Més d’un lector se sorprendrà si dic que, de sempre, quan obro una aixeta, considero una benedicció que en ragi aigua. Em passa el mateix amb la llum, la qual cosa en la vida avançadament electrificada que tenim segur que farà somriure a més d’un. No hi puc fer més. Vinc d’un poble en què la gent rentava la roba als rentadors col·lectius; d’una terra de pagès que és de regadiu gràcies al fet que avis i besavis van buscar i van saber trobar en l’aigua una sortida per a sobreviure i progressar al camp. Més de 100 anys enrere, la gent es va espavilar per fer mines, pous, pantans (el primer inaugurat el 1919 i el segon el 1973), complexos sistemes de distribució de l’aigua i una infinitat de basses per emmagatzemar-la. En definitiva vinc d’un entorn i arrossego unes vivències personals en què l’aigua té molt de valor.

Com que la sequera que estem patint a Catalunya és intensa, persistent i molt preocupant, m’ha semblat oportú aportar algunes consideracions sobre el que ens espera i de quina manera podríem alleugerir un problema que tot sembla indicar que ha vingut per quedar-se.

Un primer punt previ que hem de tenir present, per obvi que pugui resultar, és que l’aigua és un bé públic, el que vol dir que provinent de llacs, de rius, de sota terra, caiguda del cel, vingui d’on vingui, l’aigua és de tots, no és una propietat privada. Sí que se’n permet fer un ús privat, però sempre que es disposi de l’autorització corresponent per part de l’Administració pública.

Un segon punt servirà per situar-nos en el context. La demanda d’aigua a Catalunya mesurada en litres persona i dia s’estima en uns 920 litres, per bé que els consums són molt diferenciats entre conques: a les internes (Girona, Barcelona i costa de Tarragona, on hi viu el 92% de la població i es consumeix el 40% del total d’aigua) els consums corresponen a ús domèstic un 44%, ús industrial 20% i ús agrícola, 36%; a les conques de l’Ebre (Lleida i Tarragona fins al delta, on hi viu el 8% de la població i es consumeix el 60% de l’aigua) el 95% es destina a usos agrícoles. Així, el primer gran consumidor d’aigua a Catalunya és el sector agrícola, amb més del 71% del total.

Sobre el consum domèstic de l’aigua, actualment és d’una mica menys de 120 litres persona/dia, una xifra baixa en el context internacional, amb l’afegit que evoluciona de manera favorable si es té en compte que, per exemple, fa 20 anys cada català consumia a casa seva uns 144 litres persona/dia.

No cal donar dades per a il·lustrar la gravetat de la sequera, ens arriben diàriament pels mitjans de comunicació i segurament ho viurem en pròpia pell si no plou aviat i molt. La imatge de la sola seca dels pantans, de les cases i de les esglésies que abans estaven anegades, és per ella mateixa desoladora. D’aquí on som fins a l’emergència hídrica només hi ha un pas si és cert, com diuen la majoria de científics, que el problema va lligat al del canvi climàtic.

Sembla bastant evident que ens situem en un escenari en què l’escassetat d’aigua serà una constant. Si és així, ens haurem d’adaptar a la nova situació tot prenent mesures pal·liatives i mesures de transformació, aplicables a dos grans àmbits: d’on obtenim l’aigua i quin ús en fem.

Pal·liar la sequera en la seva obtenció vol dir, entre altres coses, recórrer molt més que ara a la reutilització de l’aigua (prèvia depuració i potabilització). Les previsions de l’ACA en aquest àmbit són de quasi duplicar la regeneració en 4 anys per a arribar als 100-110 hectòmetres anuals. També vol dir extreure més aigua dels aqüífers subterranis (mentre no s’esgotin) i resoldre les pèrdues d’aigua en el transport i la distribució. A nivell individual, pal·liar la sequera vol dir regar menys els jardins, no canviar l’aigua de la piscina... Al camp, lamentablement, no hi haurà més remei que regar menys les plantacions. Tots plegats ho passarem com puguem mentre no arribem a un nou model d’obtenció i ús de l’aigua diferent de l’actual.

En l’obtenció d’aigua, els principals canvis vindran de recórrer a recursos que a Catalunya estan poc explotats: dessalinitzar molt més que ara i aprofundir en la reutilització tantes vegades com calgui i la tecnologia ho permeti. Una via i una altra són substancialment més costoses que les vies d’obtenció actuals, o sigui que preparem-nos per a augments de preus, sobretot a les conques internes. Pel que fa a la manera com utilitzem l’aigua, dos apunts a tall d’exemple: cal una mena de revolució en el primer sector consumidor, l’agrícola, en el que hi ha gran recorregut per a l’estalvi i l’optimització; també caldran canvis d’actitud respecte a l’aigua a casa, com ara oblidar-se de les banyeres, tancar l’aigua de la dutxa quan ens ensabonem, passar a jardins que requereixin poca o gens d’aigua i tal vegada prescindir de les piscines particulars...

Tocarà estrènyer-se el cinturó hídric i canviar la manera com obtenim i tractem un recurs tan valuós al que molta gent, fins ara, no li havia prestat atenció. Els preus hi poden ajudar, i molt.