A casa vivim de lloguer i —a causa de la provisionalitat que això comporta i també, per què no dir-ho, d’una militant escassedat de diners— no havíem volgut instal·lar aire condicionat al pis. Durant l’últim lustre, hem intentat pal·liar la foguerada climàtica de la llar amb una sèrie infinita de ventiladors, iniciativa de conseqüències nefastes, car les andròmines en qüestió no han fotut cap mena de servei (contràriament, s’han limitat a repartir l’aire caldós amb més entusiasme per veure si podien matar-nos). Els amics, gent avesada a la praxi, ens havien recomanat que compréssim un pingüino, però la meva costella i jo, d’una forma absolutament incomprensible, preferíem passar l’estiu com dues bledes escaldades només per no dirigir-nos a un dels establiments que tenim tot just a deu minuts del Call per comprar-ne un. No era un problema de pasta; simplement, gaudíem essent tossuts.
Em corregeixo, perquè aquesta conducta forassenyada no només s’ha d’imputar a la nostra ànima caparruda. Encara diria més: comparteixo amb la meva estimada una espantosa porfídia que em relliga a anhelar el dolor autoinfligit; en el meu cas, la malaltia s’ha expressat —durant diverses etapes de la vida— en el consum desmesurat de llibres, mam, estupefaents i una multiplicitat oceànica d’anus. Pel que fa a l’Alba, el seu amor a la dissort es manifesta d’una faisó més sibil·lina, a través d’una compulsió ermitana i una descura de les seves nafres (em perdonareu la vaguetat, però si concreto més se m’enfadarà —amb raó—, dient-me que només xerro dels seus defectes). És per això, goso insistir, que hem arribat a demorar fins a un lustre la compra del pingüino, el qual, una vegada instal·lat a casa sense cap mena d’esforç, ens ha permès respirar de nou i passar aquest enèsim estiu africà amb una dignitat ben merescuda.
Tendim a pensar que l’amor es funda en allò millor de nosaltres mateixos i, per conseqüència lògica, que les persones decideixen compartir la vida aristotèlicament, optimitzant (ecs) llurs millors qualitats. Contràriament i fatal, acabem units de manera inexorable a l’alteritat, i més encara si es tracta d’una parella, mercès als racons existencials més execrables de la pròpia identitat. Jo podria pensar que l’Alba m’estima per la meva intel·ligència i el meu geni (trets que, en realitat, són infinitament inferiors al que jo pressuposo), però, en realitat, l’únic interès que li desperto és la meva infinita estultícia i la condició tolida a l’hora d’afrontar les mínimes exigències pràctiques del quotidià. Al seu torn, jo l’hauria d’adorar per la seva fortalesa i valentia, que mai no he vist encarnades així en cap altre humà, però romanc al seu costat, bàsicament, a causa de la seva contumàcia en el més absolut deliri.
Tendim a pensar que l’amor es funda en allò millor de nosaltres mateixos i, per conseqüència lògica, que les persones decideixen compartir la vida aristotèlicament, optimitzant (ecs) llurs millors qualitats
Això s’expressa de forma objectiva en el cas del pingüino, un ésser benigne que ha aparegut a les nostres vides només quan ens acostàvem a la mort per ebullició i fins i tot els amics més fidels ja no gosaven venir a sopar a casa. El pingüino ha entrat a casa, en definitiva, només quan la nostra espantosa protèrvia havia adquirit unes dimensions incomprensibles fins i tot per a dos masoques de la vida. Hom deu pensar que, una vegada adquirit el pingüino, i per la mateixa regla de tres, el nostre amor s’hauria d’extingir per manca de dol. Que no s’esveri el lector ni les respectives famílies, perquè fa dies que el rentaplats se n’ha anat a prendre pel sac i, en comptes d’acatar la inexorable reparació i clatellada econòmica, a casa intentarem ressuscitar-lo de les formes més absurdes i improductives. Això ens donarà aire, to sum up, durant uns mesos, i així podrem tornar a exercitar-nos en l’atracció conjugal vers la impotència.
Potser algun dia s’acabaran les penúries i tots els electrodomèstics rutllaran la mar de bé. Cal témer aquest moment futurible, puix que, contràriament a un servidor (qui, a pesar d’anys de teràpia, continua gaudint molt més de la penúria que dels èxits), la meva costella ha anat fent les paus amb la vida amb un seny admirable. En això penso cada nit quan l’Alba marxa al llit i jo, servidor i tan bon company com em permet Immanuel Kant, duc el pingüino a l’habitació conjugal perquè descansi fresca com un gaspatxo de cirera. Mentre la costella s’endormisca, jo miro documentals espantosos d’assassins en sèrie a Netflix al saló, amb l’única companyia d’un dels setanta ventiladors que compràrem fútilment, pensant en el dia que m’abandoni mercès a l’impuls vital i el tremp d’un expert en Foster Wallace o d’un monitor de CrossFit. Potser farà bé, pobreta meva, perquè ja és hora que abraci la pau del gaudi.
En aquests moments, mentre lluito inútilment per adormir-me, sento el pingüino de lluny —tant magnànim com resistent— dient-me que no passi ànsia, que l’instrument a reparar és dins meu, però que la gelor tot ho dissimula.