Aviam si ens aclarim d’una vegada. Ara per ara, la independència de Catalunya només es pot aconseguir mitjançant una insurrecció organitzada, que a més tingui èxit en el camp de batalla i sigui reconeguda internacionalment. L’Estat espanyol mai estarà ben disposat a cedir a les bones el seu domini i no cal discutir que la seva superioritat militar sempre serà determinant. Aquesta opció la podem descartar perquè els catalans sempre han estat un poble més comercial que conqueridor i pocs estan disposats a jugar-se la vida ni el patrimoni. Ja he escrit altres vegades que l’Estat està disposat a matar i els catalans, que no són tan rucs, s’estimen la vida. Això és més clar que l’aigua.

Probablement per això, el president Aragonès i el president del seu partit, Oriol Junqueras, ja han deixat clar que renuncien a la declaració unilateral d’independència i aposten per acordar amb l’Estat un referèndum d’independència. Això recorda molt el mite de Sísif. Aquell que es va passar de llest i els déus el van condemnar a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on havia de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim i així indefinidament. 

La idea del referèndum pactat ja es va plantejar fa uns anys des de Catalunya i amb alguns suports a Espanya. A Catalunya, el grup d’experts liderats per Carles Viver i Pi-Sunyer va elaborar un informe sobre les possibilitats constitucionals d’una consulta. Però a Espanya també es van prodigar articles i dictàmens de juristes de reconegut prestigi, inequívocament contraris a la independència de Catalunya, que avalaven la legalitat d’un referèndum a Catalunya. Un pare de la Constitució com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia escrit: “La autodeterminación como consecuencia del principio democrático es una indeclinable reivindicación de la conciencia nacional. Tanto por ser esta integradora como democratitzadora (...) la autoidentificación en la que la autodeterminación consiste ha de responder a los títulos históricos y a las señas de identidad que configuran cada pueblo que se autodetermina. La autodeterminación no es invención arbitraria, sino necesidad histórica” ( Derechos históricos y Constitución, Taurus 1998). Un altre jurista, que va ser membre del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va escriure el següent: “Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum… Pero si [el Gobierno catalán] lo ha pedido es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento) la idea de una España sin Catalunya.(El País 8/10/2012).

Un tercer jurista, catedràtic de Dret Constitucional, fundador de Ciutadans, el profesor Francesc de Carreras va escriure això a La Vanguardia el 20 de setembre de 2012 “A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?(...) Y la única manera de averiguarla es votando. Todo lo aquí planteado no es nuevo, ya que encaja dentro de la filosofía del dictamen del Tribunal Supremo del Canadá de 1998 en relación con la hipotética secesión de Quebec (...).  Si una comunidad plantea seriamente que desea separarse de España, la única salida democrática, agotadas las posibilidades de acuerdo, es utilizar los procedimientos previstos en nuestro Estado de derecho”.

Tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre’l a referèndum. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara

Existien vies constitucionals per fer el referèndum. Fins i tot els socialistes catalans van defensar durant un temps el dret a decidir. El referèndum es podia fer i el Parlament va demanar l’any 2014 al Congrés el traspàs de la competència per convocar-lo. La proposició de llei catalana, defensada pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, va ser rebutjada per 299 vots contra 47. Tenia majoria absoluta el PP, però no era una qüestió de majories o minories, ni de legalitat constitucional, era i és una qüestió d'estat i l’Estat —tornem-hi— no està disposat a cedir el seu domini. És més, de llavors ençà l’Estat no ha fet més que rearmar-se per infligir una derrota als catalans, no només política, també judicial, econòmica, fiscal, cultural i lingüística, perquè no puguin aixecar el cap per una generació. Ja ho va dir Espartero, “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

Així que la proposta d’Acord de Claredat que ha tornat a anunciar el president Aragonès sembla ben bé un “parlar per parlar” que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà prou. No és una mala tàctica la que practica el partit d’Oriol Junqueras, que consisteix a ocupar l’escenari politicomediàtic aplicant la teoria daliniana, “que parlin d’ERC encara que sigui bé”. És també si fa no fa la mateixa tesi aplicada al futbol de Johan Cruyff sobre la possessió de la pilota: “Mentre la tenim nosaltres, no la tenen ells”. Fins ara el parlar per parlar ha donat bons resultats a ERC i probablement li'n continuarà donant. Les enquestes preveuen que a curt termini ERC no tornarà a guanyar gaires eleccions, però també assenyalen que sempre tindrà prou representació per col·locar la seva gent en els diferents governs municipals, comarcals, provincials i nacional i aquest és el poder polític que perdura fins que arribin temps millors. Ara bé, tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, al màxim que podria arribar és a una reforma de l’Estatut. Un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre a referèndum. El fitxatge de la professora Astrid Barrio per dissenyar la proposta ja marca el camí. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara.

Arribats a aquest punt, com els catalans no se’n surten amb la política, no tindran més remei que canviar el xip, ser resilients i buscar-se la vida en altres terrenys més propicis. Potser la tecnologia oferirà en el futur nous instruments perquè els ciutadans s’independitzin progressivament de l’Estat pel seu compte. La intel·ligència artificial, la tecnologia blockchain, les criptomonedes... ja estan propiciant noves formes de subversió i tot està per fer i tot és possible.