Inicialment, volia fer un article sobre el nou exèrcit alemany. Em van saltar totes les alarmes amb la notícia que Alemanya preveia ampliar el seu exèrcit dels prop de 184.000 soldats que té en l’actualitat a gairebé mig milió en deu anys —la meitat actius i la meitat reservistes. Em van venir al cap tots els documentals que tenim a Netflix i altres plataformes sobre la Segona Guerra Mundial. Això, sense tenir en compte que soc un obsés de la història de les dues guerres mundials i que em conec de memòria les platges del desembarcament de Normandia, les Ardenes i la línia Maginot. També m’he empassat un munt de llibres d’Antony Beevor, l’autor per excel·lència de les grans trames bèl·liques del nostre segle XX.

Però abans posar-me a argumentar sobre el futur perill nazi, se’m va acudir preguntar-li a la IA quants soldats té cada país, entre actius i reservistes. La IA és prou fiable per a aquestes aproximacions. El resultat em va deixar de pedra. És cert que som davant d’un nou paradigma armamentista, amb els drons i els soldats-robot. Una mica com va passar amb l’arribada de les armes de foc, del tanc, de les comunicacions o dels avions. I amb l’armament atòmic, és clar. Però, al final, calen homes i dones dedicats a l’exèrcit. Sigui per anar a les trinxeres o per pilotar drons. Per tant, el nombre de soldats dedicats a la defensa de cada país en determinarà la capacitat real d’autodefensa.

Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya i França estan entre 130.000 i 250.000 soldats per estat. Un a un, no existim com a exèrcit. La tranquil·litat ens la donaven els prop de dos milions de soldats que tenen els EUA. Perquè, en teoria, l'OTAN, que agrupa tots els “aliats” dels americans, ens dona una força de combat inigualable de gairebé 3,5 milions de soldats. Aquest enorme exèrcit, quan era clar que l’aliança atlàntica era d’una fortalesa indestructible, ens podia deixar prou tranquils per anar tirant, amb poques ganes d’augmentar les lleves militars. L'OTAN és, en essència, un tractat de defensa entre els seus estats membres, que els obliga a defensar-se col·lectivament en cas de ser atacats. Amb l'OTAN vetllant per nosaltres, podem dormir en pau.

No tinc cap dubte que, si no ens preparem per a la defensa, si no tenim una indústria que ens ajudi a afrontar els nous reptes en matèria de defensa —que aquest cop no podem subcontractar a la Xina—, la nostra civilització no només pot deixar de ser rellevant, sinó que pot desaparèixer

El problema dels alemanys és un altre. Tenen por dels russos. I la fugida de tropes americanes —que per ordres de Trump abandonen a poc a poc el seu territori— no hi ajuda. Perquè, més enllà de l'OTAN, volen mecanismes de defensa i soldats propis. Ho he acabat d’entendre parlant amb un bon amic que té una dona d’Estònia. Estònia té uns 18.000 soldats i una força de reservistes d'uns 38.000 efectius. Té 267 kilòmetres de frontera amb Rússia. També vol doblar el seu exèrcit fins a un total de 100.000 homes per al 2030. La por a l’amenaça russa és bestial. La llista de països europeus amb frontera amb Rússia és força llarga: Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Bielorússia i, deixo per al final, Ucraïna. Els sis primers pertanyen a l'OTAN; Bielorússia és aliada de Rússia, i a Ucraïna —com tots sabem— és on fa més de quatre anys que hi ha una guerra de fronteres a l'estil de la Primera Guerra Mundial. Rússia manté l’ocupació de quasi un 20% del territori i les posicions al llarg d'uns 1.200 km de línia de combat. Hi ha actius prop de mig milió de combatents de cada bàndol. Per això els països que tenen frontera amb Rússia estan tots ells augmentant els soldats i preparant unes línies defensives a la frontera. Rússia, a nosaltres, ens queda molt lluny, perquè, per terra, la nostra frontera és només amb França. Però la inversió en defensa i en soldats per als països fronterers amb Rússia és fonamental.

Així doncs, què ha de fer Alemanya? Mentre Rússia estigui en peu de guerra, preparar-se per a la seva defensa. Què han de fer Catalunya i l’Estat espanyol? Posar-se a disposició dels aliats de l'OTAN per ajudar a construir una defensa que ens permeti continuar gaudint de la pax romana dels darrers vuitanta anys. No tinc cap dubte que, si no ens preparem per a la defensa, si no tenim una indústria que ens ajudi a afrontar els nous reptes en matèria de defensa —que aquest cop no podem subcontractar a la Xina—, la nostra civilització no només pot deixar de ser rellevant, sinó que pot desaparèixer. No menystinguem, ni per bonisme ni per ignorància, que el mal existeix, i que també és dins nostre, dient-nos a cau d’orella que tot això de la guerra ja ho tenim superat. Ho tenim superat perquè fa tres generacions que construïm la pau sobre un ordre mundial que —ens agradi o no— per defensar la pau, es prepara per a la guerra.