Normalitzar l’excepció

Des de ja fa força temps, se’ns anuncia, amb gran desplegament de mitjans tècnics i humans, l’amenaça de la imminent arribada de l’extrema dreta. Talment com si fos l’únic mal que ens tenalla. Com si fent-hi front i vencent-la ja ho tinguéssim tot resolt. En Rufián, nou Cid Campeador de les Espanyes, lidera una croada per al reclutament de tropes d’infanteria amb què enfrontar-s’hi. No seré pas jo —ans al contrari— qui negui els perills reals d’aquests probables nouvinguts que ens volen retornar a passats funestos (o futurs ignots pitjors), però, com deu saber tothom qui de tant en tant trepitgi una llibreria, ja hi ha riuades d’experts que en parlen i n’escriuen llibres. Tinc tendència a no centrar-me en allò de què tothom parla. Aquesta mena de consensos pseudoimposats sempre m’han semblat sospitosos. Vull parlar, per contra, de quelcom tant o més greu, però molt menys atès i que, de fet, no és una mera amenaça, malauradament, sinó una realitat plenament consolidada que ja ha minat i corcat de ple els fonaments de les nostres democràcies: la normalització de l’excepció.

El pensament paradoxal (‘normalitzar l’excepció’?, què s’empatolla aquest!), tan menystingut en la tradició filosòfica occidental, és, tanmateix, especialment útil per arribar al moll de l’os de les coses i les realitats socials. M’explico: en democràcia hem de funcionar, en condicions normals, d’una certa manera, aquella més respectuosa amb els procediments, els drets i els temps. Així ho hem establert, perquè és així com, amb més probabilitat, arribarem a decisions millors. Excepcionalment, quan una circumstància especial ho justifica, acceptem, per necessitat, prescindir d’aquells procediments, drets i temps de reflexió per esdevenir més eficaços i donar una resposta més ràpida a una situació urgent que ens obliga, puntualment, a mutar els principis. Doncs bé, de manera gradual i general (EUA, Europa, Espanya, Catalunya), aquests paràmetres que estructuren les democràcies s’han anat invertint. Hem banalitzat l’excepció. Tal qual. Actualment, en vivim l’exacerbació més extrema, d’aquesta inversió. Sí, també ‘extrema’, com l’extrema dreta, però en el cas d’Espanya i Catalunya, protagonitzada principalment per l’anomenada esquerra. Miraré de posar-ne alguns exemples.

Sostinc la tesi que l’extrema normalització de l’excepció va començar, com gairebé tot, amb el procés

Rousseau deia que la voluntat general resideix en el poble, representat pels parlamentaris, i que s’expressa a través de les lleis que aquests aproven... quin graciós! Però si els parlaments ja no aproven gairebé mai les lleis. Ho fan els governs, amb els decrets llei, que en teoria haurien de limitar-se a situacions d’urgent i extraordinària necessitat, però que són més freqüents que acabar tirat a qualsevol racó del ‘territori’ (com s’anomena ara) en un tren de Rodalies. Et despistes un moment i entre les postres i el cafè ja t’han clavat un decret llei per on no sona. Què dir-ne, a més, de l'obscenitat dels decrets llei òmnibus, aquells que regulen, ‘excepcionalment’, en un sol text, una gran varietat de temes. A qui pretenen enganyar?!: quina casualitat que temes tan diversos hagin de ser, just al mateix moment, regulats ‘urgentment’! Pedro Sánchez ha excel·lit en la tècnica (que sembla que ja no cola, però que ha colat durant molt de temps) d’inserir en aquests artefactes legals una llaminadura irresistible perquè cada partit de l’oposició, caient en la temptació, acabi accedint, innocentment, a empassar-se el gripau sencer. Recoi, quina negació més crua i quirúrgica del parlamentarisme democràtic!

Sostinc la tesi que l’extrema normalització de l’excepció va començar, com gairebé tot, amb el procés. Abans, per exemple, que un tribunal intervingués un Parlament i li impedís actuar no només s’erigia clarament en l’excepció, sinó que hauria escandalitzat qualsevol ciutadà amb un reducte mínim de consciència democràtica. Ara, després de l’experiment català, ho veiem com el més normal del món. Fins i tot ho esperem amb delit i fruïció. Vinga, una altra vegada! El 155 és, però, l’emblema de l’excepció. Aquell 155 l’avançament del qual tant anhelava l’actual president de la Generalitat. Un cop banalitzat i mutat en mera espasa de Dàmocles, quan torni a activar-se, ja el donarem per descomptat. Fins i tot ens direm: ‘trobo que han trigat força a tornar-lo a emprar’.

La normalització de l’excepció es manifesta, de manera més subtil, en altres àmbits. Vegem, per exemple, una notícia de fa dos o tres dies: els partits d’esquerra volen aprovar a Catalunya una llei per impedir la compra d’habitatges amb fins especulatius (nota al marge: no pretenc criticar el fons d’aquest projecte; de fet, crec que és raonable regular el mercat de l’habitatge, essent com és un bé de primera necessitat; tampoc diria que se’m pugui qualificar de jutge —treballo de jutge— ‘pro-propietat’, ja que ja fa anys vaig portar, sense èxit, el problema hipotecari al Constitucional, en un tema, el del venciment anticipat, que després sí que acolliria el Tribunal de Justícia de la UE; simplement pretenc, i aquí acaba la nota al marge, posar de manifest una nova banalització de l’excepcionalitat); com deia, volen impedir les compres especulatives. Com? Saben que no ho poden fer com quelcom ‘normal’ o ‘ordinari’. Saben que no poden prohibir compres de manera indefinida i en qualsevol cas. Per això presenten el projecte com a limitat a situacions ‘excepcionals’: només per a grans tenidors, només en zones tensionades i només per un temps determinat. Però si constatem que per a ser un gran tenidor són suficients cinc immobles, que les zones tensionades integren més del 90% de la població i que el període serà susceptible de pròrroga (i que, evidentment, una vegada aprovat, es prorrogarà), llavors ens explotarà el cap veient que el que és, en efecte, excepcional i se’ns vol presentar, correctament, com a excepcional s’articula, per contra, a través d’una normativa aplicable, de facto, gairebé com a normal o habitual. Dit d’una altra manera, seria una nova, però molt estilitzada, banalització de l’excepció.

Vivim instal·lats, plàcidament, en l’excepció. L’acaronem dia sí, dia també. Tant se val si, pel camí, entre escàndol i escàndol del VAR, ens deixem principis estructurals que crèiem intocables. Però, això sí, compte, que ve l’extrema dreta!