Tot el que ha passat recentment a Adamuz i Gelida ens ha fet, com en tantes altres ocasions, reconsiderar la nostra escala de prioritats en l'àmbit de la informació. Una cosa que era escandalosa fa pocs dies ha passat a un evident segon pla. Però no voldria —previ condol a totes les víctimes de tots dos sinistres ferroviaris— deixar de parlar d'un tema que continuarà sent notícia, malgrat tot, els dies vinents i el tractament mediàtic del qual m'ha amoïnat.

No vull imaginar-me el que deu estar passant pel cap dels incomptables fans de Julio Iglesias. Quan un ídol és posat en qüestió per l'opinió pública arran d'informació que coneixem pels mitjans de comunicació, la primera reacció de llurs caps deu haver estat negar-ho. I sens dubte hi ha una probabilitat, que no puc avaluar en el seu quàntum, que tinguin raó; que els horrors que algunes dones diuen que han ocorregut a l'interior de les cases del cantant són invents, fabulacions realitzades amb ànim de revenja o per interès lucratiu. No ho sé. Només crec que cal —en aquest com en tants altres casos— reivindicar la presumpció d'innocència, encara que sé que els qui ara defensen l'honestedat del cantant a capa i espasa no han concedit el mateix marge de credibilitat a altres —sobretot si els consideraven enemics— quan van ser acusats de coses semblants o fins i tot pitjors. En realitat, el cas de Julio Iglesias és mimètic a tants d'altres en moltes coses. Molts s'assemblen pel que fa al valor concedit a les denúncies d'abusos sexuals: la dona, no pel fet de dir que és víctima pot apropiar-se d'una patent de veracitat absoluta, i de la mateixa manera hem d'admetre el calvari al qual han estat sotmeses víctimes d'aquests abusos que no van ser cregudes i, per això, van ser doblement victimitzades. I, d'altra banda, hi ha el fet que en la justícia tenir un bon (i car) advocat atorga més probabilitats de sortir indemne d'una acusació o d'aconseguir que la pròpia tiri endavant.

Crec que cal —en aquest com en tants altres casos— reivindicar la presumpció d'innocència

Parlant d'una altra cosa, hi ha el veritable horror subjacent i estructural: una suposada prostitució lliure i tants altres casos de mera feina domèstica poden amagar la terrible i estesa xacra de l'esclavitud sexual confosa amb explotació laboral, de la qual, cal advertir, ni tan sols el Primer Món està totalment lliure de caure, però que en certs contextos de pobresa o ignorància dels límits dels propis deures pot ser encara més propera, profunda, incomprensible i dolorosa.

Finalment, cal tenir en compte que la fama corroeix tot sovint l'ànima de qui la té, però també de qui la mira. En el primer cas, perquè la supèrbia el pot fer arribar a pensar que té dret a tot, i fins i tot a creure que les víctimes del seu tracte són éssers privilegiats per estar en contacte amb ell i sotmetre's als seus desitjos. Sí, però també pot omplir d'avarícia, producte al seu torn de l'enveja, l'ànima de qui contempla aquesta fama. Hem conegut diversos casos d'intents d'extorsió que han acabat amb el descobriment de les falsedats al·legades per les persones denunciants. Perquè sí, la denúncia falsa existeix i és judicialment poc perseguida.

Esperem, doncs, amb calma en aquest cas —com hauria de ser en tots— que la justícia dilucidi el que ha succeït. Sense pressa per arrabassar condecoracions, plaques als carrers o premis a qui fins fa no res i, fins i tot sabent del seu comportament públic libidinós, ningú va dir una paraula crítica. I menys encara en l'àmbit públic. Després, si es comproven els fets al·legats, que caigui sobre ell el pes de la llei i l'oprobi de la gent. Però si, pel que sembla, la investigació té una antiguitat de quatre anys, crec que bé podem esperar una mica més, sobretot ara que se'ns acumula la feina d'indagar i conèixer en tants altres fronts d'igual o molta més importància.