser com un 'ghosting', però amb més mala llet

Si ens endinsem, una mica més, en la perversitat d’aquestes noves tendències, ens trobarem amb l’orbiting, que vindria a ser com un ghosting, però amb més mala llet. O sigui: és una persona que et deixa tirada d’un dia per l’altre, com en el cas del ghosting, però que continua orbitant per les teves xarxes socials: et fa un like a una foto; t’envia un missatge directe que, si li respons, o bé no et torna a contestar o bé tarda un mes a fer-ho; et fa un comentari a una publicació... La intenció és que no passis pantalla i continuïs tenint aquella persona (malvada) al cap. Perquè m’entenguin els boomers: és la típica persona que t’ha deixat tirada quan tot t’anava malament, però que et saluda pel carrer.

I, ja per acabar, i immersos plenament en la perversitat, tenim el cushioning —de cushion (‘coixí’)—, que vindria a ser quan t’utilitzen com un coixí. Són aquelles persones que tenen parella i que —sigui perquè tenen l’autoestima baixa o perquè la parella no els fa prou cas o s’avorreixen amb ella— busquen una persona o més d’una (en molts casos), amb qui no volen tenir cap vincle real, perquè els consoli, per desfogar-se, per flirtejar, per sentir-se desitjats o, simplement, per distreure’s. La majoria de la gent que practica el cushioning acaba fent ghosting quan es cansa d’interactuar. Pels boomers: vindria a ser aquell mariner que tenia un amor a cada port i fills escampats per tot el món.

Va, i ara un de regal: el cricketing. Com molt bé indica l’onomatopeia cric cric, són aquelles fantàstiques persones a les quals envies un missatge amb tota la il·lusió del món i es passen mesos sense respondre’t. I quan, finalment, creus que aquella persona ja ha passat a millor vida, t’arriba la resposta. Òbviament, tu ja no saps d’on baixa res, perquè en tot el temps que ha passat, tu ja has tingut temps de casar-te, separar-te, tenir fills i jubilar-te. Se’ls ha d’agrair, a diferència dels que practiquen el ghosting, que almenys responen. Com diu la dita: val més tard que mai.

En fi, com podeu veure, en tots aquests exemples que us he posat, es tracta d’individus amb una intel·ligència emocional quasi nul·la, incapaços de ser responsables afectivament, i que, per tant, quan es troben amb algun problema (que un adult afrontaria parlant), opten pel camí fàcil: fugir. Són incapaços d’afrontar i acceptar la realitat.