Jordi Barbeta té raó de dir que la millor cosa que els catalans podrem fer en els pròxims anys és dedicar la intel·ligència a mirar de trobar maneres personals d'escapar-nos de la política. Per més salvatge que sigui la carnisseria ucraïnesa, em sembla que el proper mur de Berlín no es construirà pas a la frontera amb Rússia. Això ho diu la propaganda de l'OTAN i s'ho creuen els titelles de Vichy que viuen de fer ombres xineses amb els traumes del passat. A Catalunya es veu molt clar que els rendiments de la violència han canviat, i que la sang humana comença a resultar un valor tan retòric i cinematogràfic com el suc de tomàquet.

En la meva opinió, el mur de Berlín del segle XXI s'intentarà construir no pas a Finlàndia sinó als Pirineus i no estarà fet de filferro i formigó ni impedirà la circulació de persones i mercaderies. Serà un mur mental, que és la mena de mur que ara surt a compte construir gràcies a les xarxes socials i a la intel·ligència artificial. Perquè Àfrica torni a començar als Pirineus n'hi ha prou que els catalans no es puguin escapar mentalment d'Espanya i que, per tant, els neguits i les contradiccions de Barcelona no puguin arribar a Europa amb una veu pròpia i civilitzadora. Espanya ha servit de banc tòxic als països rics del continent des dels temps de la llegenda negra i els costums costen de canviar.

L'estat nació occidental, que va ser un invent magnífic en el seu moment, ja no té capacitat per competir amb els fills bords que va escampar pel món. En els anys dolços de la globalització els europeus van arribar a mirar Espanya com una promesa de felicitat i redempció, en part confosos per l'eufòria hedonista del moment. Ara, amb la ferida que Catalunya ha infligit al règim del 78, l'Estat espanyol tendirà a molestar i a espantar cada cop més a les cancelleries europees. Els problemes i les contradiccions peninsulars tornaran a esdevenir un mirall amplificador de les inseguretats i els temors del continent, com en els vells temps, quan els espanyols eren els leprosos d'Europa.

Els partits del Parlament s'han convertit en els pilars d'una teranyina de perversions que només serveix per alimentar un sistema envellit i fraudulent. Els polítics catalans potser estan atrapats en les lògiques verinoses de la repressió, però la resta del país no té per què estar-ho

La veritat és que, entre els llestos que volen construir una Espanya nova sense passar pel referèndum, i els franquistes que preferirien exterminar Catalunya abans de canviar res, els catalans tenim poc marge per recolzar-nos en la política. Els partits del Parlament s'han convertit en els pilars d'una teranyina de perversions que només serveix per alimentar un sistema envellit i fraudulent. Els polítics catalans potser estan atrapats en les lògiques verinoses de la repressió, però la resta del país no té per què estar-ho. Els electors catalans ja han pagat amb la pena i la humiliació la feblesa d'haver-se deixat enredar durant el procés; no cal que ara corrin la sort dels polítics i els partits i es rebaixin a sostenir les comèdies espanyoles.

De les ficcions cal saber marxar-ne a temps. És important recordar que les mateixes ficcions que et poden ajudar a superar una època difícil (per exemple, la Transició) et poden enfonsar en un altre (per exemple, ara que ja sabem quant val un 155). Deixant de banda els funcionaris, que cobren diners públics, el país no deu res als seus representants, sinó més aviat tot el contrari. No pot ser que TV3 tingui tanta influència sense que ningú se la miri. No pot ser que el somriure cínic de Yolanda Díaz i la prosa llefiscosa de l'Iván Redondo no facin el mateix fàstic que VOX, a Catalunya. No pot ser que el millor argument de l'oposició a ERC sigui que Pere Aragonès és un home baixet.

Els nois d'ERC ja fan la seva feina, que és convertir la política autonòmica en una pel·lícula dels germans Marx. Si hi havia la possibilitat de fer alguna cosa millor, els amics de Puigdemont l'han acabat de destruir, com ja vam avisar a Casablanca, i en aquest diari, en els temps de Quim Torra i de Laura Borràs. No saltarem el mur fent-nos els proscrits i els perplexos en ple any electoral, per molta filosofia que hi posem. L'única manera de crear una dialèctica política que no ens ensorri és pensar a llarg termini i viure a Catalunya com si estiguéssim en una dictadura. Val més deixar que els espanyols facin la feina bruta i, en comptes de mirar nosaltres els polítics, com preveuen els algoritmes, esperar que siguin els polítics els que ens mirin a nosaltres.

Al capdavall, com deia Macià Alavedra, els autèntics líders te'ls trobes al mig del camí; no t'ensenyen la cuixa des del voral d'una carretera esperant que t'aturis a donar-te un instant de satisfacció.