Que TV3 sigui sempre notícia no és una bona notícia. El país ha normalitzat que suri en l’opinió pública una polèmica contínua vinculada a la seva televisió pública. D’entrada es podria dir que és una mostra de salut democràtica, que la televisió tracta allò que interpel·la la ciutadania i que manté viu el debat públic en comptes d’endormiscar-lo i vinclar-lo als interessos de la classe política de torn. El fet, però, és que l’excita pel motiu contrari: poc o molt, els catalans són conscients que la televisió pública és un filtratge del panorama polític del país i, malgrat que mantenir la fe en la política ja no és tan freqüent, em sembla que el català mitjà encara confia prou en TV3 perquè, fent-li d’altaveu, resolgui les frustracions que la política ja no resol. En general, és més fàcil que algú mostri indignació per un reportatge del 324 que per unes declaracions de Pere Aragonès, perquè TV3 encara no ha entrat a la parcel·la mental que els catalans dediquen a tot el que els produeix indiferència.
Essent una funció cabdal de TV3 la normalització de la llengua catalana, l’espectador té sovint la sensació que rema en la direcció radicalment oposada, en una mescla d’incompetència professional i de marc mental espanyolitzat
La setmana passada llegia la columna Coses estranyes que passen als informatius de TV3, de Josep Sala i Cullell. Esquemàticament, Sala hi exposa els problemes de biaix polític que hi detecta. La qüestió amb TV3 és que no només el que queda dins el perímetre dels informatius és notícia diària. Dilluns mateix, la polèmica girava al voltant del Planta Baixa d’Agnès Marquès i del fet que ningú no s’havia pres la molèstia de cercar un expert en desinfecció de carmanyoles que parlés català. El conflicte lingüístic és majoritàriament el que converteix —justificadament— la televisió pública en l’ase dels cops dia rere dia, perquè essent una funció cabdal seva la normalització de la llengua catalana, l’espectador té sovint la sensació que rema en la direcció radicalment oposada, en una mescla d’incompetència professional i de marc mental espanyolitzat.
L’humor és una manera de tapar que, amb els diners de tots, la capacitat i voluntat d’informar de la televisió pública del país viu instal·lada en una mena de suspensió tensa
Sembla també que la televisió pública no hi acaba d’estar del tot incòmoda sent el centre d’atenció. Només cal entrar al perfil d’Instagram del 324 o de 3cat per repescar els últims vídeos més polèmics. L’estratègia de TV3 a les xarxes és la viralització —com fa la majoria d’usuaris amb voluntat de captar seguidors—, però TV3 està disposada a fer-ho a qualsevol preu, fins i tot si cal deixar-s’hi el prestigi. D’ensenyar com fer una fel·lació amb un plàtan per la Marató a publicar cíclicament reels sobre l’ecoansietat perquè s’hi acarnissin els boomers, si TV3 vol tornar a ser presa seriosament, s’ha de replantejar una estratègia a les xarxes en què la notícia sigui la notícia i no qui la fa. Hi ha un mem que corre quan el 324 rellisca, on un usuari es pregunta seriosament si el 324 és un perfil de notícies reals o és com El Mundo Today. L’humor és una manera de tapar que, amb els diners de tots —com en el cas de la funció de normalització lingüística—, la capacitat i voluntat d’informar de la televisió pública del país viu instal·lada en una mena de suspensió tensa.
TV3 és avui un ninot de plastilina que cadascú modela al seu cap amb mans de desesperació. Perquè, en un moment en què costa molt creure en alguna cosa, en aquesta tele encara hi volem creure
Fent aquesta anàlisi, costa de saber si TV3 arrossega controvèrsies pel contingut que ofereix o pel context polític i per la incidència concreta que té el segon sobre el primer si no hi ha ningú prou delicat dedicat a llimar el biaix que, d’altra banda, tenen totes les televisions públiques, perquè no sigui motiu de polèmica. TV3 és avui un ninot de plastilina que cadascú modela al seu cap amb mans de desesperació, i és cert que ho fem perquè, en un moment en què costa molt creure en alguna cosa, en aquesta tele encara hi volem creure. A diferència de l’educació, per exemple, la tele encara ens la sentim prou nostra. Per això vivim els èxits de l’SX3 com una victòria personal o la innovació de la plataforma 3cat com una victòria política. Però la televisió no és un agent extern que pugui divorciar-se de la resta d’institucions. En una atmosfera de mediocritat, espanyolització, lloança del gest i premi a la superficialitat, l’espectador té la sensació que TV3 no està protegida amb una capa de professionalitat impermeable a tot el que perverteix, el bon periodisme, per exemple. O amb la consciència lingüística i el fet de saber que, en el món de l’audiovisual, TV3 encara és la primera trinxera de la llengua. En fi. Com en tot, malgrat les contingències externes, qui vol fer alguna cosa busca una eina i qui no vol busca una excusa.