El vocabulari és la base moral de la política; per això, quan Salvador Illa diu que per “normalitzar” Catalunya caldria que Puigdemont o Junqueras poguessin concórrer a unes eleccions al Parlament, el mateix president sap que no utilitza un terme gens neutral. En primer lloc, la normalitat (o encara més en concret, la “normalització”) és el mot amb el qual els catalans s’han referit durant lustres a la política lingüística relativa a la immersió. Després d’anys de viure en una fantasia on hom creia que el català era la llengua vehicular en l’educació i a la majoria d’afers de la vida quotidiana, com ara el comerç i la sanitat, ara comprovem que el sistema fou una espècie de wishful thinking que amagava una societat on la diglòssia i el fals bilingüisme aniquilaven la llengua de mica en mica. Així doncs, la normalitat ens porta directament al símbol pompós que té com a objectiu tapar el món dels fets.

Al seu torn —i això és especialment rellevant en la figura d’un exministre de la sectorial sanitària en temps pandèmics—, el vocabulari de la normalitat ens obliga a viatjar als temps on l’estat d’excepció vírica va comportar una turbo-recentralització de l’Estat com a via alternativa per dinamitar el ja escàs poder de les autonomies. Parlar de tot això sembla retrotreure’ns al neolític, però el lector deu recordar perfectament com —durant l’apogeu de la paüra que provocà la Covid— els governants espanyols es referien sovint a la gestió pública posterior a la irrupció del bitxet malèfic com “la nova normalitat”. Aquesta, en definitiva, fou l’expressió més embellida amb què els buròcrates ministerials volien fer entendre a la població que la llibertat de les últimes dècades arribaria a la seva fi; no cal ser un conspiranoic per veure que aquesta coacció no només es referia a l’àmbit sanitari.

Quan la primera instància del país convoca els antics líders del procés a sumar-se a la “normalitat”, en resum, certifica que el clima de pacificació autonòmica viu sota l’amenaça de l’excepcionalitat i de la llibertat condicionada. Aquesta intenció no prové únicament de la mala llet del president 133, sinó que ha estat dòcilment facilitada per Puigdemont i Junqueras, que hipotecaren la seva llibertat política a la magnanimitat de l’amnistia (en si mateixa i per definició, un posar entre parèntesis la legalitat vigent per apel·lar al bé major del perdó). Paral·lelament, els termes d’expressió del president denoten —en un pla inconscient, si es vol— que el mateix Illa és prou sabedor que ell no passaria els dies a la plaça de Sant Jaume sense l’aplicació de l’article 155 i la soferta tasca dels abstencionistes indepes. Quan el president es fa amo de la normalitat, també assumeix el monopoli de la violència.

Quan la primera instància del país convoca els antics líders del procés a sumar-se a la “normalitat”, certifica que el clima de pacificació autonòmica viu sota l’amenaça de l’excepcionalitat i de la llibertat condicionada

Mentre al món les relacions (naturals, afegeixo) entre la força i la política es fan progressivament evidents i el dret internacional cada vegada s’assembla més a la poesia, en tribus com la nostra comprovarem com aquest clima de coacció s’exerceix d’una manera més soterrada i miserable. Això explica fenòmens d’aparença tan distinta com la interiorització del paper de la Generalitat postprocés com un òrgan repressor i el fet que l’independentisme cada vegada compri l’imaginari d’Aliança Catalana amb més desvergonyiment. Mentre Illa podrà anar descrivint l’independentisme unilateralista com a “no normal” —o directament "anormal", com passava a la gran Young Frankenstein—, a juntaires i republicans no els quedarà més remei que arrapar-se a la defensa nostàlgica d’una Catalunya dels sis milions on, per salvar l’estat del benestar, caldrà fotre fora molts conciutadans.

Caldrà estar ben preparat per a tot això, car aquesta nova normalitat no es cura a base de teràpia (a saber, el treball d’assumir les simbologies adquirides com a inventades) ni amb tones de vacunes que ens permetin respirar de nou. S’acosten dies molt fotuts i ens caldrà tenir molta força. Les paraules no són cap broma.